Els membres del primer triumvirat: Pompeu, Cras i Juli Cèsar. Imatge: Wikimedia Commons
Els membres del primer triumvirat: Pompeu, Cras i Juli Cèsar. Imatge: Wikimedia Commons

El darrer període de la República es va caracteritzar pels conflictes polítics provocats per líders ambiciosos que utilitzaren tots dos partits, populares i optimates, com a plataformes per aconseguir poder personal. D’aquest període en sortirien figures com Marius, Sul·la, Pompeu, Lèpid, Juli Cèsar, Cras i d’altres polítics romans que marcarien l’últim segle de la República romana. D’aquest període en destacà el primer triumvirat, portat en secret, co ma forma d’equilibri polític que es demostrà fràgil.

Generals de prestigi

Pompeu (106-48 aC) i Cras, dos generals victoriosos, havien obtingut el consolat el 70 aC. Cras havia vençut Espàrtac (líder de la revolta d’esclaus del sud de la península itàlica) i Pompeu havia destacat en algunes campanyes a favor de Sul·la i havia derrotat Sertori, un partidari de Màrius que havia reeixit a crear un estat romà independent a Hispània (80-72 aC).

El món romà el 58 aC, abans de la conquesta de les Gàl·lies per part de César. (Nota: el mapa no mostra regnes clients romans subordinats a Anatòlia i a Llevant). Mapa: Wikipedia

Els nous cònsols retornaren als plebeus i a la ordre eqüestre els drets arrabassats per Sul·la. Poc després del seu consolat, Pompeu emprengué una sèrie de campanyes a Orient que li donaren una immensa glòria militar: va eradicar els pirates que infestaven la Mediterrània (67 aC), va sotmetre l’Àsia Menor amb la derrota de Mitridates, rei de Ponto (66-64 aC), i l’annexió de les províncies de Bitínia, el Ponto i Cilícia, i va conquerir Síria (63 aC). Amb aquestes conquestes i el vassallatge de la resta dels regnes de la zona, Roma s’assegurava el domini directe o indirecte de tota la Mediterrània oriental. L’any 63 aC, mentre Pompeu era a Àsia, el senador Catilina va intentar prendre el poder per la força, però la rebel·lió va ser sufocada pel cònsol Ciceró, que la va posar al descobert amb les seves intervencions al Senat conegudes com Catilinàries.

Un poder tripartit: els triumvirats

L’any 59 aC, tres homes ambiciosos veien les seves carreres polítiques bloquejades pel Senat i van decidir enfrontar-s’hi amb una tàctica comuna:

  1. Pompeu, que gaudia de gran influència i prestigi gràcies a les seves destacades victòries militars.

  2. Cèsar, que començava a destacar en la vida política després d’esdevenir pontífex màxim i líder dels populares.

  3. Cras, un dels homes més rics de Roma.

Tots tres van arribar a un pacte secret, anomenat primer triumvirat, per governar plegats a través del consolat de Cèsar, segellat pel matrimoni de Pompeu i Júlia, filla de Cèsar. Escollit cònsol, Cèsar va imposar la política del triumvirat amb la distribució de terres entre els ciutadans pobres i els veterans de Pompeu, mentre el cònsol optimat, Bíbul, va ser forçat a retirar-se a casa seva fins al final del mandat.

A la fi del seu mandat, Cèsar obtingué el govern de les Gàl·lies i la Il·líria. Els romans solament dominaven el sud de la Gàl·lia Transalpina (al nord dels Alps), però en vuit anys Cèsar aconseguí sotmetre tota la resta de la Gàl·lia (58-51 aC). La primera campanya va durar dos anys: Cèsar va aprofitar la desunió dels pobles gals i els desplaçaments de pobles per ocupar ràpidament la Gàl·lia. Però revoltes posteriors van posar en perill la conquesta fins que Vercingetòrix, que havia reunit tots els gals sota el seu lideratge, no va ser derrotat i capturat a Alèsia.

El general Màrius va promoure la reforma militar que va permetre l’accés dels proletaris voluntaris a l’exèrcit, esdevenint així un exèrcit professional lligat a un líder determinat. Gràcies a això va obtenir, amb el suport dels populares, el consolat set vegades malgrat ser un “homo novus”. Després de la seva mort, els conflictes entre els seus partidaris (populares) i els de Sul·la (optimates) van arribar a una guerra civil i cruels matances durant el primer quart del segle I aC, fins que aquest darrer va prendre el poder com a dictador durant tres anys i va dur a terme nombroses reformes legals en favor de la classe senatorial.

Roma i les guerres civils

Quan Cèsar travessà el riu Rubicó entrant a Itàlia amb les seves legions sense autorització del senat, s’inicia una altra guerra civil en la qual Pompeu comandà en contra seu l’exèrcit del senat. Pompeu empenyé els senadors a evacuar Roma i iniciar una retirada estratègica cap a Grècia. Enfortit a Roma, Cèsar combaté els partidaris de Pompeu a Hispània -batalla d’Ilerda- i després s’enfrontà amb ell a la batalla de Farsàlia (48 aC).

Pompeu, derrotat, fugí cap a Egipte on Cèsar el seguí però no arribà a temps a agafar Pompeu abans que fos assassinat pels consellers del jove rei d’Egipte Ptolemeu XIII, a qui disputava el poder la seva germana Cleòpatra VII. Cèsar intervé amb el seu exèrcit en la disputa per posar en el tron d’aquest regne Cleòpatra, amb qui mantingué una relació amorosa. Els darrers pompeians serien vençuts a Àfrica (47 aC) i a Hispània (Munda, 45 aC).

Mentrestant el triumvirat, que havia continuat vigent, no va superar els cops que suposaren la mort de Júlia i la de Cras, que va morir en una campanya contra els parts a la frontera oriental de l’Imperi (53 aC). Alhora, la vida política a Roma es degradava amb un augment de la violència -assassinat de Clodi– que va dur a nomenar Pompeu com a cònsol únic (52 aC). L’any 49 aC, després de conquerir la Gàl·lia, Cèsar pretengué tornar a presentar-se a les eleccions a cònsol, però el senat rebutjà la seva candidatura.

Cèsar s’anticipà al principat en l’intent de forçar les institucions republicanes, aparentment respectades, a fi de reunir en les seves mans tot el poder, tradicionalment repartit entre els membres de l’oligarquia: exercí diverses magistratures -en especial el consolat i la dictadura- ininterrompudament, contra els costums polítics romans; li foren concedides les potestats dels censors i dels tribuns de la plebs, i aconseguí intervenir en el nomenament dels altres magistrats per tal que fossin escollits els seus candidats.

Dictador vitalici, o emperador dels romans?

Per afermar el seu poder a Roma, Cèsar es recolzà en la plebs, la classe eqüestre i els seus soldats veterans. Veterans i altres ciutadans reberen terres arreu de l’Imperi per colonitzar-les. Malgrat beneficiar els seus partidaris en primer lloc, evità el sectarisme i tractà amb generositat els enemics vençuts tot cercant la concòrdia entre els ciutadans. Dugué a terme un seguit de reformes per adequar les institucions a les noves realitats socials: augmentà el nombre de magistrats i senadors, obrí el senat a les aristocràcies italianes i provincials, i reformà el dret civil i el calendari. Les obres públiques que endegà, sobretot al fòrum de Roma –Fòrum de Cèsar, temple de Venus Genetrix, basílica Júlia- uniren la tradició republicana amb l’origen diví que invocava com a membre de la gens Júlia, pretesament descendent de la deessa Venus.

Impulsat per les sospites que volia investir-se emperador, un complot republicà acabà amb la seva vida: Cèsar fou apunyalat per un grup de senadors, encapçalats per Brutus i Cassi, en una sessió del senat les idus de març del 44 aC.

Tiranicidi, la darrera guerra civil a la Roma republicana

L’assassinat de Juli Cèsar va desencadenar una nova onada de guerres civils. Els hereus de Cèsar eren el joveníssim Cèsar Octavi, el seu nebot i fill adoptiu, i Marc Antoni, antic lloctinent de Cèsar. Després d’un breu conflicte entre tots dos -en el qual Ciceró va donar suport a Octavi per desfer-se d’Antoni, com es reflecteix en les Filípiques-, Octavi i Antoni arribaren a l’acord de formar, amb Lèpid, un segon triumvirat amb tots els poders investit amb la missió oficial de reformar la república. Però immediatament emprengueren una repressió ferotge contra l’oposició republicana en la que morí degollat Ciceró, entre molts d’altres. Poc després derrotaren els exèrcits comandats per Cassi i Brutus a Filipos, Grècia.

Denari emès per Marc Antoni per pagar els legionaris. Al revers, l’emblema de la seva Tercera Legió. Fotografia: Wikipedia

Els triúmvirs acordaren repartir-se l’Imperi, pacte segellat pel matrimoni d’Antoni amb Octàvia, germana d’Octavi fins que, exclòs Lèpid, l’imperi restà tan sols en mans d’Octavi -Occident- i Antoni -Orient. Mentre Octavi reprenia a Roma tot d’obres públiques projectades per Cèsar o de pròpia iniciativa, Antoni va restar a Orient, en particular a Alexandria, seduït per Cleòpatra i preparant una expedició contra els parts que fracassaria. Aviat, Antoni repudià Octàvia per casar-se amb Cleòpatra, i perdé el favor entre els romans quan Octavi va fer públic el seu testament, custodiat per les vestals, en el qual deixava part de les possessions romanes orientals als bessons nascuts dels seus amors amb la fascinant reina egípcia. Tot seguit, Octavi s’erigí en el defensor de la romanitat davant la deriva oriental d’Antoni i, després de declarar la guerra a Egipte, s’enfronta a les flotes aliades de Cleòpatra i Antoni a la batalla naval d’Actium (31 aC).

Final del segon triumvirat

Antoni i Cleòpatra foren derrotats i fugen, perseguits pel vencedor, cap a Alexandria, on se suïcidaran l’una després de l’altre. D’aquesta manera Octavi, el futur August, va aconseguir el domini d’Egipte i el control indiscutible de l’Imperi.

La victòria militar sobre els seus enemics i rivals en el decurs d’unes guerres acarnissades, juntament amb les immenses riqueses que havia obtingut a títol privat, van permetre a Octavi consolidar el seu poder concentrant en la seva persona els càrrecs més alts de l’Estat, de l’exèrcit, del govern provincial i de la religió (pontífex màxim).

  • Primer va ser cònsol durant diversos anys consecutius, després va deixar la màxima magistratura per prendre la potestat del tribunat de la plebs (potestas tribunicia), amb el seu poder de veto.

  • Va conservar el govern de les províncies (procònsol) on hi havia operacions militars en curs: així retenia el comandament suprem de totes les forces armades (imperium).

  • Va esdevenir el primer dels senadors (princeps senatus), amb una autoritat moral per sobre dels altres. A més a més, amb els poders de censor que li van ser atribuïts controlava l’accés i la permanència al senat.

A diferència de Juli Cèsar, assassinat a causa de la seva pretesa intenció de convertir-se en rei, Octavi August va tenir l’habilitat de mantenir en aparença les formes i les institucions republicanes, tot i tergiversar-les. Però les reformes van suposar de fet la instauració d’un nou règim basat en el poder unipersonal de l’emperador o príncep. En efecte, les assemblees populars van quedar buides de contingut i el senat va anar perdent prerrogatives, ja que, si bé els magistrats acabarien per passar a ser escollits pel senat en comptes dels comicis, en realitat es votaven els candidats aconsellats pel príncep.

Octavi August va posar les bases de la política imperial posterior:

  • Desenvolupament d’una classe d’alts funcionaris nomenats pel príncep (prefectes i procuradors) que van anar prenent llocs claus en el govern i l’administració provincial, tot retallant els poders tradicionals dels magistrats, així com de secretaris, sovint lliberts… D’aquesta manera, es va racionalitzar l’administració i la recaptació fiscal de les províncies, limitant l’arbitrarietat dels governadors i suprimint els publicans. La classe eqüestre va trobar en aquest nou funcionariat la seva pròpia carrera política, diferent de la de la classe senatorial, amb la intenció d’aconseguir la concòrdia entre els dos ordres superiors. El cim de la nova administració imperial eren els prefectes. En el futur tindrien un gran paper polític els prefectes del pretori o caps de la guàrdia pretoriana, guàrdia que constituïa un nombrós i privilegiat cos d’elit de l’exèrcit romà, establert a Roma com a guàrdia personal de l’emperador i protecció d’Itàlia, desproveïda de legions.

  • Inici del culte imperial: el seu antecessor Cèsar, l’emperador i la seva família van rebre honors divins i a ser divinitzats un cop morts amb temples i sacerdots propis, amb l’objectiu de legitimar el seu poder i cohesionar els seus dominis.

  • Panem et circenses “pa i jocs de circ”: per tal de guanyar-se el suport de la plebs August i els emperadors següents distribuïen gratuïtament blat i diners, i a més oferien jocs de circ i d’amfiteatre.

Pax Romana: “Pau civil, guerra a les fronteres”

Després d’un segle de guerres civils, Octavi va aportar sobretot l’esperança en una pau duradora i per això els romans van acceptar, en general, el nou sistema polític malgrat que a la pràctica va suposar la fi de les llibertats republicanes. Així, l’any 27 aC. Cèsar Octavi va ser anomenat August pel senat en agraïment als serveis a la pàtria, i va governar quaranta-cinc anys fins a la seva mort, anys que certament es van caracteritzar per la pax romana, una llarga pau interna que va dur prosperitat no solament a Roma sinó a tot l’Imperi, amb el desenvolupament de la indústria i el comerç.

La pau d’August va significar la fi de les confrontacions civils però no la fi de les guerres amb els pobles fronterers. De la mateixa manera que August va establir les línies mestres del que seria el sistema imperial durant dos segles, també va deixar embastits el que haurien de ser els límits bàsics de l’Imperi. Una sèrie de campanyes militars dutes a terme al llarg de quasi tot el seu regnat van buscar l’objectiu de consolidar les conquestes ja fetes i cercar les fronteres més segures que permetessin afermar els dominis romans.

  • Eliminats Cleòpatra i els seus fills, la primera annexió va ser Egipte, el més gran productor de blat de la Mediterrània, no pas com una província ordinària, sinó com un domini directe del príncep, governat per un prefecte.

  • Després de la mort del rei Herodes, protegit per August, Judea va passar a ser província romana.

  • El principal enemic de Roma era l’Imperi part, amb el qual finalment es va arribar, per mitjans diplomàtics, a acordar la frontera al riu Eufrates.

  • Aconseguí sotmetre els últims reductes encara indòmits de la Gàl·lia i la Hispània (càntabres i asturs).

  • Assegurà el domini romà als Alps i estengué les conquestes fins al Danubi amb les noves províncies de Rètia, Nòric, Pannònia i Mèsia.

  • L’intent de conquerir la Germània fins l’Elba es saldà amb un fracàs estrepitós i els exèrcits romans es van haver de retirar de nou rere el Rin.


Llegeix més!

El darrer hereu de la República Romana
El testament de Juli Cèsar


Més informació:

228 – Màrius contra Sul·la

En guàrdia

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...