Ciutadans de la DDR davant l'ambaixada de la República Federal d'Alemanya de Praga el 30 de setembre de 1989. Font: AP-Photo / DE / stf / Diether Endlicher
Ciutadans de la DDR davant l'ambaixada de la República Federal d'Alemanya de Praga el 30 de setembre de 1989. Font: AP-Photo / DE / stf / Diether Endlicher

Aviat 400.000 persones abandonarien la DDR durant l’any 1989, cansades d’esperar reformes, passar llargues hores detinguts i veure com els seus fills s’ofegaven en un règim que no donava cap tipus d’indici del rebrot democràtic. A l’agost, Hongria va eliminar els filferros de punxes de la seva frontera amb Àustria i va obrir la primera escletxa a la sortida. Aquell estiu tothom va anar a Hongria de vacances.

Durant els mesos de vacances de 1989, centenars d’alemanys orientals intenten refugiar-se a l’ambaixada de la República Federal a Praga. Viatjar al país veí comunista no resulta complicat, ni tampoc arribar fins a Hongria. Quan els controls a la frontera entre Txecoslovàquia i Hongria es tornen més estrictes, puja a milers el nombre de persones que ocupen l’ambaixada a Praga.

La primera sortida a través d’Hongria

A mitjans de l’any 1989 les manifestacions que es realitzaven després de la pregaria dels dilluns a la Nikolaikirche de Leipzig aviat van tenir un efecte d’onada i es van escampar per altres ciutats de la DDR, com Halle, Rostock, Erfurt o Dresden. Les protestes s’anaven ampliant, les restriccions per viatjar amb llibertat i el frau electoral continuat es van unir amb els crits de més llibertat i més justícia social. La por s’anava diluint mica en mica, i els més valents no dubtaven en dur les protestes davant els freds edificis de la Stasi.

Hongria representava una oportunitat perfecta per fugir de la enquistada DDR. Famílies de tota condició van travessar la frontera i van dirigir-se a la neutral i pacífica Àustria. L’efecte fou immediat, de cop i volta, les cadenes que et lligaven pesaven menys i la llum al final del túnel era més a prop. Hongria fou el primer capítol, però en vindrien més.

Aviat les ambaixades de la República Federal d’Alemanya de països de l’est com Txecoslovàquia i Polònia patirien autèntiques riuades de ciutadans alemanys orientals que es refugiarien a les seves seus de Praga i Varsòvia exigint un visat per anar-se’n del país. La DDR estava perdent la partida de forma escandalosa. Els patis de les ambaixades van convertir-se en càmpings de refugiats que no volien tornar a la DDR i demanaven als seus compatriotes de l’oest que els deixessin arribar al seu país.

Doncs els expulsem…

La primera resposta de la DDR, atrapada per una situació que els deixava en evidència a tot els informatius del món, va ser treure’s de la màniga la paraula “expulsió”. La DDR expulsava els seus ciutadans fugitius a condició que els trens que anessin a occident passessin pel seu territori, així podrien humiliar-los i tractar-los de traïdors. La intenció era posar la por al cos mentre la Stasi i la policia de fronteres demanava la documentació a tothom. La estratègia del SED fou un rotund fracàs. Els passatgers dels trens van estripar els documents d’identitat als nassos de la policia i dels agents de la Stasi.

Aquest fet va encoratjar encara més a la resta de grups que va començar també a estripar-los amb crits de joia a l’estil, “aquí tens la teva Alemanya!”. Alguns viatgers arribarien a plorar d’alegria veient com els policies s’ajupien a terra recollint els bocins del que havia estat un passaport alemany. Les postals que més tard enviarien a la família i amics van donar esperances als que encara s’havien quedat al país.

Més protestes a Leipzig

L’èxit que havien aconseguit molts alemanys fugint de la DDR va posar en evidència el malestar que s’havia acumulat des de feia una dècada. A principis d’octubre, Leipzig tornava a ser la protagonista de les protestes, aquestes com a novetat, anaven acompanyades de la resistència cívica. Els empleats de moltes gasolineres es negaven a omplir els dipòsits dels cotxes de la policia i a les llars d’infants els fills dels militars eren refusats sense més explicacions. La ciutat de Leipzig semblava que es preparava per anar al combat. Els ciutadans del centre de la ciutat, a prop de Nikolaikirche tenien toc de queda. La gent donava sang als hospitals, els pares s’acomiadaven dels seus fills amb frases poètiques i fins i tot els més previsors feien testaments. Els rumors afirmaven que els tancs i els helicòpters del Volksarmee esclafarien qualsevol concentració de gent als carrers.

Hans-Dietrich Genscher, ministre d’exteriors de la RFA, anunciava la concessió del primer permís per viatjar a 6.000 refugiats de la RDA el 30 de setembre de 1989 des del balcó de l’ambaixada de la RFA a Praga. Quatre dies després diversos milers de persones tornen a esperar davant de l’ambaixada per accedir a Occident.

Honecker no estava per gaires emocions. Va ordenar frenar als “contrarevolucionaris” de Leipzig, amenaçant que res ni ningú aturaria el progrés del socialisme a Alemanya. El 8 d’octubre el gran cap Erich Mielke va activar els plans del “Dia X”, ordenant a totes les forces de la Stasi preparar-se per reprimir als manifestants, mentre controlava el correu postal que arribava des d’occident.

La temuda Stasi

A les oficines regionals de la Stasi hi havia arsenals que feien por. Els membres de la Stasi tenien més de 60.000 pistoles, 30.000 metralladores, rifles d’assalt, granades de mà i material antiavalots com canons d’aigua i gasos lacrimògens. Però la Stasi tenia por d’acabar linxada juntament amb la policia de Leipzig, que estava desbordada pels esdeveniments. Les forces d’ordre havien rebut ordres de no disparar ni fer ús de la violència si no era per respondre a una agressió.

El 7 d’octubre de 1989 la DDR celebrava els quaranta anys del país amb una desfilada militar per Berlín a l’estil plaça Roja de Moscou. Tancs, torxes i banderes vermelles van crear un ambient que res tenia a veure amb la realitat del país. Els dirigents del SED que estaven al podi d’honor, eren una colla d’avis guarnits amb medalles i condecoracions que molta gent no havia vist mai. Gorbatxov era el convidat estrella dels actes de celebració del quarantè aniversari.

El líder soviètic anava amb l’esperança que els seus compatriotes alemanys efectuessin les reformes que ell mateix havia fet a la Unió Soviètica. L’actitud immobilista de la DDR i dels seus dos guies, Honecker per una banda i per l’altre Mielke, van portar el país cap una cadena de successos que ràpidament desembocarien en una campanya popular per acabar amb la Stasi. Durant la desfilada, les multituds que observaven els tancs i els pioners vestits de vermell (organitzacions juvenils auxiliars del SED), cridaven “Gorby ajuda’ns!” en una clara referència a Gorbatxov i el seu esperit reformador.

El naixement del moviment “Wende”

Tornem a Leipzig, on la ciutat definitivament havia perdut la por i estava disposada a acabar amb el poder de la Stasi. El 9 d’octubre 70.000 persones es van llançar pels seus carrers. El crit “Wir sind das Volk!” (nosaltres som el poble!) fou el més corejat. Estaven a les fosques, els havien tallat la llum pública, era igual, espelmes i jaquetes gruixudes foren les seves armes per evitar quedar-se resignats a casa. Els manifestants anaven cap a Runde Ecke cridant que volien els noms dels confidents de la Stasi i reclamant la no-violència. La Revolució pacífica de Leipzig anava esquerdant mica en mica el mur. Naixia el primer capítol de la “Wende” el procés sociopolític de democratització de la DDR que desembocaria en les negociacions amb l’oest i la reunificació final de 1990.

Les primeres imatges de les manifestacions a Leipzig van arribar a occident convertint-se en la portada de tots els informatius del món. Leipzig s’havia convertit en la ciutat dels herois. La Stasi seguia amagant les seves intencions, hi havia massa gent als carrers i el bany de sang quedava massa lluny ja. Tot i això la burocràcia seguia funcionant, i els informes de la Stasi als seus superiors seguien arribant. La Stasi coneixia perfectament el que es rumorejava en petit comitè a les concentracions. Els rumors afirmaven que la Stasi estava en totes les fàbriques del país, fins a amenaces de l’estil “anem a per vosaltres” o “ocupem d’una punyetera vegada la seu de la Stasi”. Potser descartaven l’ús de la violència però seguien tenint l’oïda molt bona.


Llegir primera part:

La República oblidada d’Europa – Així va desaparèixer la RDA | Capítol 1

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...