L'any 1897, inspirant-se en les visions de Theodor Herz sobre l'estat jueu el Primer Congré sionista va proclamar el dret del poble jueu a redreçar el seu caracter nacional al seu propi país. La consciència de comunitat va ser impulsada per les persecucions, els pogroms, i els escàndols com al cas Dreifus. A la imatge, Ben-Gurion proclamant la culminació d'aquesta voluntat, la independència d'Israel el 14 de maig de 1948. Foto: Wikimedia Commons
L'any 1897, inspirant-se en les visions de Theodor Herzl sobre l'estat jueu, el Primer Congrés sionista va proclamar el dret del poble jueu a redreçar el seu caràcter nacional al seu propi país. La consciència de comunitat va ser impulsada per les persecucions, els pogroms, i els escàndols com el cas Dreifus. A la imatge, Ben-Gurion proclamant la culminació d'aquesta voluntat, la independència d'Israel el 14 de maig de 1948, sota una foto de Theodor Herzl. Foto: Wikimedia Commons

Sobre el conflicte àrab-israelià es tendeix a assenyalar a la creació de l’estat d’Israel com a punt inicial del problema. I acte seguit, s’acusa els israelians de malmetre la convivència i ser l’origen de tots els mals a la zona, i part del món. Però això no va anar així, o és només parcial. L’actual conflicte, que es va diversificant, té l’arrel en un punt concret: l’incompliment per part dels àrabs de la Resolució 181 de l’ONU. I a partir d’aquí, en tres guerres que també van provocar els àrabs, i van perdre, contra tot pronòstic.

El repartiment d’una zona colonial

Els territoris colonials britànics i francesos anomenats Palestina incloïen les actuals Jordània, Síria i Líban, a més de l’actual Israel. Per tant, de fet, els “palestins” com a tals, ja no existeixen. Els britànics crearen el 1922 a Tranjordània un emirat àrab semiautònom, que el 1946 seria ja independent.

Abans d’aquesta Resolució 181, votada el novembre de 1947, no existia cap estat a la zona, eren territoris colonials que havien passat de ser possessions turques (des de 1516) a britàniques i franceses, després de la Primera Guerra Mundial. Si que els noms de Palestina i Israel eren preexistents. El d’Israel està documentat des de 1213 aC, quan apareix com a “Isrir” a l’estela de la Victòria de Merneptah. Ara bé, no es pot precisar a quina àrea geogràfica pertany aquest topònim o poble.

Pel que fa a Palestina, deriva del nom Plesheth, en català, filisteu. Els filisteus no eren un poble semític, més aviat estaven emparentats amb els grecs anatòlics. Van arribar a la zona cap al 1200 aC, coincidint amb l’arribada dels Pobles del Mar, i s’hi van instal·lar. L’Imperi romà va canviar el nom de la província de Judea (Iudea) per el de “Palestina” o província de Syria-Palæstina l’any 135 dC, com a forma d’esborrar tota memòria jueva de la regió, després aixafar la rebel·lió de Bar Kojba. Els àrabs mantindrien el nom de Palestina quan la van ocupar al segle VII.

Després de la Primera Guerra Mundial, els aliats es repartiren la zona seguint el pla secret Sykes-Picot. Els aliats a Sant Remo, el 1920, es repartiren la zona en mandats, el que implicà que la Declaració Balfour de 1917 entrés en vigor a la part britànica. Aquesta declaració comportava la formació en els antics territoris colonials d’un estat pels jueus. Altres localitzacions i intents feia anys que se cercaven, però era clar l’arrelament dels jueus al territori que havia estat el Regne de Judà.

La proclamació de la independència

La Resolució 181, no només creava els dos estats, sinó que posava fi al mandat britànic sobre Palestina. Va ser aprovada per 33 vots a favor, i només 13 en contra, els països àrabs. Els àrabs van considerar que “era un problema dels europeus, els quals pretenien resoldre el greuge que havien causat creant un altre a un lloc on no pertocava seguint la voluntat dels sionistes”. La realitat era que els jueus tenien tot el dret històric a romandre a Palestina (indret en el qual encara conformaven una minoria), i que la voluntat de creació de l’estat d’Israel era anterior a l’Holocaust. Per no especificar, que els àrabs (seguint les directius del muftí de Jerusalem) també van ser culpables de l’extermini jueu durant la guerra.

La immigració jueva cap a Palestina era un fenomen a l’alça, ja abans de la Segona Guerra Mundial. Els àrabs mai van veure amb bons ulls els nouvinguts jueus, malgrat que aquests el que feien eren comprar terres, sovint a preus desproporcionats, situats a llocs inhòspits on només hi havia pedres que a força de treball van convertir en indrets habitables.

El 15 de maig finalitzava el mandat britànic. Seguint l’establert a la Resolució 181, el dia abans, 14 de maig de 1948, David Ben-Gurion proclamava la independència de l’estat d’Israel. Els àrabs no ho feren amb Palestina, la seva obsessió era expulsar els jueus i evitar la creació de l’estat d’Israel. En part era lògic, en tant que àrabs, ja tenien tot d’estats al voltant. Els països àrabs, que ja s’havien oposat a la Resolució, també es van oposar a la declaració d’independència.

Prenent posicions, l’escalada de violència

Un dels mites de la pseudohistoria actual, és afirmar que la Unió Soviètica estava en contra de la creació d’Israel. Una mentida més.

Seguint les instruccions de la 181, l’exèrcit israelià, l’Haganà, va prendre possessió dels territoris que els pertocava pel tractat. Així com es va assignar la defensa dels nuclis poblats per jueus. Els israelians abandonaven la posició defensiva mantinguda fins al moment, front de l’activisme proàrab, i aplicaven el Pla Dalet. Israel va aconseguir armes txecoslovaques gràcies a la intermediació de l’URSS, fet que va ser decisiu en el conflicte.

Àrabs fent-se fotos amb presoners jueus d'Etzion que serien assassinats després. Els àrabs ja avien iniciat el 1936 una vaga general contra la immigració jueva a Palestina. La revolta va acabar amb un s 500 morts britàics, uns 200 jueus i uns 5000 àrabs. La principal conseqüència, però, va ser la creació de l'Hagadà, que seria element principal en la independència d'Israel. Foto: Wikimedia Commons
Àrabs fent-se fotos amb presoners jueus d’Etzion que serien assassinats després. Els àrabs ja havien iniciat el 1936 una vaga general contra la immigració jueva a Palestina. La revolta va acabar amb uns 500 morts britànics, uns 200 jueus i uns 5.000 àrabs. La principal conseqüència, però, va ser la creació de l’Haganà, que seria element principal en la independència d’Israel. Foto: Wikimedia Commons.

A aquestes accions àrabs s’hi enfrontaven organitzacions com l’Irgun. Els tres anys que van del final de la Segona Guerra Mundial fins la declaració d’independència van ser d’escalada de la violència entre les dues comunitats. Amb actes d’extrema violència, sovint contra civils, d’extrema crueltat per ambdues parts. El 1947 va ser especialment conflictiu, a partir de la votació sobre la partició i la creació dels dos estats el 30 de novembre. Esclataren pogroms antijueus per tot l’Orient Mitjà, l’Irgun va respondre amb dues bombes que mataren 6 obrers d’una refineria a Haifa i en resposta, una allau d’àrabs linxaren 41 treballadors jueus i en feriren 48 més. Al seu torn, prop de Haifa, l’Hagadà assassinà 60 àrabs (homes, dones i nens) i arrasaren les seves cases.

En la presa de control per part de l’exèrcit israelià, era estratègic l’enclavament de Dair Yasin. Era una població mixta: jueus i àrabs. Els últims havien intentat prendre’n el control i es van resistir a l’arribada de l’exèrcit israelià, que va emprendre una massacre. Es calculen entre uns 200 i 250 morts que van ser esquarterats i llançat al riu, les dones i els nens supervivents van ser mostrats en un comboi com a presoners mentre eren insultats i apedregats. La torna va ser la matança de 70 metges i infermeres jueus que formaven part d’un comboi sanitari.

Les autoritats jueves intentaven disculpar-se com podien d’aquestes matances, mentre el Lehi o l’Irgun feien el contrari atemorint els àrabs del que els passaria si no marxaven de les seves zones de control. Les matances s’allargarien fins el dia abans de la independència mateixa, el 13 de maig encara es produirien els fets del kibutzim Kfar Etzion on van assassinar 129 jueus, molts que ja s’havien rendit. Les seves restes van ser allà mateix abandonades i no es va permetre enterrar-les fins un any i mig després.

Soldats israelians en un blindat capturat a l'exèrcit egipci el 1948. S'enfrontaven a molts personatges que havien estat nazis simpatitzants, antijueus convençuts, com Al-Qawuqji, comandant de l'exèrcit àrab d'alliberament, qui va coinndidir amb el muftí Amin al-Husayni i el seu nebot.
Soldats israelians en un blindat capturat a l’exèrcit egipci el 1948. S’enfrontaven a molts personatges que havien estat nazis fervents, antijueus convençuts com Al-Qawuqji, comandant de l’exèrcit àrab d’alliberament, qui va coincidir amb el muftí Amin al-Husayni i el seu nebot a Berlín.

La primera guerra àrab-israeliana

El mateix 14 de maig, la Lliga àrab va envair Israel. Va ser la Primera Guerra àrab-israeliana, coneguda com a Guerra d’Independència pels israelians, que durà fins al juliol de 1949. Saltant-se les lleis i decisions internacionals, una coalició de tots els estats àrabs (Egipte, Síria, Líban, Jordània, Irak, Iemen, així com diversos grups paramilitars) pretenien esclafar els jueus i fer-los fora de la zona.

Els àrabs no estaven prou preparats, malgrat l’experiència militar d’alguns dels seus comandaments, el fanatisme, especialment de caire religiós, s’imposava a la raó i la tàctica militar. Tot i l’aclaparadora superioritat numèrica àrab, i que podien atacar el feble territori d’Israel per múltiples bandes, aquesta dispersió es va acabar convertint en un feblesa a causa de la manca d’un comandament militar únic. Moltes faccions àrabs, dividides, literalment feien la guerra pel seu compte, el que dificultava enormement la coordinació.

Com a curiositat, assenyalar que com a conseqüència de la guerra va produir-se la primera ocupació de Gaza i Cisjordània, però no per Israel, sinó per part d’Egipte i Transjordània respectivament.

Per contra, els jueus d’Israel lluitaven sent conscients que els hi anava la supervivència. Havien arribat allà altament motivats, a construir un futur després d’un horror, i no estaven disposats a cedir ni un pam. Aquesta alta motivació dels israelians, contrastava amb la feblesa amb que molts soldats àrabs anaven a una guerra que només entenien com de voluntat de “romandre en terra sagrada”. Un concepte que després continuaria a la Intifada, i que provocaria dues guerres més. Però aquesta seria una altra història.


Més informació:

ISRAEL, EL SOMNI I LA TRAGEDIA DEL SIONISME AL CONFLICTE DE PALESTINA

ISRAEL, EL SOMNI I LA TRAGEDIA DEL SIONISME AL CONFLICTE DE PALESTINA, CULLA, JOAN B., 20,00€. …

386 – Naixement de l’estat d’Israel

La fundació de l’estat d’Israel el 1948 culminava el procés diplomàtic amb què les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van voler preservar els seus interessos a la regió de Palestina.

LA CREACIÓ DE L’ESTAT D’ISRAEL I EL CONFLICTE ÀRABO-ISRAELIÀ

La creació de l’estat d’Israel

La creació de l’Estat d’Israel

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...