Detall d'un dels ancoratges del port de Phalassarna (Autor; Eugeni Junyent)
Detall d'un dels ancoratges del port de Phalassarna (Autor; Eugeni Junyent)

Al nord-oest de Creta, a pocs metres de la costa de la península de Grambousa, hi ha un jaciment arqueològic d’una importància excepcional que ha permès l’estudi d’estructures que, generalment, son difícils de documentar donades les seves característiques. L’acció de l’aigua del mar sobre els molls fa que la majoria d’aquests, o bé restin per sempre sota la superfície del mar o en el cas que puguin quedar el descobert, hagin estat força malmesos.

La colònia dòria de Phalasarna

Entre els segles VIII i VII aC, els Doris hi fundaren una colònia en una espai prèviament ocupat per un enclavament minoic i li donaren el nom d’una ninfa local, Falasarne, que desenvolupà un complex sistema social i jurídic emmarcat en constants contactes culturals amb Orient.

La seva situació estratègica permetia el control de les rutes marítimes cap a la península itàlica i el nord d’Àfrica, a indrets clau com Alexandria, cosa que n’afavorí enormement l’expansió econòmica basada sobretot en l’activitat marítima, de manera que aviat es convertí en una potència naval. El comerç al llarg de la Mediterrània teixí estretes relacions amb fenícia, a la costa de l’actual Líban i Israel, i també amb Esparta, al centre del Peloponès.

Com a mostra de les influències entrecreuades que rebia la ciutat, aquesta encunyava les seves pròpies monedes d’or i argent, produïa ceràmica de tècnica àtica, pròpia de la zona d’Atenes, alhora que en un dels temples l’acròpolis hi adoraven Dyktina, una divinitat antiga d’origen minoic de la que hi ha temples també al sud del Peloponès, la Lacedemònia, àrea d’influència espartana.

Apart del seu caràcter comercial, els habitants de Phalasarna tenien fama de bons lluitadors, cosa que els comportà una altra font d’ingressos pel seu paper de mercenaris al servei dels reis grecs, macedonis i fins i tot Perses i encara un pas més enllà ja que segons el moment, empraven les seves arts en el “noble negoci” de la pirateria.

Vista general de Phalasarna des del sud. A la part central de la imatge s'hi distingueix l¡estructura del moll excavada fins ara. Autor: Eugeni Junyent
Vista general de Phalasarna des del sud. A la part central de la imatge s’hi distingueix l¡estructura del moll excavada fins ara. Autor: Eugeni Junyent

Fortificació de la ciutat i del port

Al segle IV aC, l’or que arribava de Pèrsia, que cercava ajut per intentar aturar l’avenç d’Alexandre cap a Orient, varen permetre la fortificació de la ciutat amb un cinturó de muralles ciclòpies i d’altres elements defensius, com varies torres quadrades i circulars. Actualment encara son visibles més de mig quilòmetre de les muralles que tancaven la colònia per terra, que en alguns indrets, presenten una doble filera.

Fou també en aquest moment que s’excavà el port a la llacuna adjacent. Aquesta estructura es comunicà amb el mar per dos canals oberts cap al sud, el major dels quals feia 50 metres de llargada, 10 d’amplada i fins a 2 de profunditat. Era un port del tot segur que barrejava els protocols de l’enginyeria fenícia amb l’estètica grega, protegit directament per quatre torres de defensa unides per llenços de muralla. La base d’una de les torres, concretament la que ocupava l’angle sud-oest, ha aparegut gràcies a la tasca dels arqueòlegs.

Els dos canals que comunicaven el moll amb mar obert tenien funcions diferents. El menys profund tenia com a funció bàsicament mantenir el corrent amb el mar, tot i que també era emprat per als vaixells petits de poc calat. Tota l’estructura convertí el port de Phalasarna en un dels principals enclavaments comercials marítims de la Mediterrània oriental.

De fet i mantenint la distància, un dels ports fortificats més famosos de l’antiguitat, que presenta punts amb comú amb Phalasarna, tot i que era de major magnitud donada la seva importància, era el de Carthago, al nord d’Àfrica. Aquesta base naval presentava un port exterior, per a naus comercials, i un d’interior, circular i fortificat, on hi atracaven les naus de guerra. La presència d’aquest moll tancat i comunicat amb el mar per un canal és una característica que també es documenta en d’altres indrets de la Mediterrània amb influència fenícia o cartaginesa.

Detall d'un dels ancoratges del port de Phalassarna (Autor; Eugeni Junyent)
Detall d’un dels ancoratges del port de Phalassarna (Autor; Eugeni Junyent)

Pirates!

Polibi recollí l’existència d’una aliança cretenca entre Phalasarna i 28 ciutats més, entre elles Cydonia (actual Chania, al nord de l’illa) i Knossos, que s’enfrontà la ciutat meridional de Phaistos i els seus aliats, entre ells Polyrrhenia, enemic tradicional de Phalasarna. L’enfrontament durà un segle, fins que la presència romana a l’illa imposà una treva el 186 aC.

Els conflictes continus amb les ciutats-estat veïnes afebliren la polis, malgrat el volum de la seva activitat econòmica. Aquesta situació, unida a freqüents moviments sísmics que malmeteren moltes de les instal·lacions, portaren als seus habitants a canviar d’activitat i a adoptar la pirateria com a principal estil de vida. Roma, presenta l’illa des del 74 aC, no podia permetre que vies marítimes tan estratègiques fossin objectiu d’aquestes pràctiques, i destruí la ciutat el 67 aC i per tal de inutilitzar el seu port, blocà el canal que hi donava accés amb grans blocs de pedra. Aquest fet representà el final de la ciutat que, sense el port que li havia donat un lloc destacat a la cultura hel·lenística i la població delmada per l’atac romà, fou reduïda a una petita comunitat constituïda pels pocs que havien escapat del ferro romà.

El tsumani més gran de la Mediterrània.

Els moviments sísmics a la zona, deguts a la presència de la placa tectònica que donà lloc a les illes de Creta i el Dodecanès, continuaren i seguiren afectant l’estructura de la polis. El 66 dC i sobretot, un gran terratrèmol del 21 de juliol del 365 (que alguns autors el daten el 500 dC) va sotragar l’enclavament fins al punt d’elevar-ne la cota més de 6 metres en pocs segons. El resultat de la sacsejada i el conseqüent tsumani fou que el moll va quedar sis metres per sobre del nivell del mar. L’epicentre es situà molt proper, sota l’aigua, i dona lloc al més gran tsunami que ha tingut lloc a la Mediterrània.

Ammià Marcel·lí relatà en primera persona:

“l’aigua es va retirar de tal manera que el fons del mar es revelava. Es podien veure moltes criatures del mar enterrades al fons del fang, i moltes cadenes de muntanyes i valls es van fer visibles a mesura que els raigs de sol els tocaven per primera vegada. Molts vaixells van córrer a la vora de la terra i la gent vagava per les aigües poc profundes recollint peixos. Però les ones tornaven més grans que mai i es van estavellar a les aigües poc profundes, a les illes i a la riba, aplanant-ho tot. Les enormes quantitats d’aigua ofegaven a milers de persones. Quan la fúria de l’aigua va disminuir, alguns vaixells destruïts i els cossos dels naufragis van aparèixer. Algunes grans naus van ser llançades per les ones a les teulades de les cases, com a Alexandria, fins a dues milles a l’interior “.

L’abast del tsunami es fa encara més evident quan sabem que aquest efectes descrits no tingueren lloc a Phalasarna sinó a Alexandria, a més de 800 quilòmetres de distància. Fins gairebé mill anys més tard, la ciutat egípcia commemorà la data del 21 de juliol com “el dia de l’horror”.

Investigació arqueològica

Irònicament, el mateix fenomen natural que va inhabilitar per sempre el port l’ha conservat fins avui. Un cop més, com ocorregué en altres indrets, com Pompeia o Akrotiri, un cataclisme esdevé conservador.

Irònicament, el mateix fenomen natural que va inhabilitar per sempre el port l’ha conservat fins avui. Un cop més, com ocorregué en altres indrets, com Pompeia o Akrotiri, un cataclisme esdevé conservador.

Ja el segle XIII els venecians, que havien conquerit Creta cercaren Phalasarna sense èxit. No fou fins el 1837 que R Pashley n’identificà les runes i al cap de 23 anys, el viatger anglès T A B Spratt en localitzà el port 200 metres a l’interior de la línia de la costa, tot i que ningú el va creure.

No fou fins a mitjans del segle XX, concretament el 1966, que les primeres excavacions varen començar a enretirar el fang que havia farcit tota la ciutat i la necròpolis adjacent setze segles abans. I no fou fins el 1986 que l’antic moll començà a veure la llum de nou sota direcció dels doctors Elpida Chatzidaki, Manolis Stefanakis i Nicholas Victor Sekunda, confirmant el que ja explicaven fonts antigues com el viatger Escílax de Carianda, que l’esmentà el 350 aC a la seva obra Periple (47. 14-16), fent de Phalasarna el port cretenc més antic del que n’hi ha constància. Les tasques,

Les tasques desenvolupades fins ara han permès de desenterrar dos molls, així com tallers a la banda nord-oest i fins i tot una gran piscina per a peixos, al sud de les instal·lacions. Les universitats de Tessàlia, la de l’Egeu i la Nicolàs Copèrnic de Polònia segueixen els treballs, per aconseguís unir a les estructures que ja coneixem avui dia, d’altres elements elements bàsics d’un port d’aquesta magnitud com les drassanes, que encara no han estat excavades.

Difusió del Patrimoni

Tot i que l’antiga Phalasarna no és un jaciment visitat per les masses, cal fer esment que s’han emprat les noves tecnologies en la seva difusió. Concretament, s’ha elaborat una aplicació per a dispositius mòbils Apple amb una restitució 3D del jaciment, una de les tècniques més efectives per fer entenedor el patrimoni arqueològic al públic no iniciat. Si realment es vol arribar al gran públic però, potser caldria també la versió per a Android, el sistema operatiu de la majora de tauletes i telèfons intel·ligents. Seguirem a l’espera.


Més informació:

Què visitar?
Recursos:
Referències:

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...