L'humor popular va definir el Congrés de Viena com:
L'humor popular va definir el Congrés de Viena com: "L'emperador de Rússia ama per tots, el rei de Prússia pensa per tots, el rei de Dinamarca parla per tots, el rei de Baviera beu per tots, el rei de Würtemberg menja per tots i l'emperador d'Àustria paga per tots". Foto: Wikimedia Commons

Durant nou mesos a Viena, de l’1 d’octubre de 1814 al 9 de juny de 1815, s’hi va definir el mapa bàsic polític i la geoestratègia d’Europa que imperaria fins la Primera Guerra Mundial. Les potències del moment, de primera i de segona, van repartir-se el pastís resultant de la caiguda França napoleònica. Les monarquies europees van assegurar-se el poder, en base a l’equilibri territorial, i van prometre’s ajuda mútua per tal de lluitar contra el liberalisme.

No va haver-hi cap plenari, en realitat van ser un conjunt de trobades esporàdiques, on tothom intentava espiar quina era la intenció de l’altra a força de buidar papereres o escoltar rere les portes. Mai s’havia realitzat un congrés d’aquesta tipologia, no hi havia cap pla concret ni agenda de reunions. De fet, ningú sabia ben bé què havia de fer exactament. Això sí, s’ho van passar en gran.

Caricatura francesa de 1815. D'esquerra a dreta: Charles Maurice de Talleyrand-Perigord ministre frances (l'observador), Castlereagh (el culote), Francesc I, el Tsar Alejandre I i el rei Frederic Guillem de Préússia (marcant el ritme), Frederic de Saxònia (s'aguanta la corona a dure penes), i la República de Gènova (saltant). La festa, però, la finançaren en bona part la comunitat jueva de Frankfurt, que també fou convidada a Viena. Jakob Baruch en va ser el principal avalador. A canvi obtingueren alguns drets civils el 1824, però no polítics. Foto: Wikemèdia Commons
Caricatura francesa de 1815. D’esquerra a dreta: Charles Maurice de Talleyrand-Perigord ministre francès (l’observador), Castlereagh (el culote), Francesc I, el Tsar Alejandre I i el rei Frederic Guillem de Prússia (marcant el ritme), Frederic de Saxònia (s’aguanta la corona a dures penes), i la República de Gènova (saltant). La festa, però, la finançaren en bona part la comunitat jueva de Frankfurt, que també fou convidada a Viena. Jakob Baruch en va ser el principal avalador. A canvi obtingueren alguns drets civils el 1824, però no polítics. Foto: Wikemèdia Commons

La dimensió del Congrés “Party”

Viena va rebre 100.000 visitants, sobre una població de 250.000 habitants. Cal comptar cinc famílies reials i 216 de principesques, cadascuna amb tot els seu seguici de servents, els diplomàtics, les mullers i evidentment, les corresponents amants. A disposició de tan magna presència, hi havia sempre 112 carruatges i milers de cavalls a les quadres. La duració no va ser tant per les negociacions, sinó pel fet que a les delegacions els va agafar el gust de viure a costa de l’emperador. Un sol àpat per aquesta gent li costava a Francesc I 50.000 florins.

Així, mentre els diplomàtics intentaven fer alguna cosa per justificar la seva existència, els nobles passaven els dies entre balls de màscares (eufemisme per no dir-ne directament orgies), atraccions de cavallets, caceres, focs artificials, perfums i quantitats exorbitants d’alcohol. Evidentment, les dones cercaven partit. Un dels candidats més buscats era el tsar Alexandre I, un bombonet experimentat que llavors tenia 36 anys. Mentrestant la seva muller, Louise von Baden (renombrada com a Elizabeth Alexeievna), que s’havia reunit amb ell després de la invasió napoleònica, anava també a trobar el seu amant, Adam Czartoryski.

Caricatura sobre els equilibris polítics. La realitat va ser que treballaren en comissions per recollir consells, i finalment les principals potències decidiren. Mentre, es dedicaren al patinatge, exhibicions de globus, loteries per a quaresma i altres jocs, sempre procuran que guanyessin ses majestats, naturalment. Foto: Wikimedia Commons
Caricatura sobre els equilibris polítics. La realitat va ser que treballaren en comissions per recollir consells, i finalment les principals potències decidiren. Mentre, es dedicaren al patinatge, exhibicions de globus, loteries per a quaresma i altres jocs, sempre procuran que guanyessin ses majestats, naturalment. Foto: Wikimedia Commons

Política d’entrecuix

El combat diplomàtic entre el totpoderós tsar, que havia fet front a Napoleó el 1812, i Metternich, campió de la causa aliada contra Napoleó, també es va dirimir al llit. Metternich també portava la seva esposa, però igual que en el cas d’Alexandre I, no era cap impediment perquè tots dos es diputessin les amants en una curiosa competència de mascle alfa. Tant va ser així, que més d’una vegada van posar-se en perill acords a causa de les fatxanderies sobre aventures amoroses d’un i altre.

Especialment sonada va ser la relació de Metternich amb Wilhelmine von Sagan durant el Congrés. De fet, la Triple Aliança es va gestar al castell de Ratiborice, propietat d’ella, i suposada instigadora per la seva oberta posició antinapoleònica. Metternich va fer mèrits amb vídues russes, mentre Alexandre I feia la seva feina amb les princeses austríaques i hongareses. Algunes de les que van gaudir dels “favors” del tsar van ser les comtesses Julie i Sophie Zichy, la vídua Gabriele Auersperg i Saurau-Hunyady.

“No ajornis per demà el que puguis fer avui, perquè si ho gaudeixes avui, pots repetir-ho demà”, va dir el duc de Wellington

Famílies molt riques i influents, com la bavaresa Taxis o la comtessa Starhemberg, van aprofitar l’ocasió per fer-hi… contactes i adquirir experiència… diplomàtica. Per la resta, un exèrcit de prostitutes feien realitat la resta de perversions i aportaven consol als servents. Només començar el Congrés, el 3 d’octubre, es va celebrar un ball per a la modesta quantitat de 10.000 convidats. Hi va participar un ballet format per nens i nenes de 6 a 12 anys, però la iniciativa es va haver de dissoldre per l’escandalosa allau de “peticions de companyia” a les criatures.

Boda a punta de canó. Àustria canvià Bèlgica, obligada a unir-se a les Províncies unides per formar els Països Baixos, pel Tirol. Com que també era disputada per França, van fer un "ni teva ni meva". Bèlgica, amb tot, proclamaria la seva independència el 1830. Foto: Wikemedia Commons
Boda a punta de canó. Àustria canvià Bèlgica, obligada a unir-se a les Províncies Unides per formar els Països Baixos, pel Tirol. Com que també era disputada per França, van fer un “ni teva ni meva”. Bèlgica, amb tot, proclamaria la seva independència el 1830. Foto: Wikemedia Commons

Canvi de posició respecte França

Al Congrés, tothom volia alguna cosa: Rússia volia Polònia, Prússia volia Saxònia, Àustria recuperar possessions d’abans de la invasió i sortides al mar. El Regne Unit aspirava a que cap potència li fes ombra. I es creava la Confederació Germànica, una unió de 39 petits estats germànics, embrió del que seria la unió duanera el 1834, sota control prussià i austríac. Els 19 representants cantonals de Suïssa volien confirmar la seva neutralitat, Nàpols tenia dos representants, un de cada bàndol, Itàlia era un altre problema, i així fins a 121 punts, dels quals 107 són sobre conflictes territorials.

Pel que feia a França, volia quedar intacta. I ho hagués aconseguit si no hagués estat per l’aixecament de Napoleó dels 100 dies, que acabà amb Waterloo. Un cop derrotat Napoleó definitivament, França va ser obligada a retornar a les fronteres de 1792 i a pagar una forta multa. Al final, l’acta el 9 de juny la van signar els qui s’havien repartit el pastís o n’havien tret profit. Com Suècia, que malgrat perdre la Pomerània front Prússia, s’adjudicava Noruega. Posteriorment, els principals actors, van crear la Santa Aliança en defensa de l’antic règim. Va ser una coalició entre Rússia, Àustria i Prússia (França s’hi afegiria el 1819) amb la intenció de defensar l’statu quo militarment.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...