Durant la Primera Guerra Mundial, a banda de l’escenari continental en el qual es va establir la Pau de Versalles, quedava el tema de Turquia. Turquia havia entrat en la guerra a favor de la Triple Aliança el 1915, el que provocà que Grècia ho fes el 1917 en favor dels aliats de la Triple Entesa. Amb la desfeta de l’Imperi otomà i les potències centrals, Grècia va veure la possibilitat d’unir totes les poblacions ètniques gregues encara sota domini turc en un mateix estat. Era la idea d’una gran Grècia, o Megali Idea.
George Dilboy, medalla d’honor de l’exèrcit dels EUA
Per enfortir la seva posició en les negociacions, Bulgària no va respectar el tractat i traí els seus aliats, envaint-los per aconseguir més territoris (Segona Guerra Balcànica). Finalment no només no ho va aconseguir, sinó que va permetre que els turcs recuperessin la important ciutat grega d’Edirne (Adrianòpolis o en traci Uskudama).
George Dilboy va ser un soldat grec nascut a Alatsata, al costat d’Esmirna (actualment Izmir), el 1896. Va fer-se voluntari de l’exèrcit grec a Tessàlia durant la Primera Guerra dels Balcans (1912–13). S’hi enfrontà una coalició balcànica contra els turcs. Grècia obtindria Tessalònica, Creta, Lesbos, Quios i el sud de Macedònia; Sèrbia el nord de Macedònia (avui independent) i Bulgària una sortida a la Mar Negra i Tràcia. Els pares de Dilboy van emigrar a Amèrica el 1908, fugint de la repressió dels turcs.
Un cop acabada la guerra, Dilboy va reunir-se amb els seus pares. Allà va participar amb la Guàrdia Nacional de Hampshire a la campanya de la frontera amb Mèxic. Quasi sense descans, el 1917 va retornar a Europa, al front francès, amb el 103è regiment d’infanteria, 26a divisió, de l’exèrcit nord-americà.
Fi de la Primera Guerra Mundial
Dilboy va morir el 1918 al front francès, va ser enterrat inicialment al cementiri americà Aisne-Marne a Belleau, a França. A petició del seu pare, Dilboy va ser enterrat més tard al seu lloc de naixement, a Alatsata, en aquell moment una ciutat predominantment grega. Després d’una processó funerària pels carrers, el seu taüt amb la bandera dels EUA va ser col·locat a l’església ortodoxa, davant de l’altar major.
Amb la fi d’una, començà la que podria ser perfectament la Tercera Guerra Balcànica, coneguda com la Guerra greco-turca entre maig de 1919 i octubre de 1922. Turquia no va acceptar la proposta de pau del Tractat de Sèvres. Aquest tractat li feia perdre tota la Tràcia oriental, amb capital a Constantinoble (Istanbul) i la zona d’Esmirna, i no va entrar mai en vigor. Els turcs, encapçalats pel mitificat Ataturk, es van enfrontar als grecs i aconseguiren conservar aquests territoris.
La guerra que creà l’estat turc actual
Els contendents, grecs i turcs, es van acusar mútuament de neteja ètnica. El pacte acceptat inicialment pel soldà del Tractat de Sèvres, no va ser acceptat pels nacionalistes turcs que van iniciar una revolució. Davant la manca de compliment, els grecs iniciaren operacions militars per ocupar els terrenys cedits pel tractat, i de pas fer-ne neteja de turcs. Cal tenir en compte que els grecs s’estaven independitzant dels turcs per parts des del 1830.
Inicialment, els grecs avançaren ràpidament en bona part ajudats pels civils grecs autòctons dels territoris. El 1920 ocupaven tota la costa d’Anatòlia i quasi tota Tràcia, menys Constantinoble. Però un inesperat contraatac turc a partir de finals del mateix 1920, es va girar la truita. Paral·lelament, seguien les negociacions a múltiples bandes. Els britànics pretenien assegurar-se el control de les illes, els francesos les seves inversions i Rússia aprofità per fer neteja d’armenis aliada amb els turcs. Així, mentre inicialment la Gran Bretanya donava suport als independentistes grecs, els francesos van armar als nacionalistes turcs a partir de 1921.
El genocidi contra els grecs
Les converses de pau definitives no arribaren fins que els turcs ja havien pres el control definitiu de tota Anatòlia. En aquell moment Tràcia era ocupada pels grecs, i a l’altra banda del Bòsfor hi havia els turcs, amb els grecs d’Esmina pel mig, tot plegat entre neteges ètniques per part dels soldats grecs en retirada que aplicaven política de “terra cremada”, i la mateixa neteja de cristians per la part dels soldats turcs que els perseguien.
Entre tots dos, controlant la mar, la Gran Bretanya separava els contendents. Els turcs no s’atreviren a atacar-los i els britànics preferiren negociar, aconseguint convèncer els grecs de retornar la Tràcia oriental als turcs. D’aquesta manera, quedaria l’actual territori turc, amb capital a Constantinoble, a la banda europea de l’estret del Bòsfor.
L’incendi d’Esmirna de 1922
El 9 de setembre de 1922 els turcs entraren a Esmirna, el gran símbol grec d’Anatòlia. Pocs dies després, el 14, les tropes turques van provocar l’incendi de la ciutat, i es donaren al pillatge i les violacions. Desenes de milers de grecs van ser deportats a peu a l’interior d’Anatòlia, on moriren, i molts estrangers també foren assassinats.
L’església on es trobava la tomba de Dilboy va ser profanada i saquejada. La bandera americana va ser robada, el taüt es va enderrocar i, segons el relat del bisbe John Kallos, els ossos de l’heroi de guerra grec-americà van ser dispersats pels atacants. Es calcula que als avalots provocats per soldats turcs hi morien uns 10.000 grecs i armenis. Els seus barris, pràcticament tota la ciutat, van quedar enrunats. Les notícies de l’extermini turc, davant la impassibilitat europea, van fer la volta al món.
L’intercanvi de població
El president dels EUA Warren G. Harding va enviar un vaixell de guerra, l’USS Litchfield, a Turquia el setembre de 1922 per recuperar les restes del cos de Dilboy. Harding també va exigir rebre una disculpa del govern turc. Les restes de Dilboy van ser recollides, transportades per un guàrdia d’honor turca que va lliurar el seu taüt (amb una retornada bandera nord-americana). El 12 de novembre de 1923 Dilboy va tornar a ser enterrat, per tercera i definitiva vegada, a Arlington, amb honors militars i una referència a la seva medalla d’honor.
El juliol 1923 els contendents, ajudats pels aliats de la Primera Guerra Mundial, van pactar en el Tractat de Lausana un intercanvi de població. El trasllat forçat de població va afectar al voltant d’uns 1,25 milions de grecs i 500.000 turcs. Entre setembre i juliol, centenars de milers de grecs van morir assassinats, deportats o simplement morts en intentar fugir. Les autoritats internacionals es van veure impotents per evacuar tota la població d’Esmirna, però de la població estimada que havia de ser intercanviada, més de la meitat en realitat ja havia marxat exiliada. Acabava així la presència ètnica grega a Anatòlia de 3.000 anys. Quedava la població grega de la Tràcia oriental, i la turca de la Tràcia occidental. Van poder quedar-s’hi, però mentre aquesta última va romandre en pau, els grecs de Constantinoble van tendir a continuar l’èxode a causa de les prohibicions de les autoritats turques, com la de no poder exercir determinats oficis, o els pogroms com el del 1955.
Llegeix més!
Més informació:
Greek Genocide Resource Center
An online portal raising awareness on the Greek Genocide including bibliography, quotes, testimonies, photos and more.
Deixa aquí el teu comentari