Víctimes gregues del genocidi turc a Esmirna després de l'incendi de 1922. Turquia mai ha reconegut aquests fets, com tampoc el genocidi Armeni. Es calcula que van exterminar entre 600.000 i 900.000 grecs pòntics entre els anys immediatament anteriors i posterior a la PGM. Foto: Wikimedia Commons
Víctimes gregues del genocidi turc a Esmirna després de l'incendi de 1922. Turquia mai ha reconegut aquests fets, com tampoc el genocidi Armeni. Es calcula que van exterminar entre 600.000 i 900.000 grecs pòntics entre els anys immediatament anteriors i posterior a la PGM. Foto: Wikimedia Commons

Durant la Primera Guerra Mundial, a banda de l’escenari continental en el qual es va establir la Pau de Versalles, quedava el tema de Turquia. Turquia havia entrat en la guerra a favor de la Triple Aliança el 1915, el que provocà que Grècia ho fes el 1917 en favor dels aliats de la Triple Entesa. Amb la desfeta de l’Imperi otomà i les potències centrals, Grècia va veure la possibilitat d’unir totes les poblacions ètniques gregues encara sota domini turc en un mateix estat. Era la idea d’una gran Grècia, o Megali Idea.

George Dilboy, medalla d’honor de l’exèrcit dels EEUU

Per enfortir la seva posició en les negociacions, Bulgària no va respectar el tractat i traí els seus aliats, envaint-los per aconseguir més territoris (Segona Guerra Balcànica). Finalment no només no ho va aconseguir, sinó que va permetre que els turcs recuperessin la important ciutat grega d’Edirne (Adrianòpolis o en traci Uskudama).

George Dilboy va ser un soldat grec nascut a Alatsata, al costat d’Esmirna (actualment Izmir), el 1896. Va fer-se voluntari de l’exèrcit grec a Tessàlia durant la Primera Guerra dels Balcans (1912–13). S’hi enfrontà una coalició balcànica contra els turcs. Grècia obtindria Tessalònica, Creta, Lesbos, Quios i el sud de Macedònia; Sèrbia el nord de Macedònia (avui independent) i Bulgària una sortida a la Mar Negra i Tràcia. Els pares de Dilboy van emigrar a Amèrica el 1908, fugint de la repressió dels turcs.

Un cop acabada la guerra, Dilboy va reunir-se amb els seus pares. Allà va participar amb la Guàrdia Nacional de Hampshire a la campanya de la frontera amb Mèxic. Quasi sense descans, el 1917va retornar a Europa, al front francès, amb el 103è regiment d’infanteria, 26a divisió, de l’exèrcit nord-americà.

Tenien l'ordre d'ocupar una estació de tren a Belleau. Quan es trobava el seu grup a un pla al descobert una niu d'ametralladora a 90 metres començà a disparar. George Dilboy s'hi va llençar corrent i disparant. Ple de forats, sense una cama, va arribar-hi, matar-ne dos i va fer fugir la resta de defensors, tot sol. Pe`ro va morir. El seu pare en rebre la medalla pòstuma va dir: " "En altres circumstàncies, hauria vessat llàgrimes a causa de la mort del meu fill. Però quan vaig saber de la manera en què va morir, em sentia orgullós de que hagués donat la seva vida amb honra a la causa del seu país d'adopció, els Estats Units. ... vam arribar a aquest país de Smyrna, on va néixer el meu fill i els altres nens, i sabem i hem sentit les persecucions de Turquia. Foto: Wikimedia Commons
Tenien l’ordre d’ocupar una estació de tren a Belleau. Quan es trobava el seu grup a un pla al descobert una niu d’ametralladora a 90 metres començà a disparar. George Dilboy s’hi va llençar corrent, baioneta carregada, i disparant. Ple de forats, sense una cama, va arribar-hi a matar-ne dos i va fer fugir la resta de defensors, tot sol. Va morir per salvar tots els seus companys. El seu pare en rebre la medalla pòstuma va dir: “En altres circumstàncies hauria vessat llàgrimes a causa de la mort del meu fill.
Però quan vaig saber de la manera en què va morir, em sentia orgullós de que hagués donat la seva vida amb honra a la causa del seu país d’adopció, els Estats Units. … vam arribar a aquest país procedents d’Esmirna, on va néixer el meu fill i els altres nens, i sabem i hem sentit les persecucions de Turquia. Foto: Wikimedia Commons

Fi de la Primera Guerra Mundial

Dilboy va morir el 1918 al front francès, va ser enterrat inicialment al cementiri americà Aisne-Marne a Belleau, a França. A petició del seu pare, Dilboy va ser enterrat més tard al seu lloc de naixement, a Alatsata, en aquell moment una ciutat predominantment grega. Després d’una processó funerària pels carrers, el seu taüt amb la bandera dels EEUU va ser col·locat a l’església ortodoxa, davant de l’altar major.

Amb la fi d’una, començà la que podria ser perfectament la Tercera Guerra Balcànica, coneguda com la Guerra Grecoturca entre maig de 1919 i octubre de 1922. Turquia no va acceptar la proposta de pau del Tractat de Sèvres. Aquest tractat li feia perdre tota la Tràcia oriental, amb capital a Constantinobla (Istalbul) i la zona d’Esmirna, i no va entrar mai en vigor. Els turcs, encapçalats pel mitificat Ataturk, es van enfrontar als grecs i aconseguiren conservar aquests territoris.

La guerra que creà l’estat turc actual

Els contendents, grecs i turcs, es van acusar mútuament de neteja ètnica. El pacte acceptat inicialment pel soldà del Tractat de Sèvres, no va ser acceptat pels nacionalistes turcs que van iniciar una revolució. Davant la manca de compliment, els grecs iniciaren operacions militars per ocupar els terrenys cedits pel tractat, i de pas fer-ne neteja de turcs. Cal tenir en compte que els grecs s’estaven independitzant dels turcs per parts des del 1830.

Inicialment, els grecs avançaren ràpidament en bona part ajudats pels civils grecs autòctons dels territoris. Al 1920 ocupaven tota la costa d’Anatòlia i quasi tota Tràcia, menys Constantinoble. Però un inesperat contraatac turc a partir de finals del mateix 1920, canviaren les tornes. Paral·lelament, seguien les negociacions a múltiples bandes. Els britànics pretenien assegurar-se el control de les illes, els francesos les seves inversions i Rússia aprofità per fer neteja d’armenis aliada amb els turcs. Així, mentre inicialment la Gran Bretanya donava suport als independentistes grecs, els francesos van armar als nacionalistes turcs a partir de 1921.

Imatge de la Massacre de Focea per part d'irregulars del 12 al 18 de juny de 1914. És una mostra de com els turcs pressionaven aprofitant el conflicte per eliminar la presència grega d'Anatòlia. Van haver uns 100 assassinats, la població va quedar buida, i del territori van fugir uns 26.000 grecs. Un exemple contrari seria Cassadó el 1922, on els grecs eliminaren uns 31.000 turcs. Foto Wikimedia Commons
Imatge de la Massacre de Focea per part d’irregulars del 12 al 18 de juny de 1914. És una mostra de com els turcs pressionaven aprofitant el conflicte per eliminar la presència grega d’Anatòlia. Van haver uns 100 assassinats, la població va quedar buida, i del territori van fugir uns 26.000 grecs. Un exemple contrari seria Cassadó el 1922, on els grecs eliminaren uns 31.000 turcs. Foto Wikimedia Commons

El genocidi contra els grecs

Les converses de pau definitives no arribaren fins que els turcs ja havien pres el control definitiu de tota Anatòlia. En aquell moment Tràcia era ocupada pels grecs, i a l’altra banda del Bòsfor hi havia els turcs, amb els grecs d’Esmina pel mig, tot plegat entre neteges ètniques per part dels soldats grecs en retirada que aplicaven política de “terra cremada”, i la mateixa neteja de cristians pels part dels soldats turcs que els perseguien.

Entre tots dos, controlant la mar, la Gran Bretanya separava els contendents. Els turcs no s’atreviren a atacar-los i els britànics preferiren negociar, aconseguint convèncer els grecs de retornar la Tràcia oriental als turcs. D’aquesta manera, quedaria l’actual territori turc, amb capital a Constantinoble (actual Istanbul), a la banda europea de l’estret del Bòsfor.

Nombrosos testimonis presencials, inclòs Creu Roja que va fer-ne fotografies, van donar fe les les atrocitats comeses pels turcs i de que van ser aquests qui calaren fot a la ciutat. Vista des del mar d'Esmirna cremant. Els debats posteriors van ser respecte el percentatge previ de població grega i torca de la ciutat. El que va ser clar és que aquest incendi va posar fi a 3.000 anys de presència grega a la costa d'Anatòlia, inclosa la dels foceus, origen d'Empúries. Foto: Wikimedia Commons
Vista des del mar d’Esmirna cremant. Nombrosos testimonis presencials, inclòs Creu Roja que va fer-ne fotografies, van donar fe de les atrocitats comeses pels turcs i de què van ser aquests qui calaren foc a la ciutat. Els debats posteriors van ser respecte el percentatge previ de població grega i turca de la ciutat. El que va ser clar és que aquest incendi va posar fi a 3.000 anys de presència grega a la costa d’Anatòlia, inclosa la dels foceus, origen d’Empúries. Foto: Wikimedia Commons

L’incendi d’Esmirna de 1922

El 9 de setembre de 1922 els turcs entraren a Esmirna, el gran símbol grec d’Anatòlia. Pocs dies després, el 14, les tropes turques van provocar l’incendi de la ciutat, i es donaren al pillatge i les violacions. Desenes de milers de grecs van ser deportats a peu a l’interior d’Anatòlia, on moriren, i molts estrangers també foren assassinats.

L’església on es trobava la tomba de Dilboy va ser profanada i saquejada. La bandera americana va ser robada, el taüt es va enderrocar i, segons el relat del bisbe John Kallos, els ossos de l’heroi de guerra grec-americà van ser dispersats pels atacants. Es calcula que als avalots provocats per soldats turcs hi morien uns 10.000 grecs i armenis. Els seus barris, pràcticament tota la ciutat, va quedar enrunats. Les notícies de l’extermini turc, davant la impassibilitat europea, van donar la volta al món.

L’intercanvi de població

El president dels EEUU Warren G. Harding va enviar un vaixell de guerra, l’USS Litchfield, a Turquia el setembre de 1922 per recuperar les restes del cos de Dilboy. Harding també va exigir rebre una disculpa del govern turc. Les restes de Dilboy van ser recollides, transportades per una guàrdia d’honor turca que va lliurar el seu taüt (amb una retornada bandera nord-americana). El 12 de novembre de 1923 Dilboy va tornar a ser enterrat, per tercera i definitiva vegada, a Arlington, amb honors militars i una referència a la seva medalla d’honor.

El juliol 1923 els contendents, ajudats pels aliats de la Primera Guerra Mundial, van pactar en el Tractat de Lausana un intercanvi de població. El trasllat forçat de població va afectar al voltant d’un 1,25 milions de grecs i 500.000 turcs. Entre setembre i juliol, centenars de milers de grecs van morir assassinats, deportats o simplement morts en intentar fugir. Les autoritats internacionals es van veure impotents per evacuar tota la població d’Esmirna, però de la població estimada que havia de ser intercanviada, més de la meitat en realitat ja havia marxat exiliada. Acabava així la presència ètnica grega a Anatòlia de 3.000 anys. Quedava la població grega de la Tràcia oriental, i la turca de la Tràcia occidental. Van poder quedar-s’hi però mentre aquesta última va romandre en pau, els grecs de Constantinoble van tendir a continuar l’èxode a causa de les prohibicions de les autoritats turques, com la de no poder exercir determinats oficis, o els pogroms com el del 1955.


Més informació:

Greek Genocide Resource Center

An online portal raising awareness on the Greek Genocide including bibliography, quotes, testimonies, photos and more.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...