El president finès Kekkonen en el seu 60 aniversari acompanyat de Khrushcheva la dreta. Foto: Wikimedia Commons
El president finès Kekkonen en el seu 60 aniversari acompanyat de Khrushcheva la dreta. Foto: Wikimedia Commons

Durant la Guerra Freda, la majoria d’estats europeus estaven inclosos en un bàndol o altre dels dos blocs mundials dirigits per l’URSS i els EUA. Així va quedar establert a partir de finals de la dècada dels 40. Acabada la Segona Guerra Mundial, les dues potències – abans aliades, ara rivals- van consolidar les seves àrees d’influència al continent europeu: Europa Occidental es va alinear amb els EUA i l’Europa de l’Est va caure sota el domini de Moscou. No obstant això, hi havia un seguit de països que van restar neutrals, fos per tradició històrica o per motius geopolítics.

Àustria, Finlàndia, Iugoslàvia, Suècia i Suïssa no es van enquadrar formalment en cap dels dos pactes militars sorgits durant la Guerra Freda: l’OTAN i el Pacte de Varsòvia. Tot i que Àustria, Finlàndia, Suècia i Suïssa tenien un sistema politicosocial completament occidental i Iugoslàvia era un estat socialista, els seus governs es mantingueren al marge de la lluita entre els dos gegants. Conservar aquest equilibri però no era gens fàcil, sobretot -com veurem- per Finlàndia. Aquest tipus d’equilibri rebé el nom de Finlandització.

Finlàndia, massa a prop de l’URSS

El país nòrdic havia lluitat al bàndol perdedor de la Segona Guerra Mundial. Tot i que al final del conflicte es va passar als aliats i el setembre de 1944 les seves tropes van lluitar contra les alemanyes a Lapònia, Finlàndia va quedar sobre el paper com un dels estats derrotats. Així, al Tractat de París de 1947, signat entre els Aliats i les potències menors aliades d’Alemanya (Itàlia, Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia) els finlandesos hagueren de renunciar a gran part de les seves fronteres orientals en benefici de l’URSS. 

L’anomenada qüestió careliana  – és a dir, la cessió de Carèlia Oriental a l’URSS a causa del Tractat de París – encara cueja dins l’opinió pública finlandesa. Aquesta regió de població finesa avui sota control rus és considerada per molts un símbol de la nació, ja que gran part dels mites i folklore del país nòrdic hi tenen el seu origen. El cert és que a Carèlia hi queden ben pocs finesos. La majoria d’ells van establir-se a Finlàndia just abans del canvi de fronteres.

A més de la cessió territorial, el país hagué de permetre la presència de militars soviètics a les seves costes. La base naval de Porkkala fou una mostra d’aquest nou control de Moscou. Aquesta instal·lació al principi fou cedida a l’URSS per un període de 50 anys, però ja el 1956 havia perdut interès estratègic i fou retornada a Finlàndia. De totes maneres, encara que els soviètics haguessin marxat del territori estatal, el control continuava d’una manera més insidiosa.

No cal dir que la Unió Soviètica seguia mirant de reüll al seu veí. Tot i que el Tractat de París estipulava la neutralitat finlandesa en matèria de política exterior, el que calia fer segons Moscou era supervisar Finlàndia perquè no caigués sota el paraigua militar occidental.

Controlar sense que afecti massa

El 1948, l’URSS i Finlàndia havien signat un tractat d’Amistat, Cooperació i Assistència Mútua. Tot i les bones intencions incloses en el nom, en realitat el pacte era una mesura soviètica per controlar els finlandesos. En el document quedava clar que les tropes soviètiques tenien dret a entrar a Finlàndia si algun possible atac occidental amenaçava l’URSS per aquell costat. També obligava Finlàndia a renunciar a les ajudes americanes del Pla Marshall. La política exterior, tot i que neutral, no havia d’interferir en les decisions soviètiques sobre altres països. A canvi, el país podia continuar sota el sistema capitalista i democràtic sense ser ocupat per Moscou.

Territoris cedits a l'URSS després de la Segona Guerra Mundial a canvi de mantenir la seva independència. La base de Porkkala finalment es va retornar el 1956 a Finlàndia. Foto: Wikimedia Commons
Territoris cedits a l’URSS després de la Segona Guerra Mundial a canvi de mantenir la seva independència. La base de Porkkala finalment es va retornar el 1956 a Finlàndia. Foto: Wikimedia Commons

Tota aquesta supervisió soviètica durant la Guerra Freda fou anomenada Finlandització. Foren polítics alemanys occidentals qui crearen el nom el 1961. Des de llavors, el terme s’usa despectivament com a imatge d’un país que és controlat per un veí més gran. No cal dir que per als finlandesos no hi havia alternativa: si, estaven controlats en matèria d’interessos militars i diplomàtics per l’URSS, però com a mínim tenien un parlament, un govern i unes institucions lliures.

El que es coneix com a Finlandització era conegut oficialment en política internacional com a Línia Paasikivi-Kekkonen. El nom ve dels dos artífexs de l’acostament forçat cap a l’URSS: els presidents finlandesos Juho Kusti Paasikivi (president des de 1946 a 1956) i Urho Kekkonen (president de 1956 a 1982). Els dos van veure clar que una política formalment neutral però sempre complaent amb Moscou era vital per a la supervivència de Finlàndia.

A causa de la semi dependència de Finlàndia cap a l’URSS durant la presidència de Kekkonen, alguns finlandesos anomenaven humorísticament Kekkoslovakia al país nòrdic. No obstant això, Urho Kekkonen fou un president força estimat i fins i tot un dels Parcs Nacionals de Finlàndia porta el seu nom.

El veïnatge complex continua

Amb la caiguda de l’URSS es va acabar la Finlandització. Tot i això, el veïnatge amb Rússia és una realitat i Finlàndia s’hi ha d’avesar. El país continua sense ser membre de l’OTAN i segueix tenint una relació molt curosa cap a Moscou. D’altra banda, la pertinència a la UE comporta a vegades  l’adopció de sancions contra Rússia que Finlàndia accepta com a compromís cap a Brussel·les. La Guerra Freda tal com es va conèixer ja va acabar, però els equilibris continuen.


Més informació:

No Title

No Description

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...