Frederic el Gran és anomenat el Kartoffelkönig (el rei de la patata) Els anys 1745, 1771,1772 i 1774, va haver molta gana a Alemanya i la patata va salvar milers de vides prussianes, es per aquest motiu que hi ha  patates a la tomba del rei a Sanssouici com a homenatge, donat que en va ser el gran introductor del seu cultiu. Foto: Jordi Bonvehí
Frederic el Gran és anomenat el Kartoffelkönig (el rei de la patata) Els anys 1745, 1771,1772 i 1774, va haver molta gana a Alemanya i la patata va salvar milers de vides prussianes, es per aquest motiu que hi ha  patates a la tomba del rei a Sanssouici com a homenatge, donat que en va ser el gran introductor del seu cultiu. Alte Fritz (el viejo Fritz carinyós) Inicialment enterrat a Potsdam. Durant la Segona Guerra Mundial va ser traslladat a Marburgo. Eln 1991 es va aconseguir amb la reunificació portar finalment la tomba on ell volia ser enterrat, al seu estimat palau de Sansoucci.Foto: Jordi Bonvehí

Qui hauria de dir que aquest tubercle cultivat a les serralades andines, vora els 4.000 metres d’alçada, arribaria a ser un aliment tan familiar a les nostres cuines europees. El seu origen ens duu als pobles situats entre la frontera de Perú i Bolívia, que es veien incapaços de fer créixer blat de moro a tanta alçada i que van trobar en la patata la font d’alimentació bàsica per subsistir. Però el seu periple fins conquerir Europa no va ser fàcil, ni molt menys ràpid.

El seu poder nutricional va salvar de la fam els treballadors de la revolució industrial, que havien de complir amb jornades laborals de dotze o més hores, els presos de camps de concentració, els afectats per les plagues de cereals o bé la població civil en temps de guerra.

El viatge d’una planta decorativa

Els nadius precolombins havien adquirit la tècnica per cultivar les varietats que els hi eren més profitoses (es calcula que n’existien més d’un centenar de diferents), i la patatera salvatge inicial quedava com una planta molt diferent pel que fa a propietats i característiques culinàries. Quan va arribar a Europa a inicis del segle XVI, ningú es plantejava que fos comestible, fins i tot es creia que era perillosa. Quan el 1563 la patata viatjava de la península ibèrica cap a Alemanya, era encara una planta decorativa de jardí.

Evidentment, no tothom era un pòtol ignorant que plantava patates al jardí mentre es moria de gana, com de vegades se sol explicar. Durant molt de temps algunes persones, això sí, aïllades, sabien que era possible alimentar-se d’aquests tubercles del terra. Un tema complicat, perquè no se sabien cuinar. Per exemple, el landgrave Wilhelm IV d’Hesse-Kassel va escriure el 1591 sobre la patata: “Quan estan cuinades, fins i tot són elegants de menjar”.

El rei Frederic el Gran en una inspecció als pagesos sobre el cultiu de la patata. Pintura Robert Warthmüller de 1886. Foto: Wikimedia Commons
El rei Frederic el Gran en una inspecció als pagesos sobre el cultiu de la patata. Pintura de Robert Warthmüller de 1886. Foto: Wikimedia Commons

Frederic el Gran de Prússia

Frederic el Gran (1712 – 1786) va impulsar decididament el cultiu de la patata. En bona forma, va ser el catalitzador de la seva expansió per Europa. Els problemes prussians amb l’abastiment de menjar eren endèmics. Tampoc cal pensar que ho fes per raons humanitàries, sinó que Frederic va veure el potencial de la patata com a aliment per a animals, es va crear un licor de patata, midó per al reforç de tèxtils, i fins i tot es va fer servir com a adhesiu. Ara bé, ell mateix no en va tastar mai cap ni una de patata, es considerava un aliment “per a animals i per a gent de classe baixa” diu Heilmeyer sobre un edicte de Frederic.

El 1751, Frederic va fer que es plantessin patates al Lustgarten, davant l’actual catedral que llavors no hi era. La llegenda, segurament mig veritat, de l’expansió de la patata per l’actual Alemanya explica que el rei va fer plantar aquest tubercle als jardins del voltant de Berlín vigilat per soldats. Donat que la seva acció de govern no era gaire popular, els pagesos van entrar a robar allò que creien que era un secret del rei (no es va trobar mai cap recepta de patata a les cuines de Frederic), tasca fàcil donat que els soldats tenien instruccions prèvies de fer-se els adormits.

D’aquesta manera s’hauria estès el cultiu de la patata. A més, el 24 de març de 1756 es va emetre l’anomenada Ordre de la Patata, una circular en la qual va ordenar a tots els funcionaris prussians que informessin tots els grangers sobre el cultiu de la patata.

El rei Felip II va enviar patates al papa de Roma, qui per l’aspecte del curiós vegetal va afirmar que semblava una trufa, “tartufi”. El nom va quedar i es va anar adaptant als diferents idiomes europeus. En el cas català trumfos. En l’alemany passà de “tartuffoli” a “tartoffel” i finalment a l’actual “kartoffel”. El més usual mot “papa” és la paraula original provinent del quítxua, mentre que “patata” és un derivat de “batata” que és un fruït diferent, però que el castellans van confondre. Al món catòlic va triomfar més el mot patata per evitar la confusió amb el papa de Roma, quedava lleig dir que menjaries papes.

Després de Frederic, l’expansió de la patata

Un moment clau en la història de la patata va ser quan el farmacèutic Parmentier, que n’havia estudiat les propietats, va regalar una flor al rei Lluís XVI i li va anunciar que aquest tubercle tenia el poder de treure de la fam a gran part de la població. Fins que un dia la reina de França, Maria Antonieta, va decidir decorar-se el vestit amb una bonica flor de patata. Des d’aleshores es van començar a trobar patateres que decoraven jardins i palaus.

Segons Marina Heilmeyer, la patata com a aliment per a persones no va adquirir gran importància fins el segle XIX. Abans era cosa de pobres i animals. El fet va ser que el seu cultiu al XIX era ja tan estès i hi havia tanta gent que en depenia que va causar fams com la irlandesa. Actualment la patata és un dels conreus més importants del món. Per al consum humà només és superat per tres cereals: el blat, l’arròs i el blat de moro. Els màxims consumidors a Europa són els alemanys, tot i que els qui més en produeixen són la Xina i l’Índia.


Que visitar?

Per increïble que sembli, hi ha una museu de la patata a München:

Das Kartoffelmuseum

No Description

 

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...