Signatura de Concordat del Reich alemany amb Roma El 20 de juliol de 1933. L'Església catòlica no va tenir cap mania en aliar-se amb els estats nazifeixistes arreu. Per Alemanya signava Franz von Papen, dels lliberals que van portar HItler al poder, per a la Santa Seu, el secretari d'Estat cardenal Eugenio Pacelli. Foto: Bubdesarchiv
Signatura de Concordat del Reich alemany amb Roma El 20 de juliol de 1933. L'Església catòlica no va tenir cap mania en aliar-se amb els estats nazifeixistes arreu. Per Alemanya signava Franz von Papen, dels lliberals que van portar HItler al poder, per a la Santa Seu, el secretari d'Estat cardenal Eugenio Pacelli. Foto: Bundesarchiv

Durant els moments immediatament posteriors al cop d’estat feixista fracassat de 1936 contra la república, un dels principals objectius dels revolucionaris van ser els mossens. En territoris com Catalunya, on el cop va fracassar, el Comitè General de Milícies Antifeixistes de Catalunya va prendre el poder efectiu, deixant el govern de la Generalitat de simple espectador. D’on provenia aquest odi cap a l’Església? D’on provenia el poder de l’Església i la seva influència social?

Només 15 dies després de proclamada la República el 1931, el cardenal de Toledo Pedro Segura afirmava a la seva pastoral: «Quan els enemics del regnat de Jesucrist avancen resoltament, cap catòlic no pot romandre inactiu. Caigui la maledicció de Déu sobre Espanya si arrela la república». L?església va viure la república com adveniment del mal, i beneí la traïció dels militars a la república i el cop d'estat com a una croada "contra el laïcisme, la novetat i els estrangeres", o com deia José Maria Peman l'agost del 1936:"nous turcs, nous asiàtics, rojos i cruels"
Només 15 dies després de proclamada la República el 1931, el cardenal de Toledo Pedro Segura afirmava a la seva pastoral: «Quan els enemics del regnat de Jesucrist avancen resoltament, cap catòlic no pot romandre inactiu. Caigui la maledicció de Déu sobre Espanya si arrela la república». L’Església va viure la república com l’adveniment del mal, i beneí la traïció dels militars a la república i el cop d’estat com a una croada “contra el laïcisme, la novetat i els estrangers”, o com deia José Maria Pemán l’agost del 1936: “nous turcs, nous asiàtics, rojos i cruels”.

Els avalots contra els religiosos

Sobre el terreny, el 1936 s’estava produint un procés revolucionari que va escapar al control de la Generalitat. Els qui formaven els escamots, les anomenades “patrulles de control” sovint analfabets, o simplement exaltats, quan no directament delinqüents que aprofitaven la circumstància, es van dedicar a perseguir i assassinar els qui consideraven sospitosos de col·laboració amb el cop d’estat. Principalment mossens, membres de l’església, i finalment qualsevol que tingues un crucifix a casa, o simplement perquè fos conegut per anar a missa. Es calcula que uns 6.000 religiosos van ser assassinats durant el període revolucionari, fins que la Generalitat va aconseguir recuperar-ne el control. És a dir, dos mesos.

Aquest avalots revolucionaris van servir d’argument a la dictadura per presentar l’Església com a màrtir. Les víctimes van ser immediatament reconegudes pel nou règim dictatorial i la seva memòria restituïda. Cada cop que s’entrava a un poble, els sollevats demanaven pels afusellats per “les hordes rojes” i se’ls dedicava plaques commemoratives. Els seus familiars eren recompensats amb càrrecs i favors. Evidentment, l’Església va complir amb el seu compromís de primera hora amb els sollevats, i va donar suport incondicional a la dictadura. Els mossens que s’havien refugiat a la zona sollevada, en tornar a les seves parròquies col·laboraven entusiàsticament delatant persones per ser afusellades, i beneïen els escamots d’afusellament.

Hi ha qui insisteix a voler culpar personalment Companys d’aquests avalots quan la Generalitat sempre va intentar impedir-los. És més, està més que demostrat que Companys personalment intervingué per salvar moltíssima gent perseguida, alguna de la qual s’acabaria passant a l’altra bàndol.

L’Església perdia influència

Al capdavall, el període republicà, traient el bienni negre, a dures penes van ser tres anys, perquè el 1934 el govern català ja era a presó. Per molt sospitosos que els mossens fossin de col·laboracionistes (que molts ho eren i obertament), per molt que durant el període republicà conspiressin contra el govern (que ho van fer), per molts que des dels púlpits no paraven de llançar anatemes contra tot i tothom (el divorci, els ateneus, l’educació laica, els nens i les nenes junts, els drets de les dones), aquest breu període no explica per si sol aquest odi cap a l’Església. Cal destacar que durant tot el període republicà no va haver avalots ni assassinats contra eclesiàstics. Va ser a causa del buit de poder provocat pel cop d’estat que es desfermà l’odi contra aquesta institució.

L’Església havia perdut el control a Catalunya d’una societat industrialitzada, que ja no anava a toc de campanya, sinó “a toc de pitu”, que els diumenges anava a estudiar a l’Ateneu, i no tant a missa, que anava a les mútues obreres i a les caixes de solidaritat dels sindicats, i no tant a la beneficència aquella que alimentaven els patrons. La pèrdua de personal entre “el ramat” era evident. L’Església, que havia monopolitzat l’educació de l’estat, es va veure de cop bandejada en els seus privilegis aconseguits durant la restauració borbònica.

L’Església en la conformació de l’Estat espanyol

L’església va conspirar des del minut 1 contra la República.

A l’inici del segle XIX, el pes de l’Església va entrar en conflicte amb el liberalisme. Les desamortitzacions de béns de l’església, havien comportat una pèrdua de poder polític i econòmic. Molts d’aquests privilegis dataven encara d’època medieval. Per això, l’església no va parar de pressionar el nou estat en formació per obtenir compensacions.

La línia la marcaria ja el codi penal de 1848, que serví de model als posteriors fins al 1995. En aquest codi el Títol I del Llibre II estava dedicat als “delictes de religió”. D’aquesta manera l’Església passava a ser vigilant dels pensaments i l’expressió social. Estava en línia amb la Constitució del 1845 que consagrava l’Estat confessional i excloent en favor del catolicisme. Paral·lelament, es retornaven totes les propietats provinents de les desamortitzacions de Mendizaval que no s’havien pogut vendre. Que eren moltes, donada l’excomunió general sobre qui les comprés, i comptant que les poques que ja s’havien venut les havien adquirit testaferros per a la pròpia Església.

La unificació de l’estat italià el 1861, amb la conseqüent pèrdua de poder, i la posterior incorporació de Roma com a capital al nou estat el 1870, va significar un fort impuls per al règim canovista d’alternança. L’església estava necessitada de suports.

El punt de partida de la nova relació amb l’Estat va ser el Concordat de 1851. L’Església va acceptar les desamortitzacions liberals realitzades a la primera meitat del segle XIX a canvi de què l’Estat es comprometés a realitzar una dot al culte catòlic i al clergat, a assegurar la unitat religiosa, a donar una inspiració religiosa a l’ensenyament i a respectar els béns eclesiàstics.

L’Església de la Restauració

En aquest context, la tan esbombada desamortització de Madoz de 1855 quedà com una anècdota de mal gust. L’Església es va convertir en un instrument de legitimació del règim isabelí, per tant, contrari als moviments burgesos, federalistes i evidentment republicans. El 1874, amb la restauració en la figura del fill d’Isabel II, Alfons XII, existien a Espanya una tendència ultrareaccionària per part de l’Església a l’interior, que reivindicava el Concordat de 1851. I una d’externa, que defensava els interessos de Roma. Aquests últims, van abandonar el carlisme, i a canvi del suport de l’Estat al catolicisme, acceptaren la tèbia obertura de llibertats de la Constitució de 1876. En el rerefons d’aquesta decisió hi havia la proclamació de Roma el 1870 com a capital del nou Estat unificat Italià, i per tant, la fi dels Estats Pontificis com a tals.

El que explica l’odi vers l’Església són aquests propers 60 anys. Des de la restauració borbònica el 1876, que afegits als 40 que vindrien de dictadura franquista, deixà un saldo d’un segle de control de l’església sobre tots els afers de l’Estat en plena època contemporània. Una raresa impròpia del món occidental, on fins i tot Mussolini va fer una mena de zoo, el Vaticà, per separar església de l’Estat. Doncs a l’Espanya del XIX endarrerida, caciquil, nobiliària, encara de règim antic, amb una por visceral als avenços tecnològics i la industrialització, l’Església va continuar sent una arma de control social molt efectiva, especialment combinada amb el foment de l’analfabetisme. Es va construir, per tant, un estat “anti”: anti moviments burgesos i lliberals europeus del moment, anti valors de la revolució francesa, com abans s’havia creat un model anti qualsevol tipus de reforma.

Entrat el segle XX l'analfabetisme a Espanya era encara del 50%, concentrat sobretot encara a zones rurals, especialment del sud peninsular. Lluny del 2% d'Anglaterra. Quadre de Bogdanov Belsky "Classe de càlcul memorístic"de 1895. Foto: Wikimedia Commons
Entrat el segle XX l’analfabetisme a Espanya era encara del 50%, concentrat sobretot encara a zones rurals, especialment del sud peninsular. Lluny del 2% d’Anglaterra. Quadre de Bogdanov Belsky “Classe de càlcul memorístic” de 1895. Foto: Wikimedia Commons

Felix Sardà i Sardany: “el liberalismo es pecado

Un cop consolidada de nou la monarquia, aviat l’Església s’adaptà a les noves circumstàncies polítiques. En poc temps, l’església va passar de combatre la “tolerància religiosa” del 1876 (acceptada a contracor), a defensar-la davant les propostes cada cop més en augment de laïcisme dels partits lliberals fins al 1923. Aquesta pressió tingué efecte en la marxa enrere de l’aprovació de la Llei d’Instrucció pública de 1878 que havia d’unificar el magma de normes que regulaven l’ensenyament, el qual, a la fi, afavoria l’església. Volien conservar l’ortodoxia doctrinal a l’escola. Pel que se seguí amb la Llei Moyano fins a la proclamació de la República.

En aquest sentit, el ministre d’educació, Marqués d’Orovio, va enviar una circular el 1875 als directors d’universitat. Els ordenava controlar que no s’ensenyés res que fos contradictori amb el “dogma catòlic” i la “sana moral”.

El sistema canovista d’alternança política de la restauració, amb tupinades i caciquisme, estava tant ben consolidat que va suportar la mort el rei Alfons XII el 1885 i la regència d’una reina considerada estrangera, la seva dona Maria Cristina d’Habsburg-Lorena. Amb tot, el papa de Roma, Lleó XIII (1878-1903) va haver de deixar clar el seu posicionament en favor del règim monàrquic, envià al nunci Mariano Rampolla als funerals per assegurar-se la presència dels bisbes. D’aquesta manera debilitaven el carlisme, acceptant el mal menor. Amb l’encíclica “Cum Multa” de 1882, s’enfrontaria als sectors més intransigents de l’Església. La resposta vindria el 1884 de part del Salvà i Sardany amb l’opuscle que va ser un èxit a Europa: El liberalismo és pecado.

Azaña: ¿España ha dejado de ser catòlica?

La contra rèplica de Roma va ser donar suport al sindicalisme catòlic amb l’Encíclica “Rerum Novarum” de 1891. En aquell moment, es podia dir que l’església espanyola era més papista que el papa. L’encíclica faria entrar al segle XX a l’Església amb els seus tentacles monopolitzant totes les estructures socials de l’Estat. Fins i tot es van permetre donar suport a la creació de partits polítics d’aire catòlic. Evidentment, els partidaris de les idees socialistes, republicanes, posaven el crit al cel.

L’església, per no perdre el ramat en favor de les idees socialistes, va prendre part descaradament pel poder fàctic, “l’ordre”, i per tant dels propietaris. És on hi havia els diners. D’aquesta forma, cada vegada més, especialment en zones industrialitzades, l’Església es guanyava l’odi de l’obrer cada vegada que predicava “moderació” front dels abusos patronals, el pistolerisme, la reducció de salaris o les condicions precàries de tot tipus.Mentre, a l’Espanya rural i analfabeta, eren el gran poder.

El concordat va ser renovat el 1953 i el 1979. En la base, el concordat de 1851 encara és vigent, per això la constitució espanyola del 78 no acaba de consagrar la laïcitat de l’Estat.

Ja durant la dictadura de Primo de Rivera tot l’ensenyament es va encarregar a l’Església. Els ordes destinats a l’ensenyament es van multiplicar. I l’ensenyament públic va quedar sota la supervisió eclesiàstica que revisava la “correcta moralitat”. Així tot, no va ser d’estranyar que la República del 31 tractés de parar els peus a la totpoderosa Església, qui al seu torn mobilitzà tot els poders fàctics per resistir-se. Ho van fer, però, amb decisions moderades, que igualment van ser vistes com una gran amenaça, com la de maig del mateix 1936 que eliminava l’obligatorietat d’ensenyaments religiosos als professors, decisió modificada poc després en favor de la voluntat dels pares i la llibertat dels professors. Així s’establí la dicotomia entre ensenyament laic, drets dels pares, i l’escola única que acabaria adoptant la dictadura franquista seguint el model nacional-catòlic que en aquest moment es forma.


Més informació:

LA IGLESIA DE FRANCO | JULIAN CASANOVA | Comprar libro 9788484326755

LA IGLESIA DE FRANCO de JULIAN CASANOVA. ENVÍO GRATIS en 1 día desde 19€. Libro nuevo o segunda mano, sinopsis, resumen y opiniones.

 

EL PODER DE LA IGLESIA EN LA ESPAÑA CONTEMPORANEA | ANGEL LUIS LOPEZ VILLAVERDE | Comprar libro 9788483197899

EL PODER DE LA IGLESIA EN LA ESPAÑA CONTEMPORANEA de ANGEL LUIS LOPEZ VILLAVERDE. ENVÍO GRATIS en 1 día desde 19€. Libro nuevo o segunda mano, sinopsis, resumen y opiniones.

La història de l’església catòlica és la d’una institució mil·lenària, que cal no confondre amb el cristianisme. La Trinca en va fer un resum de 2000 anys d’església, en to d’humor, insuperable:

LA TRINCA. IN SECULA SECULORUM

Als primers segles del Cristianisme l’església estava a l’oposició i així acabaven verges i màrtirs dintre la panxa d’algun lleó. Per no quedar-se sense parròquia van variar de plantejament que si el que mana no està per orgues és molt més pràctic dir sempre amén. [ Ves per on, ves per on.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...