Imatge de com van quedar els arbres estesos i cremats- Foto: Wikimedia Commons
Imatge de com van quedar els arbres estesos i cremats- Foto: Wikimedia Commons

El matí del 30 de juny de 1908 hi va haver, a la zona del riu Podkamennaya Tunguska en plena Sibèria russa, una gran explosió. Per sort, la zona era despoblada, perquè l’explosió va arrasar 2.000 quilòmetres quadrats de bosc. L’explosió s’atribueix generalment a l’esclat d’un meteorit. L’esdeveniment es classifica com a impacte, tot i que no s’ha trobat cap cràter, pel que es creu que l’objecte es va desintegrar a una altitud d’entre 5 i 10 quilòmetres, a l’atmosfera, sense arribar a tocar terra.

Una gran explosió

L’esdeveniment de Tunguska és l’impacte més gran a la Terra registrat a la història. Els diferents estudis (al voltant de 1.000 documents acadèmics) ofereixen diferents estimacions de la mida del meteorit, d’entre 60 a 190 metres depenent de si el cos es considera un cometa o un asteroide. La potència s’estima en uns de 15 megatons, el que representa 185 vegades més que la bomba atòmica llançada a Hiroshima, o igual a la de la detonació termonuclear de Castle Bravo als Estats Units el 1954, o un terç de l’explosió de la Bomba Tsar de la URSS de 1961, que ha estat l’arma nuclear més gran mai detonada.

S’estima que l’explosió de Tunguska va fer caure uns 80 milions d’arbres en una superfície de 2.150 km2 i que l’ona de xoc de l’explosió hauria mesurat 5,0 a l’escala de Richter.

La magnitud de l’explosió hauria estat capaç de destruir una àrea metropolitana important, però a causa de la llunyania de la ubicació, no es van documentar oficialment cap víctima mortal humana. Això sí, es van trencar vaixelles a 600 kilòmetres de distància i fins i tot el tren Transiberià es va aturar.

Tunguska, i la nit es fa llum

El 30 de juny de 1908, a les 07:17 hora local, els indígenes evenki (o tungús) i els colons russos als turons al nord-oest del llac Baikal van observar una columna de llum blavosa que es movia pel cel. Uns deu minuts més tard, hi va haver un flaix i un so similar a foc d’artilleria. Els testimonis més propers a l’explosió van informar que la font del so es va traslladar des de l’est cap al nord. Els sons van anar acompanyats d’una ona de xoc que va fer caure la gent i va trencar les finestres fins a 400 quilòmetres de distància.

L’explosió va ser registrada a les estacions sísmiques a través d’Eurasia i les vibracions es van detectar a Alemanya, Dinamarca, Croàcia, Regne Unit i fins i tot els Estats Units. Durant les nits següents dies a l’explosió, els cels nocturns d’Àsia i Europa van quedar amb una llum intensa, segurament a causa de l’efecte de partícules en alçada, un fenomen que molts anys després seria reproduït per les llançadores espacials.

Als Estats Units, el programa de l’Observatori Astrofísic Smithsonian al Mount Wilson va observar una disminució de transparència atmosfèrica durant un mes i va augmentar les partícules de pols suspeses.

Les primeres investigacions

La Rússia tsarista no va estar interessada en estudiar el fenomen, més enllà de fer-ne una lectura en clau d’advertència divina. Les primeres investigacions sobre el terreny no es realitzarien fins 13 anys després, ja amb el règim comunista. El 1921, el mineralogista rus Leonid Kulik va dirigir un equip a la conca del riu Podkamennaya Tunguska per dur a terme una enquesta per a l’Acadèmia de Ciències Soviètica. Tot i que mai van visitar la zona central de l’explosió, els nombrosos testimonis i relats locals de l’esdeveniment van portar a Kulik a creure que l’explosió havia estat causada per l’impacte d’un meteorit gegant.

Al juny de 2007, científics de la Universitat de Bolonya van identificar un llac a la regió de Tunguska com un possible cràter d’impacte de l’esdeveniment. No discuteixen que el cos de Tunguska va explotar a l'aire, però creuen que un fragment de 10 metres va sobreviure a l'explosió i va colpejar el sòl. Lake Cheko és un petit llac en forma de bol a uns 8 km al nord-oest del hipocentre .La hipòtesi ha estat discutida per altres especialistes en cràters d’impacte, i geòlegs que afirmen que el llac és d'origen anterior.
Al juny de 2007, científics de la Universitat de Bolonya van identificar un llac a la regió de Tunguska com un possible cràter d’impacte de l’esdeveniment. No discuteixen que el cos de Tunguska pogués explotar a l’aire, però creuen que un fragment de 10 metres va sobreviure a l’explosió i va colpejar el sòl. Lake Cheko és un petit llac en forma de bol a uns 8 km al nord-oest del hipocentre. La hipòtesi ha estat discutida per altres especialistes en cràters d’impacte, i també per geòlegs que afirmen que el llac és d’origen anterior. Imatge: Google Maps.

En tornar, va acabar per convèncer el govern soviètic per finançar una expedició a la probable zona d’impacte, basant-se en la possibilitat de salvar ferro meteòric. Kulik finalment va poder conduir una expedició científica al lloc d’explosió de Tunguska el 1927. Va contractar els caçadors Evenki locals per a què els guiessin al centre de la zona d’impacte, on esperaven trobar-hi un cràter de l’impacte. Per sorpresa seva, no hi havia cap cràter a la zona zero. Al contrari, van trobar-hi una zona d’uns 8 quilòmetres de diàmetre, on els arbres eren cremats i sense branques, però encara eren drets. Els arbres més allunyats havien estat en part cremats i tombats en direcció cap al centre.

A la dècada dels seixanta del segle XX es va establir que la zona del bosc arrasada ocupava una superfície de 2.150 km2, la seva forma semblava una gegantina papallona amb una amplada de 70 km i una longitud del cos de 55 km. Kulik va realitzar diverses expedicions més, i va confondre diversos forats amb petits cràters. També es van trobar grans quantitats de níquel als arbres i altres anomalies químiques.

Es van fer fotografies aèries de la zona, però els 1.500 negatius de 18 per 18 centímetres van ser cremats el 1975 per ordre de Yevgeny Krinov, llavors president del Comitè de Meteorits de l’Acadèmia de Ciències de la URSS. Només es van conservar estampes positives per a estudis posteriors a la ciutat russa de Tomsk.

Esdeveniments similars de l’esdeveniment de Tunguska

L’esdeveniment de Tunguska no és l’únic exemple d’una gran explosió no observada. Per exemple, al riu Curuçá, en ple Amazones de Brasil, el 1930 també s’hi va produir una explosió, pel que es coneix com el Tunguska brasileiro. Tampoc va deixar cap evidència clara d’un cràter d’impacte.

Es va produir una altra explosió més petita sobre una zona poblada de Rússia el 15 de febrer de 2013, a Chelyabinsk, als Urals russos. L’explosió de meteorit, en aquest cas un asteroide que mesurava uns 17 o 20 metres de diàmetre i amb una massa inicial estimada d’11.000 tones, va causar més de 1.200 ferits, principalment per vidres de finestres, trencats per l’ona de xoc.


Més informació:

La manca d’informació, la creença dels nadius en què es tractava d’un càstig diví i la ficció de l’escriptor polonès Stanislaw Lem, van afavorir l’aparició de les teories dels amants del OVNIS i les explicacions UFO, sense que faltin els apocalíptics. Eugene Shoemaker ha estimat que els esdeveniments de la mida de Tunguska ocorren una vegada cada 300 anys. Les estimacions més recents situen els esdeveniments de mida Tunguska aproximadament una vegada cada mil anys. Però tot té una explicació lògica:

Tunguska Impacto En Siberia

El bólido de Tunguska fue una explosión aérea de muy alta potencia ocurrida sobre las proximidades del río Podkamennaya en Tunguska (Evenkía, Siberia, Rusia), en la posición 60°55′N 101°57′ECoordenadas: 60°55′N 101°57′E (mapa) a las 7:17 del día 30 de junio de 1908. El fenómeno de Tunguska alentó más de 30 hipótesis y teorías de lo ocurrido.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...