Els Kaffeeriecher en plena operació d'escorcoll. Fixar-se en la noia asseguda de més a la dreta com amaga una gerra. Foto: Wikimedia Commons
Els Kaffeeriecher en plena operació d'escorcoll. Fixar-se en la noia asseguda de més a la dreta com amaga una gerra. Foto: Wikimedia Commons

El 1781, Frederic el Gran de Prússia va prendre una mesura dràstica. Es va implantar el monopoli sobre el cafè. Es tractava de fomentar que en comptes d’aquest beuratge d’aigua bruta, i excitant, la gent promogués la tradicional sopa de cervesa. D’aquesta manera, es promouria la indústria cervesera prussiana.

Com passa sempre amb aquestes mesures, el cafè es va convertir en un negoci rodó pel contraban. I el seu consum va esdevenir general. La mesura pretenia posar fre a la creixent demanda de cafè, donat que era un producte car d’importació. L’estat prussià, a més, necessitava diners a causa de la Guerra dels Set anys. Per tant, un cop establert el monopoli estatal, el cafè va ser gravat amb taxes i impostos prohibitius.

La pràctica de monopoli

El 1766 Frederic el Gran de Prússia va prohibir les importacions lliure de cafè. Es va obligar a que només l’Estat gestionés el comerç de grans de cafè sense torrar. El cafè es va classificar posteriorment en la categoria de luxe i es va gravar amb imposts que arribaven al 150% del preu original del producte. Només al magatzem duaner reial i a algunes botigues de queviures amb llicència se’ls va permetre vendre el cafè, per descomptat, a preus d’escàndol.

A Berlín el Cafè Royal va oferir la nova beguda de luxe. Era situat a l’indret on es troba el parc de la catedral de Berlín, davant del palau reial, que tampoc existeix ja. Frederic el Gran va veure de seguida en aquests productes, llavors exòtics, una forma d’omplir les arques estatals, al mateix temps de fer país fomentant la cervesa. Així, el cafè, conjuntament amb el te, la xocolata, el vi escumós i el gelat de fruita van esdevenir productes de luxe. Encara actualment, a Baviera la cervesa està considerada un aliment

El resultat va ser que la població se les va inventar de tots colors, portant de corcoll les autoritats. Amagaven els grans de cafè en rellotges de sorra, sacs de carbó, piles de palla, carros de fems i fins i tot al mercat les venedores es posaven uns especials farcits als pits. Era normal trobar cafè de contraban sota les faldilles de les dones, que van esdevenir sospitoses habituals, de vegades fins i tot era enterrat en taüts sota els cadàvers. El cafè, encara sense torrar, no fa olor, i donat el preu exorbitat, una petita quantitat podia ser un molt bon negoci.

Les mesures contra els contrabandistes no feien cap mena d’efecte. Així, el 21 de gener de 1781 es va anunciar: “Es prohibeix a tothom cremar cafè a les llars o en qualsevol altre lloc, i que no se serveixi cafè que no sigui el cafè segellat i estampat en paquets“. El torrat privat va ser prohibit sota un càstig estricte, es va centralitzar el torrat exclusivament a la torrefactora estatal de Berlín.

Els Kaffeeriecher en acció. Durant la Guerra dels Set anys la moneda es va devaluar fins a 5 cops. El protagonista, el joier reial d'origen jueu Veitel Heine Ephraim, convertit en banquer. Se l'anomenava "Ephraimiten", una moneda de molt baixa qualitat de coure. Ell es va fer ric, però el comú de la població va haver de suportar impostos injusts per absolutament tot: Foto: rbb Preussen
Els Kaffeeriecher en acció. Durant la Guerra dels Set anys la moneda es va devaluar fins a 5 cops. El protagonista, el joier reial d’origen jueu Veitel Heine Ephraim, reconvertit en banquer. Se l’anomenava “Ephraimiten”, una moneda de molt baixa qualitat de coure. Ell es va fer ric, però el comú de la població va haver de suportar impostos injusts per absolutament tot: Foto:abb Preussen

La policia del cafè, els Kaffeeriecher

Per controlar la prohibició de la torrefacció es van contractar a partir de 1780 400 soldats francesos voluntaris per a tota Prússia, els anomenats Kaffeeriecher. La seva peculiaritat és que eren invàlids. El principal objectiu era investigar on es torrava il·legalment el cafè, i per fer això només necessitaven intacte l’olfacte. Aquests agents tenien carta blanca per entrar a les cases particulars de la gent a ficar-hi el nas, literalment.

Els seus salaris fixes eren alts, i encara podien millorar-los mitjançant bonificacions proporcionals al tràfic de cafè descobert. Era una mesura arbitrària que permetia una mena de llei Corcuera, de cop de peu a la porta. Al carrer, incitats pel monopoli, els comerciants de cafè van començar a escorcollar l’equipatge dels viatgers i van envair les cases a la recerca de l’olor a cafè amb l’objectiu d’imposar les sancions pertinents. Una ciutadana de Berlín explica la seva reunió amb els distribuïdors de cafè: “Imagineu la sensació, mentre érem assegudes a taula amb els amics la porta es va obrir i tres homes uniformats van entrar a la sala, van inspeccionar les tasses i van regirar la cuina deixant-la cap per avall”.

L’impost al cafè i el monopoli no va ser, de fet, la llei per aconseguir ingressos més curiosa. Li guanyà la Perückensteuer que gravava les perruques. Introduïda el 1698, es considerava  un impost de luxe, perquè això de pentinar-se era cosa de molt poca gent. 7 inspectors tenien carta blanca per comprovar pel carrer si les perruques portaven el corresponent segell oficial

La fi del monopoli

Fins hi tot els prussians van adonar-se al al 1787, a la mort de Frederic el Gran, que el cost de la persecució per fer complir normes absurdes acabava sortint més car que deixar fer al mercat. A més, l’únic que es va aconseguir va ser consolidar el consum d’un beuratge llavors marronós, altament excitant, que potser era al darrera de la gran època d’esplendor il·lustrada prussiana.

Els kaffeeriecher es van convertir en els francesos més odiats del país. I això que n’havien, especialment refugiats reialistes que fugien de la revolució. Però, malgrat les queixes cada vegada més grans dels ciutadans de Prússia, van romandre actius fins al 1787. L’escriptor berlinès Karl Streckfuss deixà el testimoni de què eren considerats “pitjor que un pecat”, especialment per les dones. Només després de la mort de Frederic el Gran van ser abolits i es van dissoldre. També  es va posar fi al monopoli del cafè estatal. S’havien adonat que, ni amb uns impostos tan elevats no podrien compensar els danys que el contraban de cafè suposava per al tresor estatal.


 

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...