Columna Trajana (Roma)
Columna Trajana (Roma). Detall dels relleus que mostren escenes de la conquesta de la Dacia.

Ara que la Gran Bretanya es debat per donar forma al Brexit, pot ser un bon moment per recordar que la primera versió d’una unió política de gran abast de bona part dels territoris d’Europa va esdevenir a cavall entre els segles I i II dC, en temps de l’emperador Trajà quan aquest conquerí la Dàcia (actual Romania) i conformà la màxima expansió de l’Imperi romà.

Aquesta expedició quedà reflectida en els gravats de la columna trajana. Aquest monument és tot un símbol de la uniformització dels territoris conquerits en aspectes com l’estructura política, l’economia, la llengua o l’urbanisme. La moneda romana era la mateixa per a tots els territoris, i un as o un denari eren vàlids tant a Alexandria com a Londinium (actual Londres).

La planificació urbanística

L’urbanisme era especialment simbòlic i altament eficient des del punt de vista propagandístic, ja que un ciutadà romà podia anar al circ a veure curses o lluites a Efes (Anatòlia, actual Turquia) o a Tarraco. No cal dir-ho, podia banyar-se a les termes de Treveris (Germania, actual Alemanya) o de Pompeia. Aquests complexos de banys estaven inserits en la retícula de carrers perpendiculars que es disposaven en direcció nord-sud (cardo) i est-oest (decumanos) a les ciutats romanes d’arreu de l’imperi. Totes les termes eren construïdes amb la mateixa tècnica constructiva i la disposició de les sales també era la mateixa, amb diferents temperatures de l’aigua a partir d’una tecnologia de climatització, també comuna.

Assentament legionari de Chester (Gran Bretanya)
Assentament legionari de Chester (Gran Bretanya). Zona de banys.

Tots aquests elements, sense parlar del llatí, tenien alguna cosa a veure amb els actuals Starbucks. Qui hi accedia sabia que hi trobaria el mateix producte per lluny que es trobessin de la metròpoli, fruït d’un eficient procés d’uniformització.

Juli Cèsar havia posat el peu a les illes britàniques el 55 aC però no fou fins gairebé 100 anys més tard que l’emperador Claudi en plantejà la conquesta i per tant, la presència permanent a la que seria la província de Britania. Quaranta anys més tard, el 84 dC, Tàcit conta la victòria romana a la batalla del Mont Graupinus, als actuals Highlands Escocesos.

Fora feia fred

Assentament legionari de Chester (Gran Bretanya)
Assentament legionari de Chester (Gran Bretanya)

Els Caledonis (habitants de Caledònia, zona de l’actual Escòcia) superaven els romans en una proporció de 3 a 2, i la victòria va fer creure falsament que la conquesta de tot el territori de l’illa era enllestida. L’imperi però havia crescut molt i les fronteres requerien de la presència constant de l’exèrcit. La necessitat de legions al Danubi afeblí la zona de la Britania i els problemes a la frontera nord-occidental seguiren.

En qualsevol cas, bona part de les illes britàniques ja pertanyien a l’espai unificat pels romans. i la zona limítrof amb Caledonia era controlada per un seguit d’assentaments militars. Una revolta l’any 115 contra aquestes guarnicions del limes va portat l’emperador Adrià a reforçar aquesta línia amb un mur que unia les dues costes al sud de l’actual Escòcia. Aquest mur tenia una funció clarament defensiva vers els anomenats “pictes”, les tribus del nord que fustigaven la frontera per foragitar els invasors.

Assentament legionari Kastel Pfünz (Alemanya)
Assentament legionari del limes a Kastel Pfünz (Alemanya). Doble fossat en V a l’exterior de la muralla.

La presència del mur era un reconeixement de la impossibilitat romana de conquerir un territori relativament petit. Això quedava encara més palès amb les successives reformes, el 130 i 180 aC, que reforçaren la construcció inicial amb fossats i segones i terceres fileres de murs per la cara sud.

Cap a finals del segle II, la “diplomàcia” romana tancà tractats i treves amb els caledonis que contemplaven el pagament de taxes. Tot i això, Roma estenia una mà mentre tancava el puny de l’altra. L’any 208dC, Septimi Sever i 40.000 soldats derrotà de nou els caledonis. El camí semblava novament obert, però la mort de l’emperador tres anys més tard a l’actual York féu que els successors abandonessin el projecte definitivament i donessin prioritat a d’altres empreses.

La frontera externa

Com que la intenció inicial de Roma era la de conquerir tot el món conegut, el concepte de frontera externa no es plantejà fins que el ritme de conquesta començà a minvar i els emperadors es rendiren a l’evidència. El limes o franja fronterera perifèrica de l’imperi era vast. L’ Imperi s’estenia unes 2500 milles romanes (una milla era 1481m) d’est a oest i 1500 milles de nord a sud, i era evidentment difícil de mantenir. Es tractava d’una línia de fortificacions militars que controlaven el territori limítrof, sovint establert per barreres naturals com el cas del Rin i Danubi al centre d’Europa, o pel desert del Sahara al sud de les províncies de la Mauretania o la Cirenaica.

El cas de Britania i el limes a la Germania eren els dos principals exemples de fronteres artificials que, com que no seguien cap accident natural prou destacat, calia crear-lo del no-res per tal de separar roma dels bàrbars (vegeu l’entrada “Trompa al Limes”). A la Germania, el limes consistia en una tanca de fusta de fins a 500 quilòmetres. Per què només a Britània s’optà per una solució tan contundent? Segurament, la manca de fusta a la regió portà a la decisió de crear una de les estructures més destacades de l’imperi.

Assentament legionari Kastel Pfünz (Alemanya)
Assentament legionari del limes a Kastel Pfünz (Alemanya). Reconstrucció d’un dels quatre accessos.

En la mesura que el limes no era efectiu per si sol sinó que necessitava de tropes permanents a la zona per al seu manteniment, deixava de ser una simple frontera per a esdevenir un problema. Cap exèrcit actual podria mantenir una frontera de desenes de milers de quilòmetres. En el cas de Britània, la impossibilitat romana portà a un canvi en el control del territori, que es centrà en el control del trànsit de béns i persones a través de la frontera, molt més semblant a l’establert actualment.

Al llarg de 300 anys, el territori de l’actual Escòcia lluità per mantenir-se fora de la romanització i realment aconseguí que les legions no posessin el peu al seu territori… i continuaren essent “bàrbars”.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...