La família reial italiana: l'avi Victor Emanuel III, partidari del feixisme, Umbert II, rei només durant 33 dies, i el seu fill Vittorio Emanuele di Savoia. EL 1981 el seu nom, conjuntament amb el de Silvio Berlusconi, van aparèixer al llistat de la lògia secreta anticomunista P2 gràcies a la relació del seu gran mestre Licio Gelli amb el cap de la màfia Roberto Calvi. Al llistat apareixien 962 membres dels 2.500 que suposadament tenien. Entre ells, 52 eren alts oficials Carabinieri, 50 als oficials de l'exèrcit, 3 ministres, 10 presidents de bancs, 38 parlamentaris o 14 jutges. Fotos: Wikimedia Commons
La família reial italiana: l'avi Victor Emanuel III, partidari del feixisme, Umbert II, rei només durant 33 dies, i el seu fill Vittorio Emanuele di Savoia. EL 1981 el seu nom, conjuntament amb el de Silvio Berlusconi, van aparèixer al llistat de la lògia secreta anticomunista P2 gràcies a la relació del seu gran mestre Licio Gelli amb el cap de la màfia Roberto Calvi. Al llistat apareixien 962 membres dels 2.500 que suposadament tenien. Entre ells, 52 eren alts oficials Carabinieri, 50 alts oficials de l'exèrcit, 3 ministres, 10 presidents de bancs, 38 parlamentaris o 14 jutges. Fotos: Wikimedia Commons

Després de la Segona Guerra Mundial l’OTAN va preparar un exèrcit especial entrenat per a respondre a una hipotètica invasió d’Europa per part de l’URSS. Aquesta invasió no es va produir mai, però els serveis d’intel·ligència europeus occidentals van trobar, amb el suport de la CIA, una altra utilitat per a aquest servei: el terrorisme d’estat i de falsa bandera. Tot plegat, per lluitar contra els partits d’esquerra i, com en el cas d’Itàlia, fins i tot intentar influir en els resultats electorals. A Itàlia és on els agents van ser més actius, fins al punt que la xarxa de terroristes va acabar prenent el nom de la secció italiana: Glàdio.

L’origen del programa Stay-behind

L’Stay-behind era el nom del programa de l’OTAN, anomenat genèricament Glàdio. Tot i que en altres Estats van prendre altres noms, com l’OAS a França, o van estar al darrere d’altres organitzacions especialment d’extrema dreta. A partir de la primera dècada del 2000, testimonis, agents i responsables d’aquests grups, van començar a parlar. Albert Raes, cap d’un grup de Glàdio a Bèlgica, explica els seus origens belgues per iniciativa dels serveis secrets anglesos. La idea sorgí vist l’èxit que podien tenir les accions de sabotatge com les efectuades per la resistència per donar suport al desembarcament de Normandia.

Els agents eren entrenats en cas d’ocupació de l’URSS per treballar rere les línies enemigues. Tenien dues funcions: ajudar a la fugida de personalitats i actuar com a element distornionador de sabotatge i propaganda. La invasió soviètica no es va produir mai, però els agents van trobar amb qui portar a la pràctica el seu entrenament

Ja el 1947, el complot anomenat “Plan Bleu” a França, per instaurar un govern de dretes amb membres de l’antic govern de Vichy, va deixar al descobert l’existència d’activitat del programa, que llavors no es coneixia. Se sospita que França va demanar entrar llavors al pla Stay-behind. L’invent de la creació d’aquestes xarxes d’agents rere les línies, per això, va ser dels nazis. Els nazis en la seva retirada de l’URSS van deixar una xarxa d’informats alemanys. Aquests, simplement van passar a les ordres dels serveis secrets americans acabada la guerra. Sense depuració.

En aquest punt, a inicis dels 50 del segle XX, existia doncs un programa amb agents occidentals, bàsicament controlat per anglesos i belgues, amb col·laboració francesa, i un d’alemany controlat pels americans. Aquesta xarxa afavoria, en nom de la lluita contra el comunisme, que nazis com Klaus Barbie, el carnisser de Lió, hi participessin. De fet, Klaus Barbie era una clar exemple de col·laboració. És un lligam del que arribarien a ser les xarxes de suport a sud-Amèrica a les dictadures dels 70, a través de les xarxes de fugida de nazis, molts amb el suport de les autoritats ocupants aliades a canvi de “serveis”.

Terrorisme i violència d’extrema dreta

Contràriament al que s’explica, el major nombre d’atemptats i de víctimes per terrorisme a Europa l’han produït membres d’extrema dreta. Només cal destacar l’atemptat de Noruega d’Anders Behring Breivik el 22 de juliol de 2011, amb 92 morts i quasi 100 ferits. Alguns atemptats, inicialment atribuït a grups d’esquerra, en realitat després s’ha sabut que eren de falsa bandera.

A l’estat espanyol se sospita que van ser rere dels GAL i dels Batallones Basco-Españoles, o d’atemptats com el de Montejurra. És més, es creu que els atemptats com el d’Atocha només van ser finalment jutjats caps de turc, però que l’organització real i instigadora que els donava cobertura, Glàdio, va quedar intacta. El personatge Stefano Delle Chiaie n’era l’assassí lligam, que a Espanya trobava refugi.

Fins i tot a la neutral Suïssa el programa P26 era el nom que va prendre, entrenats per agents anglesos. Hi va participar tothom. Però van ser a Itàlia on més voluntaris van sortir, i fins ara l’únic lloc on s’ha fet públics el noms de tots els agents que van arribar a existir.

Davant la inoperància i de què la invasió de l’URSS no arribava, es va cercar un altre enemic, l’intern. Segons la paranoia en que vivien aquells grups de l’OTAN i finançats per la CIA durant la dècada dels 70 i 80 del segle passat, tot era un aspecte més de la Guerra Freda en nom de l’anticomunisme. Per exemple, van donar suport a la dictadura dels Coronels a Grècia. I en la seva realitat paral·lela, no van dubtar en fer servir la violència indiscriminada contra població civil innocent per crear un estat d’opinió favorable a les opcions polítiques afins (com P2), i repressió contra els grups d’esquerra.

Atemptats de Glàdio

Glàdio va comptar amb la inestimable ajuda (manipulada o conscient) de grups d’extrema dreta. Els seus atemptats van causar una munió de víctimes, però no són gaire recordades. La majoria d’atemptats, encara a dia d’avui, segueixen sense esclarir-se ni es van trobar mai responsables. Aquests van ser alguns dels més importants:

  • Milà 1969, banc agrícola, 17 morts i quasi 100 ferits.
  • Bolonya 2 d’agost 1980, estació de tren, 85 morts i 200 ferits.
  • Munic, Oktoberfest 1980, 13 morts inclòs qui va posar la bomba, Gustoff Keller, un neonazi.
  • Bèlgica, 20 morts entre 1982 i 1985, amb una onada d’atemptats indiscriminats a supermercats i botigues.
  • Setembre 1985 piscina de Luxemburg. 20 atacs terroristes entre 1980 i 1985. Sense víctimes.
Aldo Moro era president del consell de ministres italià i del partit democristia, partidari del l'anomenada política de reconciliació, i de pactar amb els comunistes. Va ser segrestat i assassinat el 1978. Es va atribuir a les Brigades Rojes, però realment no es va aclarir mai, i la investigació i els 55 dies del seu segrest va ser plens de circumstàncies estranyes. Foto: Wikimedia Commons
Aldo Moro era president del consell de ministres italià i del partit democristia, partidari del l’anomenada política de reconciliació, i de pactar amb els comunistes. Va ser segrestat i assassinat el 1978. Molt oportú per a Glàdio. Es va atribuir a les Brigades Rojes, però realment no es va aclarir mai, i la investigació i els 55 dies del seu segrest van ser plens de circumstàncies estranyes. Foto: Wikimedia Commons

Un funcionament a l’ombra

El sistema de funcionament de Glàdio era a partir de cèl·lules dorments. Els agents eren ensinistrats en una base secreta a Sicília en l’ús d’armament, explosius, sistemes de comunicació, xifrat, seguiment, i tota mena de seguretat. Eren seleccionats especialment entre els més fanàtics i no es veien la cara entre ells ni coneixien els noms d’altres companys. En el moment de reinserint-los a la societat es feien càrrec de zulos amb armament, fins que no fossin requerits per a alguna missió actuaven amb normalitat.

De vegades no actuaven directament, l’atemptat de Bolonya va ser inicialment atribuït al grup nazi NAR, però els seus membres sempre van negar-hi haver participat. Després de l’atemptat del banc de Milà, la justícia comença investigacions. El fiscal de la República italiana Occorsio havia posat el punt de mira en el grup feixista Nou Ordre. Preparava el 1976 un mega procés contra 40 membres d’aquesta organització i havia posar en fuga després de condemnar-lo, 3 anys abans, a un dels seus responsables, Clemente Graziani. Vittorio Occorsio va ser metrallat en ple carrer dins del seu cotxe per dos sicaris el mateix 1976 abans que pogués cloure la investigació.

El programa Stay-behind va sortir a la llum després de caigut el mur, el 1990, però encara a dia d’avui, l’OTAN no en parla i la informació segueix sent reservada. Moltes víctimes innocents encara esperen resposta al motiu pel qual van perdre els seus éssers estimats.


Més informació:

Nosotros fuimos GLADIO.

Uploaded by Sergio Molinero on 2016-07-02.

 

NATO’s Secret Armies: Operation GLADIO and Terrorism in Western Europe (Contemporary Security Studies)

NATO’s Secret Armies: Operation GLADIO and Terrorism in Western Europe Contemporary Security Studies: Amazon.es: Ganser Daniele: Libros en idiomas extranjeros

 

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...