Participants russos blancs durant la Guerra Civil
Participants russos blancs durant la Guerra Civil

És ben sabut que durant la Guerra Civil Espanyola de 1936-39 la Unió Soviètica va tenir un paper molt important ajudant a la República Espanyola militarment i econòmica. Per als ciutadans de l’URSS els republicans espanyols eren uns lluitadors antifeixistes exemplars. Per al govern soviètic una Espanya inclinada cap a l’URSS – si bé no necessàriament comunista – era d’un interès estratègic bàsic, ja que juntament amb una França llavors dirigida pel Front Popular d’esquerres, seria un contrapès fort contra les potències feixistes.

Però hi havia un grapat de russos que veieren en el cop militar de Franco una ocasió per venjar-se del comunisme que els havia fet marxar de Rússia. Ens referim als russos blancs, exiliats antibolxevics residents a Occident (sobretot a França). Una part d’aquest col·lectiu es va alegrar amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola, ja que veien en el conflicte una continuació de la Guerra Civil Russa (1917-1923) que havien perdut. Segons pensaven, Franco els oferia l’oportunitat de colpejar amb força als antics adversaris.

Voluntaris estrangers a les files franquistes

A part de l’ajuda a gran escala de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, les tropes nacionals van rebre també una quantitat de voluntaris estrangers a les seves files. Com una mena de Brigades Internacionals a la inversa, feixistes i reaccionaris de tota Europa i més enllà afluïren a l’Espanya Nacional per combatre el que ells creien que era l’amenaça bolxevic.

El grup més important foren els anomenats Viriatos, uns 8.000 portuguesos partidaris del règim autoritari de Salazar a Portugal que travessaren la frontera amb Espanya per allistar-se a la Legión o a les files carlistes.

Un altre grup destacat fou el dels francesos – sobretot monàrquics – que combateren a la Legión sota una anomenada bandera Juana de Arco. Es calcula que 2.000 francesos van lluitar amb l’Exèrcit Nacional.

Altres voluntaris eren irlandesos, britànics, belgues, llatinoamericans i fins i tot un grup de vuit romanesos de l’organització feixista Guàrdia de Ferro.

L’exili rus i la Guerra Civil Espanyola

Tot i que no van ser tan nombrosos com els voluntaris portuguesos o francesos, els combatents russos blancs foren dels que amb més ganes de lluitar acudiren a l’Espanya nacional. Uns 100 ex-militars imperials russos es van allistar a les tropes franquistes.

Una part de la comunitat russa resident a França havia seguit  l’evolució de la Guerra Civil a Espanya des del principi. De seguida van identificar al bàndol republicà com a enemic ideològic. Per ells era un calc exacte del govern comunista de Moscou, sobretot a causa de la persecució antireligiosa de l’inici de la guerra. A més, a partir d’octubre de 1936 va començar a arribar ajut des de l’URSS al govern republicà espanyol. Aquest fet fou el desencadenant de l’interès rus blanc en agafar les armes per combatre als antics adversaris de la Guerra Civil Russa.

La comunitat exiliada russa a França tampoc no veia amb bons ulls al govern del país d’acollida. No perdonaven als francesos que el 1935 haguessin signat un Tractat d’Assistència Mútua amb l’URSS de Stalin. Tampoc es van alegrar de l’establiment d’un govern d’esquerres a París l’abril de 1936, l’anomenat Front Popular.

Els encarregats d’esperonar l’allistament rus a les files de Franco foren l’associació d’exmilitars tsaristes ROVS Russki Obsxe-Voinski Soiuz,Unió General Militar Russa, en rus) i el diari parisenc Txasovoi (El Sentinella). Tant uns com els altres van fer proselitisme a favor de l’Espanya feixista entre els seus membres i lectors.

Dificultats i incomprensió cultural i militar

Els voluntaris russos van començar a afluir a l’Espanya controlada pels nacionals el març de 1937. Travessant la frontera espanyola per Irun, es dirigien a Donostia/Sant Sebastià o a Burgos, on es feia el reclutament a la Legión o als Terços carlistes. Des del principi hi va haver xocs culturals entre russos i espanyols.

En primer lloc, els militars franquistes es va negar a reconèixer els antics graus militars tsaristes. És a dir, que un coronel o fins i tot un general rus s’havia d’allistar com a simple soldat ras. Per a molts d’ells, això era una humiliació important.

En segon lloc, els soldats espanyols no sabien gairebé res del context polític rus. Donaven per fet que un rus havia de ser necessàriament comunista i els costava molt entendre que n’hi hagués que no ho eren. A això cal sumar-hi en tercer lloc la diferència idiomàtica. Si bé tots els russos provinents de França es podien expressar en francès i alguns dels oficials feixistes també, aquest no era el cas dels soldats rasos espanyols.

La casta militar imperial russa tenia uns codis i unes maneres d’actuar molt diferents dels militars espanyols nacionals. Aquests últims provenien de les guerres colonials del nord d’Àfrica. En aquest sentit, un dels voluntaris russos, l’exgeneral Nikolai Xinkarenko, va voler conèixer al general espanyol Juan Yagüe. Yagüe -també conegut com el carnissser de Badajoz a causa de la matança que havien perpetrat les seves tropes a la ciutat extremenya l’agost de 1936 – es va negar a trobar-se amb el que ell considerava un simple soldat ras. Per a un oficial tsarista això era un menyspreu intolerable.

La majoria de voluntaris russos blancs a les tropes nacionals eren ja de certa edat. Antics combatents de la Primera Guerra Mundial i de la Guerra Civil russa, molts d’ells estaven a finals de la quarantena o ben avançats els cinquanta

El destí dels russos de Franco

Del centenar de voluntaris russos blancs a l’exèrcit de Franco van morir-ne 34 en combat. Aquesta xifra un xic elevada és deguda a l’exposició al foc de la que feien ostentació els antics militars tsaristes. Segons diu la historiadora nord-americana Judith Keene en l’obra Luchando por Franco aquest fet “suggereix un punt de vista desfasat de combat, més proper a l’era dels hússars i de la cavalleria a les estepes que a les tàctiques de combat de la propera Segona Guerra Mundial” (Keene, 2002, 307).

Els supervivents russos van participar en el Desfile de la Victoria que va tenir lloc a Madrid el 19 de maig de 1939. Alguns d’ells es van quedar a Espanya, ja que no volgueren saber res més d’una França segons ells atea i amiga dels bolxevics. De fet, com a agraïment per la seva contribució a la victòria franquista se’ls va concedir la ciutadania espanyola. Uns quants fins i tot van tornar a trepitjar territori rus el 1941, ja que hi anaren com a intèrprets de la División Azul.


Més informació:

Luchando por Franco

LUCHANDO POR FRANCO. VOLUNTARIOS EUROPEOS AL SERVICIO DE LA ESPAÑA FASCISTA, 1936-1939 DE KEENE, JUDITH. ED. SALVAT: GUERRAS Y CONFLICTOS, 2002, IDIOMA: CASTELLANO

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...