Soldats piemontesos afusellant el
Soldats piemontesos afusellant el "rebels" Vincenzo Petruzziello, pels fets deMontefalcione, al juliol de 1861. Foto: Wikimedia Commons

L’estat italià té una data fundacional, el 17 de març de 1861. Amb el compromís de Teano, s’unien Garibaldi, conqueridor heroic del sud, amb el nord representat pel rei Savoia Victor Emmanuel II. Però aquesta unificació, el Resorgimento, no era desitjada per tothom, especialment perquè es va fer sota el model piemontès, que va imposar la seva administració. I ho va fer a sang i foc a territoris històricament independents com Sicília- Nàpols.

El Duc Vitorio Emmanuele II, llavors rei de Sardenya, passarà a ser rei d'Itàlia amb la mateixa numeració i la capital del nou regne unificat serà Torí. Tot un símptoma del que va passar. Al final ni revolucionaris, ni federalistes van aconseguir els seus objectius.
El Duc Vitorio Emmanuele II, llavors rei de Sardenya, passarà a ser rei d’Itàlia amb la mateixa numeració i la primera capital del nou regne unificat serà Torí. Tot un símptoma del que va passar. Al final ni revolucionaris, ni federalistes van aconseguir els seus objectius.

Els piemontesos van ocupar militarment el sud. L’excusa oficial per a la repressió entre 1861 i 1876 fou acusar de “borbònica” tota dissidència. Eren dues comunitats, la siciliana i la piemontesa, amb les seves particularitats culturals i idiomes clarament diferenciats i entre ells no hi havia comprensió mútua, l’italià estàndard encara no existia. Sicília i Nàpols van haver de ser integrades per la força. Cal trencar el tòpic de què Nàpols era, en època de la unificació, un territori pobre, al contrari perquè en aquell moment era més industrialitzat que el nord. Pel que fa a Sicília, era el graner d’Europa.

Un espoli en tota regla

Stendhal va dir el 1817: “A Europa hi ha dues capitals: París i Nàpols”. I el 1900, l’economista Antonio De Viti De Marco ja va definir el mezzogiorno com “un mercat colonial al servei del nord”. Per a De Marco Itàlia era “un petit estat, tan gran com Bèlgica o Holanda, al peu dels Alps, amb una població explotada que s’estén des dels Apenins fins al mar”. Nicola Zitara, el 2010, ja treu la teoria de La unitat d’Itàlia: el naixement d’una colònia“.

Ippolito Nievo, tresorer de l’Expedició dels Mil de Garibaldi, va amenaçar de fer-ho tot públic quan es van començar a sentir els rumors sobre l’espoli del sud i el 1861 portava tota la seva documentació des de Palerm a Nàpols. El vaixell Ercoles en el que viatjava es va enfonsar per motius desconeguts i ell va morir, perdent-se tota la seva documentació on relatava tots els draps bruts financers. També van morir els seus quatre acompanyants, dotze passatgers més i els seixanta-tres membres de la tripulació. 

Angelo Brofferio, en la sessió del Parlament del 20 de novembre de 1863, va demanar explicacions sobre la “política de la misèria” que s’estava portant a terme amb el sud de la bota, ja que s’enviaven quatre milions de lires a Torí “per a necessitats immediates”. Giuseppe Garibaldi, ingressat a Palerm, disposava de dos milions de lires més en concepte de “finançament de despeses de guerra”. El banc de Nàpols va ser buidat, i van “volar-ne” onze milions de ducats de plata i dos milions més de lliures d’or.

Qui va ser el gran beneficiari de la unificació?

La unificació va provocar una onada d’emigració sense precedents a Sicília, i en general al sud del nou regne, especialment cap als Estats Units però també a l’Argentina. A ambdós llocs s’hi conformaren societats tancades.

El tomb que s’estava donant als esdeveniments es reflectí en la paradoxal censura a l’últim llibre d’Ippolito Nievo, Le Confessioni d’un italiano, clau per entendre la construcció de l’estat italià. El llibre només es va poder publicar post mortem amb el títol canviat: Le Confessioni d’un ottuagenario, ja al 1867. A l’obra s’hi plasmava el seu convenciment revolucionari, però no ocultava la violència que s’havia camuflat rere la pretensió d’unir la bota.

Els diners espoliats van dedicar-se a l’apariència de la monarquia. Els grans beneficiats van ser el Palau reial de Torí, on el 1862 s’hi construïren les grans escales i es vestí amb grans detalls de luxe. Els diners del sud també serviren per pagar les guerres, l’annexió del Vèneto el 1866 i finalment la incorporació de Roma el 1870.

Garibaldi mateix es va acabar rebel·lant contra la unitat italiana per com s’anaven produint els esdeveniments. Finalment, ferit en una cama i ja gran, va ser nomenat senador vitalici però mai va voler trepitjar la cambra.

Un bersagliere, un soldat piemontès, posant per a la posteritat amb el cadàver del brigantini ("bandoler") Nicola Napolitano al qual acabava segurament de disparar
Un bersagliere, un soldat piemontès, posant per a la posteritat amb el cadàver del brigantini (tradicional organització militar del sud qualificada de”bandolers”) Nicola Napolitano a qui acabava segurament de disparar.

Per la força de les armes

La famosa frase de Massimo D’Azeglio, teòricament pronunciada en la primera sessió del parlament italià el 18 de febrer de 1861, es va portar literalment a terme: “Hem fet Itàlia, ara hem de fer italians”.  Entre les més brutals massacres es troben les que van tenir lloc, en nom de la llibertat i del nou regne, a Bronte, Montefalcione, Pontelandolfo o Casalduni. Els anglesos, enemics de la borbònica Dues Sicilies van recolzar la unió savoiano-garibaldina, tot ajudant la invasió amb tota la crueltat possible. Milers de civils van perdre la vida en bombardeigs indiscriminats.

Els soldats de l’ex-exèrcit duosicilià, una mena de partisans englobats en les brigades (els brigantini), van ser qualificats i perseguits per l’exèrcit piemontès com a “bandolers”. Els cossos dels ajusticiats eren exposats en fotografies on els carabinieri i els bersaglieri mostraven orgullosos els caps tallats.

L’11 d’agost de 1861 a Casalduni, els quaranta bersaglieri d’un escamot van ser atrapats  i morts en una emboscada. En resposta, el govern ordenà “una venjança ràpida per pagar la sang amb sang”. Es veu que enfurismat per la resistència dels autòctons a l’assimilació, el general piemontès Enrico Cialdini va bramar Els vull a tots morts! tots són camperols i enemics dels Savoia, enemics del Piemont, dels bersaglieri i del món. De la mort dels camperols, la mort d’aquests pagerols fills de gosses, no en vull testimonis, direm que eren bandits“. Casalduni va ser a temps de ser dessallotjat davant la invasió de diferents companyies de regulars i bersaglieri. La venjança i la ràbia se l’emportà Pontelandolfo, situat a prop, on les dones van ser violades de forma generalitzada. Ni tan sols els nens es van salvar de la fúria dels bersaglieri. Els soldats van ordenar tancar portes i finestres de les cases, perquè no en sortís ningú, i calar-hi foc. Van cremar vius els civils a casa seva.

La revolta siciliana del “7 i mig”

Si els briggatio posaven resistència a Nàpols, a Sicília els fascio i moviments populars també s’hi resistiren encara amb més força. La peculiaritat geogràfica i cultural de l’illa feia que la unificació es veiés d’una forma encara més invasiva que a Nàpols. Ja el 1862, el nou estat italià imposava les lleves obligatòries per anar a l’exèrcit i a diferència de Nàpols, els sicilians havien estat tradicionalment exempts d’aquesta obligació en època borbònica. Els desertors van engruixir les files dels resistents i per escarmentar la població, el gener de 1862 la flota italiana va bombardejar la població civil del poble de Castellammare del Golfo.

L’escriptor sicilià Giuseppe Tomasi di Lampedusa a “Il Gattopardo” digué que els sicilians van veure la unificació d’Itàlia com una conquesta del sud pel nord.

La Revolta del 15 al 22 de setembre del 1866 (per això anomenada del 7 i mig) iniciada a Palerm, va ser la més important. Fou impulsada per l’incompliment de la instauració d’una república, tal com havia promès Garibaldi ja que contràriament, s’instaurava una altra monarquia, la dels Savoia, imposada per la força i que empobria la població. Aquesta revolta es qualificà històricament com d’independentista siciliana, i va ser esclafada pels piemontesos salvatgement.

Els components de la revolta eren diversos; antics funcionaris borbònics, soldats garibaldians fidels a l’ideari revolucionari original, republicans o nacionalistes sicilians. Tots plegats van organitzar una junta comunal i iniciaren l’expansió per l’illa. Com a resposta, Palerm va ser bombardejada des del mar per la flota italiana i reconquerida per un exèrcit d’un total de 40.000 soldats piemontesos. Es van comptar uns 10.000 morts sicilians, però les xifres ballen perquè mai es va posar interès en fer cap recompte oficial.

L’inici d’una “cosa nostra”

La resistència a l’illa va continuar, fent-la ingovernable i fins el 1874 no s’incorporarien parlamentaris sicilians al govern de Roma. L’estat de guerra era quasi continu i la paranoia repressiva arribà a extrems indiscriminats. Segons la Llei marcial del 1894, l’ordre era de detenir “qualsevol persona que fes cara de sicilià” en un clar antecedent de “la mirada d’odi” que s’ha fet famosa a les sales del Tribunal Supremo de Madrid. Va ser en aquest entorn de conquesta de l’illa per part del nord que es va donar a conèixer la màfia, però aquesta serà una altra història.


Més informació:

Lorenzo del Boca i Emmanuele Filiberto de Savoia

Maledetti Savoia, Savoia benedetti. Storia e controstoria dell’Unità d’Italia

Maledetti Savoia, Savoia benedetti. Storia e controstoria dell’Unità d’Italia: Amazon.es: Lorenzo Del Boca, Emanuele Filiberto di Savoia: Libros en idiomas extranjeros

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...