Estàtua de Vercingentorix a Alise-Sainte-Rein, feta erigor per Napoleó III (Par Photo: Myrabella / Wikimedia Commons, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=33264122)
Estàtua de Vercingentorix a Alise-Sainte-Rein, feta erigor per Napoleó III (Par Photo: Myrabella / Wikimedia Commons, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=33264122)

Qui era Napoleó III?

Carles Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó, fou el cap d’estat de França entre 1848 i 1870. Durant els quatre primers anys, fou l’únic president de la Segona República Francesa escollit per sufragi i a partir del 1852 i mitjançant un cop d’estat contra la república que ell mateix presidia, es designà l’Emperador Napoleó III. Esdevingué, per tant, el darrer monarca de França fins quan el setembre de 1870 l’exèrcit francès fou derrotat a Sedan pels prussians. El mateix emperador fou fet presoner i destituït, fets que van donar pas a la Tercera República.

Retrat de Napoleon III l'any 1868 (Adolphe Yvon -Public domain-)
Retrat de Napoleon III l’any 1868 (Adolphe Yvon -Public domain-)

Un dels objectes del Segon Imperi era el de “fabricar la nació francesa”, el concepte de grandeur. Un ideal de nació on l’art, el patrimoni i l’anàlisi del passat hi tingué un paper determinant. Aquest model de nació tenia sobretot un centre, París. Com a exemple, fou en aquest període que es creà la xarxa de ferrocarril, un model radial i ineficient en la que tot passava per París, igual que farien els veïns del sud un segle i mig més tard amb l’AVE.

L’arqueòleg Napoleó

En el camí de fabricar la nació, Napoleó III inaugurà la moda d’emprar l’arqueologia, en aquell moment incipient, com a eina d’estat. Dedicà molts esforços a l’estudi de l’enfrontament entre les legions romanes i les comunitats autòctones del territori que els mateixos romans havien anomenat la Gàlia. La Gàlia comprenia el territori de l’actual França, però també Bèlgica, part de Suïssa i Alemanya i que limitava a l’est amb el Rin i al sud amb els Alps. A l’altra banda dels Alps, hi havia la província de la Gàlia Cisalpina, mentre que al nord d’aquests, era la Gàlia Transalpina. A partir de l’estudi de la guerra de les Gàlies, Napoleó III cercava de reafirmar el patriotisme tot recuperant políticament els gals com els ancestres oficials de França i també, com a factor diferenciador vers els veïns alemanys. Molt adient en un moment de marcat antigemanisme davant l’imperialisme que desembocaria en el II Reich.

L’interès de l’Emperador per la molt incipient arqueologia no tenia només un caire polític,  també hi havia un component important de passió personal. El fet que Napoleó III tingués formació militar li havia despertat un gran interès per a l’experimentació i restitució d’armament d’època romana. Això, unit a la seva fascinació pel personatge de Cèsar, fou determinant per organitzar investigacions que entre 1858 i 1870 van forjar una nova mirada sobre els que anomenà “els nostres avantpassats gals”.

Els equips multidisciplinars

Molts estudiosos van contribuir-hi i van rebre subvencions per dur a terme investigacions. Napoleó III s’havia envoltat d’un equip amb habilitats diversificades, un aspecte bàsic encara avui de l’estudi arqueològic. El 1858, havia creat per decret la creació de la Commission de Topographie des Gaules, amb la participació de savis de diferent àmbits com: historiadors, geògrafs i especialistes en arqueologia militar. També comptava amb la implicació d’institucions com l’Institut de França, la Biblioteca imperial, el departament de la Guerra o la Societat Geographique.

L’emperador va endegar excavacions a indrets com Gergovia, Alesia, Avaricum (actual Bourges), Uxellonunum o Aisne, dirigides pel seu ajudant Eugene Stoffel. Ell mateix arribà a excavar personalment al jaciment de Mourmelon, a Compiègne, a l’est de París, on s’hi treballà més de tres anys.

El resultat de les intervencions aportaren informació dels diferents jaciments i també multitud d’objectes recuperats dels camps de batalla que varen donar llum sobre l’equipament dels gals, fins al moment gairebé desconegut. Aquest material va portar a l’emperador a fundar El Museu de les Antiguitats Nacionals, inicialment anomenat Museu de les antiguitats celtes i gallo-romanes, inaugurat el 1867 a Saint-Germain-en-Laye, al nord-oest de París.

La font: Juli Cèsar

El manual d’excavació emprat en les campanyes endegades per ordre de Napoleó III fou ni més ni menys que Juli Cèsar, ja que fins al moment era la font més acurada sobre les Gàlies, a part d’escrits d’autors grecs i llatins. Els arqueòlegs de Napoleó III es basaren en les descripcions de Cèsar per a la seva recerca, concretament en similituds topogràfiques i en topònims i noms evocadors de llocs. El mateix procés que posteriorment empraria Schliemmann per localitzar Troia.

L’obra de Juli Cèsar De Bello Galico (la guerra de les Gàlies) és un relat de les campanyes a la Gàlia que va tenir una gran influència en la literatura dels segles següents. Donada la seva formació, Cèsar hi tracta sobretot aspectes militars i entra en detalls com les fortificacions de les diferents ciutats, les tàctiques de setge, estratègies en les diferents batalles… De fet, segueix l’estil ja emprat per grans autors clàssics com Homer, que havia contat grans gestes bèl·liques com el cas de la Ilíada.

Descriu les fortificacions gales i les tàctiques per fer-hi front, com el que anomena murus gallicus, un entrellaçat de bigues de fusta plenes de terra i consolidades al davant per una cara de pedra considerat gairebé indestructible. Davant d’aquesta estructura, les tropes romanes havien d’erigir en pocs dies una muralla de terrossos o de pedra per envoltar la ciutat.

Segons el romà, les baixes entre els gals ascendiren a uns 175.000, 55.000 a la batalla del Sambre, 40.000 a Bourges i 80.000 Alesia, mentre que 220.000 helvètics moriren a la batalla de Bibracte. Pel que fa a les pèrdues romanes, calcula que hi hagué uns 40.000 morts en tota la campanya, quantitat que equivaldria a la pèrdua d’unes vuit legions.

De Bello Galico és una descripció literària i concisa tot i que no massa exacta, donat que té per objecte que els seus lectors romans comparin les proeses de Cèsar amb les d’altres generals il·lustres.

L’interès de Napoleó III per la figura de Cèsar però anà més enllà de les fronteres franceses, ja que endegà expedicions a diferents països com Macedònia, Espanya, Turquia, Tunísia Algèria, Grècia o fins l’Àsia Menor, seguint les expedicions del romà. La caiguda en desgràcia de l’Emperador el 1870 va desembocar en la poca difusió i fins i tot, la ocultació, durant gairebé 100 anys, del major projecte arqueològic de la història de França.

Com a colorari, el 1865 el mateix emperador publicà La Història de Juli Cèsar, dos volums amb el resultat de la investigació de Napoleó III sobre Juli Cèsar que havia dirigit en persona des del 1858. Com a curiositat, però no casualitat, la portada presenta un retrat de Cèsar amb els trets massa semblants als del mateix emperador.

Un moment clau de la història: Alèsia

Plànol del setge d'Alèsia (CC BY-SA 1.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=20851)
Plànol del setge d’Alèsia (CC BY-SA 1.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=20851)

Alèsia fou la batalla decisiva de la Guerra de les Gàlies, on s’hi enfrontaren 80.000 homes de diversos pobles gals comandats per Vercingétorix amb les legions de Cèsar el 52 aC. Inferiors en nombre, endegaren un setge que es convertí en la principal proesa del general romà durant la campanya.

El bloqueig d’una ciutat és, de fet, un exercici clàssic de l’art militar. Seguint els seus preceptes, Cèsar ho preparà en diverses etapes, començant per la instal·lació de campaments i fortaleses als turons del voltant de l’enclavament per passar a construir una línia fortificada al voltant de la ciutat per segellar-ne l’accés i finalment, una segona línia per a  protegir els assetjadors de la possible arribada de forces d’auxili gales. D’aquesta manera, els romans quedaven entre dues tanques.

Les esperades tropes de reforç gales arribaren, però Cèsar ordenà atacar-les per sorpresa per la rereguarda. Aquesta maniobra obligà a la retirada dels gals, que foren exterminats. En vista del fracàs de les forces d’auxili, Vercingétorix es veié obligat a la rendició, un acte que posava fi a la guerra en la mesura que a partir d’aquell moment, deixà d’existir la resistència generalitzada i organitzada gala davant els romans, i la Gàlia passava a ser una província més de l’Imperi.

Les excavacions a Alèsia

Imatge aèria de l'excavació del 1992 a la porte oriental del camp C d'Alèsia (Par René Goguey — René Goguey, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=73473355)
Imatge aèria de l’excavació del 1992 a la porte oriental del camp C d’Alèsia (Par René Goguey — René Goguey, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=73473355)

Les excavacions d’aquest jaciment, localitzat al municipi d’Alise Sainte-Reine, a la Borgonya, es realitzaren entre 1861 i 1865 i van permetre de constatar les accions bèl·liques de forma detallada. Un equip d’unes 300 persones hi varen descobrir la doble filera de fortificacions, d’una llargada d’uns quaranta quilòmetres. Altres mitjans de prospecció més recents, com les fotografies aèries, juntament amb investigacions dels anys 90 del segle XX van verificar la cronologia tant de les estructures com dels objectes recollits. Es posava fi a un dubte històric sobre si la localització d’Alèsia era realment a Alise Sainte-Reine o bé a Alaise, a la regió del Franc Comtat.

Estàtua de Vercingentorix a Alise-Sainte-Rein, feta erigor per Napoleó III (Par Photo: Myrabella / Wikimedia Commons, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=33264122)
Estàtua de Vercingentorix a Alise-Sainte-Rein, feta erigor per Napoleó III (Par Photo: Myrabella / Wikimedia Commons, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=33264122)

L’estàtua de Vercingétorix que l’emperador féu erigir el 1865 al mont Auxois, a Alèsia, és tota una metàfora de l’arqueologia nacional francesa. Al pedestal, un text hi diu: “La Gàlia Unida que forma una sola nació, animada pel mateix esperit, pot desafiar l’univers. Napoleó III a la memòria de Vercingétorix”.

Deixant de banda la vàlua militar i les possibles mancances de Vercingétorix, aquest és vist com la figura que ha combatut per amor a la pàtria i per la seva unitat, tot caient de forma valenta. Havia nascut un heroi. El poble gal seria un pilar de la política de la Tercera República, i passaren a ser patrimoni de tots els habitants de França encara amb mes força, donada l’ocupació prussiana de l’Alsàcia i la Lorena després de la derrota del 1870. Amb els anys, arribaria Astérix.


Bibliografia:

  • A les passes de César. Enquesta arqueològica sobre els indrets de la Guerra de les Gal·les. Bibracte. Museu de la civilització celta. Fulletó publicat amb motiu de l’exposició temporal presentada al museu durant la temporada d’estiu, 2002.

  • André Laronde, Pierre Toubert et Jean Leclant (Éd.), Histoire et archéologie méditerranéennes sous Napoléon III. Actes du 21e colloque de la Villa Kérylos à Beaulieu-sur-Mer les 8 et 9 octobre 2010. Paris, De Boccard, 2011.

  • Antela, B i Vidal, J. A l’atac!: Grans batalles de la història antiga d’Europa i el Pròxim Orient. La Magrana, 2012.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...