Diuen que el tsar de Bulgària Boris III amargament va comentar: “El meu exèrcit és pro alemany, la meva dona és italiana, el meu poble és pro rus. Només jo sóc pro búlgar”. El rei, d’aquesta manera va tractar de mantenir a Bulgària neutral, fora de la Segona Guerra Mundial que s’acostava perillosament a la Mar Negra. Els seus veïns romanesos i grecs van ser conquistats per les tropes nazis l’any 1940, li succeiria el mateix a Bulgària?

L’arribada dels jueus a Bulgària

Els primers jueus arriben a la regió dels Balcans a principis del segle II, poc després que els romans conquerissin la regió de Judea. A aquests jueus se’ls coneixia amb el nom de romaniotes (els “romaniotes” era el sobrenom dels jueus grecs que es trobaven a Grècia des de l’època del Primer Temple de Jerusalem).

L’origen de la comunitat jueva de Bulgària comença, abans de la destrucció del Segon Temple (any 70). Els jueus es van assentar a la zona de Bulgària en l’època bizantina. Gràcies a Filó d’Alexandria sabem de l’existència d’un assentament jueu a Macedònia en l’època de l’emperador romà Calígula. Una inscripció llatina de finals del segle II que mostra una menorà (canelobre jueu) va ser trobada entre les restes de l’antiga ciutat romana de Ulpia Oescus, prop de la localitat búlgara de Gigen, el que dóna fe de l’existència d’una comunitat jueva.

Tanmateix existeixen testimonis sobre l’arribada dels jueus a Bulgària, gràcies a la documentació de la situació de la comunitat, la qual es va trobar a prop de la ciutat de Nicòpolis al costat del Riu Danubi. Molts jueus van emigrar a Bulgària procedents d’Hongria, després de l’expulsió d’aquests de l’any 1376. Refugiats addicionals van arribar de Bohèmia i de Baviera a Bulgària, a causa de les persecucions religioses de 1470, arran de la Pesta Negra. Molts jueus van ser acusats de totes les calamitats i mortaldats que assolaven al continent europeu.

Molts jueus van anar a Bulgària des d’Hongria després de l’expulsió de 1376. El 1396, l’època de la conquesta final de Bulgària per part dels turcs, els jueus búlgars vivien a Vidin, Nikopol, Silistra, Pleven, Sofia, Yambol, Philippopolis (Plovdiv) i Stara Zagora.

Aquests jueus hongaresos van preservar les seves tradicions i parlaven jiddish, però més tard van prendre les tradicions locals de la resta dels ashkenazim (asquenasites) i finalment tots van adoptar els costums sefardites i el ladino. La comunitat va començar a florir en forma significativa després de l’expulsió dels jueus de la Península Ibèrica l’any 1492. En aquell moment, el sultà turc va autoritzar als exiliats que s’establissin a l’Imperi Otomà on van rebre un tracte tolerant per part de les autoritats i de la població local.

El sorgiment del (nou) estat búlgar del XIX: la decadència otomana

Els turcs otomans van arribar els Balcans durant el segle XIV. A finals d’aquest segle ja controlaven la totalitat dels territoris poblats per búlgars, després de sotmetre la ciutat de Vidin, el seu últim bastió, en 1396. Van iniciar, llavors, una llarga dominació que no es pot donar per finalitzada fins al segle XX, després de les Guerres Balcàniques de 1912-1913. Durant tots aquests anys van consolidar el seu poder per tot el que actualment és Sèrbia, Albània, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, arribant fins i tot a les portes de Viena en 1529. Les revoltes contra els turcs durant el segle XIX anirien fogatjant els turcs, amb l’ajuda de les potències europees, fins a pràcticament expulsar-los del continent europeu, amb l’excepció de la Tràcia Oriental, l’única regió que actualment segueix formant part de la República de Turquia en l’actualitat.

A mitjan segle XIX, l’Imperi Otomà controlava la major part del territori balcànic. En alguns casos ho feia de manera directa, com a Bulgària, encara que en altres ocasions exercia la seva autoritat a través de principats formalment autònoms.

Des de la segona meitat del segle XVIII, l’economia dels territoris búlgars entrar en una etapa clarament expansiva, el que va permetre la consolidació d’una petita burgesia, dedicada sobretot al comerç i a les manufactures. La indústria, de molt petites dimensions, tèxtil i del cuir, per exemple, es va desenvolupar extraordinàriament. El paper dels gremis, particularment, va ser, a partir de llavors, molt important i van tenir un paper cabdal en la vida social i cultural de la Bulgària del segle XIX. Tot aquest impuls econòmic acabar provocant que l’Imperi Otomà hagués de realitzar una sèrie de reformes imprescindibles perquè aquests nous sectors socials puguin prosperar, però aquestes reformes, a més d’estimular el creixement econòmic, van posar en evidència els límits del sistema, de manera que aquesta petita burgesia va començar a plantejar-se nous horitzons, com la creació d’un estat que servís als seus interessos.

El Tractat de San Stefano (3 de març de 1878) va estipular la creació d’un extens principat autònom de Bulgària i el desmantellament dels territoris europeus de l’Imperi Otomà. Àustria i Gran Bretanya temien que es trenqués l’equilibri als Balcans i al Congrés de Berlín (juliol de 1878) van imposar a Rússia un tractat pel qual l’equilibri es va mantenir a costa de les aspiracions nacionals búlgares: el principat autònom de Bulgària es va mantenir, però molt reduït.

La sinagoga de Sofia està construïda sota els preceptes de l’arquitectura renaixentista Morisca de planta octogonal i amb elements decoratius procedents d’Itàlia. A l’interior podem trobar enormes columnes de marbre de Carrara i diversos mosaics venecians que juntament amb el gegantí canelobre d’or, fa que l’edifici rebi milers de visites anualment.

La sinagoga de Sofia de 1909

Amb el poder turc cada cop més debilitat, la novia societat búlgara es conformava amb els estendard europeus, on la burgesia i la revolució industrial, van donar pas a noves ciutats cada cop més grans i més urbanes. Els jueus de Bulgària s’havien integrat a la societat búlgara del canvi de segle, mitjançant les seves professions: advocats, metges o professors. D’altres havien entrat a la magistratura o l’exèrcit, i la relativa calma interreligiosa va condicionar el seu esplanador. Malgrat que a Rússia dels tsars l’antisemitisme fou sempre un maldecap pels jueus russos, a Bulgària no era un fenomen repetitiu, tot i que existien brots de judeofòbia a petita escala i en ambients més rurals.

La sinagoga de la ciutat de Sofia, és la tercera més gran d’Europa.

Un símbol d’aquesta pau religiosa és la sinagoga de Sofia, la tercera més gran d’Europa en l’actualitat. Construïda per a les necessitats de la comunitat jueva principalment sefardita a la capital búlgara Sofia, sobre la base d’un projecte creat per l’arquitecte austríac Friedrich Grünanger, de la sinagoga Leopoldstädter Tempel (destruïda l’any 1938 durant la fatídica Kristallnacht) a Viena. Va ser inaugurada el 9 de setembre de 1909 de forma oficial amb la presència del mateix tsar de Bulgària Ferran I. Els primers preparatius per a la construcció de la sinagoga daten del 1903 (el mateix any del progrom de Chișinău), mentre que la construcció va començar el 13 de novembre de 1905. La construcció d’una nova i gran sinagoga formava part dels esforços de reorganització de la comunitat jueva a Bulgària. Abans de la construcció de la nova sinagoga, el solar al centre de Sofia estava ocupat per una sinagoga més antiga.

L’estranya neutralitat amistosa de Bulgària a la Segona Guerra Mundial

La gran victòria soviètica a la ciutat d’Stalingrad (23 d’agost de 1942 – 2 de febrer de 1943) es presenta com el punt d’inflexió en la Segona Guerra Mundial. La batalla va ser el primer cop dur en la fortalesa del Tercer Reich.

El regne de Bulgària havia estat aliada d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial i també ho va ser en la Segona, però d’una manera peculiar: més polític i econòmic que militar. A diferència dels seus veïns de Romania o Iugoslàvia, el país no fou ocupat de forma violenta pels alemanys l’any 1940-1941, fins i tot rebé compensacions territorials gràcies a la seva aliança amb Alemanya.

L’historiador nord-americà Stanley Payne explica de forma brillant la situació dels búlgars durant la Segona Guerra Mundial al seu llibre “Història del feixisme”: La situació del règim monàrquic de Bulgària durant la Segona Guerra Mundial va ser la més anòmala de totes les d’Europa. Al març de 1941 va signar el Pacte Tripartit amb els aliats d’Alemanya, però no va declarar la guerra a la Unió Soviètica ni va participar en la invasió alemanya del gegant soviètic. No obstant això, seguint la política acèrrima de Churchill de “com pitjor, millor”, la Gran Bretanya va declarar la guerra a Bulgària el 6 de desembre de 1941 i els Estats Units ho van fer sis mesos més tard”.

“El tsar Boris, juntament amb l’Església ortodoxa búlgara i el poble, es van oposar a les sancions econòmiques dels aliats i la deportació dels 50.000 jueus nacionals exigides pels representants alemanys”.

El tsar de Bulgària, Boris III, casat amb una filla de Víctor Manuel III d’Itàlia, era fill de Ferran I, primer rei de la Bulgària independent, i es tractava de l’únic rei europeu al que Hitler, que detestava la institució monàrquica, apreciava. Boris III era un germanòfil, que parlava assíduament alemany i era un admirador de la cultura alemanya. L’exèrcit búlgar no va sortir del seu país més que per ocupar les comarques gregues, romaneses i iugoslaves assignades en els repartiments decidits per Berlín. L’exèrcit búlgar no va declarar la guerra els seus veïns, els alemanys ja els havien recompensat amb nous territoris. Els búlgars estaven encantats, la Gran Bulgària de 1878 tornava als mapes d’Europa. Alguns nacionalistes búlgars, anirien més enllà, fins i tot somiaven en recuperar Constantinoble dels turcs i proclamar un nou Imperi Bizantí.

Blindats búlgars entrant a la Dobruja meridional a la tardor de 1940, després de l’acord de cessió amb Romania. Font: Bulgarian national museum of military history

Bulgària i l’Holocaust: el paper de l’església ortodoxa búlgara

Tot i la insistència alemanya, Bulgària no va participar en Barbarossa (la invasió de l’URSS l’estiu de 1941). El tsar Boris III explicava la seva neutralitat amb les següents paraules: “Els meus generals són germanòfils, els meus diplomàtics anglòfils, la reina és italiana i el meu poble és eslau”. A més, el tsar, juntament amb l’Església ortodoxa búlgara i el poble, es van oposar a les sancions econòmiques dels aliats i la deportació dels 50.000 jueus nacionals exigides pels representants alemanys. Davant la resistència del tsar Boris, Adolf Hitler es va conformar amb que els búlgars exercís una espècie de “sereno” a la zona dels Balcans i subministrés aliments i minerals, bàsics per la maquinària de guerra nazi. Tot i que els búlgars no van participar en les accions de guerra dels nazis, la capital Sofia i altres ciutats búlgares van ser bombardejades pels Aliats sense pietat.

La “llei de protecció de la nació” va convertir la vida dels jueus búlgars en un infern. No podien exercir un seguit de professions, ni transitar pels carrers fora de les hores permeses, entrar a parcs i restaurants, estudiar en centres universitaris, etc. Els homes de més de 20 anys d’edat eren enviats cada any a campaments de treballs forçats per construir línies fèrries i carreteres. El govern búlgar va adduir que no podia enviar els jueus als camps de concentració de Polònia, perquè els necessitava de mà d’obra. Aquesta peculiar decisió els va salvar la vida.

Al març de 1943 va arribar el moment més terrible. En compliment de les directives de la Conferència Wansee per donar “una solució definitiva al problema jueu”, Bulgària va assumir el compromís d’enviar als camps de la mort a Polònia com a primer pas a 20.000 jueus dels territoris acabats d’incorporar al país que es trobaven a Macedònia i la Tràcia del Mar Egeu, territoris entregats als búlgars. Ambdós territoris hi habitaven uns 11.500 jueus aproximadament segons afirmaven els propis búlgars. Els nazis havien exercit una pressió constant tres anys abans, perquè els búlgars promulguessin una llei de protecció de la nació, un eufemisme per emetre lleis antijueves similars a les lleis nazis de Nuremberg de 1935. La llei de “protecció de la nació búlgara” fou aprovada a principis de l’any 1941 pel parlament de Sofia amb vistiplau del tsar.

El bisbe Kiril de l’església ortodoxa búlgara es va plantar entre les vies del tren a la ciutat de Plodiv, declarant que el tren de deportats jueus només passaria per sobre el seu cadàver.

En diverses ciutats del país es van concentrar als jueus al voltant de les estacions ferroviàries per embarcar-los als camps de mort de Polònia. Quan Demiter Peshev vicepresident de l’Assemblea Nacional va saber-ho, va encapçalar una sèrie de protestes, demostracions i llargs debats parlamentaris. L’església Ortodoxa Búlgara, sota els seus dos líders: els metropolitans Stefan i Kiril, van mobilitzar els seus fidels i a ells es van sumar els intel·lectuals, petit-burgesos, advocats, escriptors, periodistes, artistes i fins tot camperols i els treballadors de les fàbriques, per evitar aquests “trasllats” de jueus cap a camps d’extermini de Polònia.

Fotografia oficial del tsar Boris III, de la dinastia alemanya de Saxònia-Coburg i Gotha, la mateixa que el rei de Bèlgica i de l’actual reina d’Anglaterra.

La mort del tsar Boris III

El 15 d’agost de 1943, amb les forces de l’Eix en plena retirada de la península itàlica, Ucraïna i l’Atlàntic, Hitler va rebre al tsar Boris en la seva caserna-fortalesa de Rastenburg (actualment al voivodat de Vàrmia i Masúria de Polònia) per exigir-li que enviés unitats militars al front oriental i deportés als jueus búlgars als camps de concentració, tal i com havien fet romanesos o eslovacs, titelles dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. El tsar Boris es va oposar a les dues peticions de Hitler, va sortir de la reunió lívid, segons el seu secretari, i va tornar al seu regne en un avió alemany. La reunió va ser un fracàs per Hitler, com era possible que un país com Bulgària no acceptés les demandes dels nazis?

El fill i successor de Boris, Simeó, explicava a les seves memòries publicades l’any 2005, que va veure a la tripulació de l’avió alemany que va tornar el seu pare a Sofia l’any 1943, omplir-lo de fruites i tabac. Per fer lloc a les síndries i melons, van retirar les metralladores de les que anava equipada l’avió. En un to satíric afirmava: “Crec que ja no quedava gran cosa per menjar a l’Alemanya.”

En els dies següents, el monarca búlgar, de 49 anys d’edat i esportista, va alternar el descans (passejades per la muntanya i caça del cérvol) amb el treball. Però el 21 d’agost va dir al seu germà, el príncep Kyril, que sentia un dolor al pit i ell mateix va usar les paraules “angina de pit”. Quant es va agreujar el seu estat, Hitler va enviar a Sofia dos metges especialistes en el sistema nerviós, juntament amb el metge personal de Boris, el professor Rudolf Sajitz. Durant l’agonia es va arribar a parlar d’enverinament, cosa que van negar els metges. El rei va morir dissabte 28 d’agost de 1943, festa de l’Assumpció en el calendari cristià-ortodox. Els metges búlgars van dictaminar que Boris va morir per una embòlia coronària esquerra aguda, que es va atribuir a l’estrès que el malalt patia. Però de seguida es va voler buscar un altre motiu per explicar la mort inesperada d’un personatge tan important en aquests moments: un enverinament. Tot seguit, es va constituir un govern proalemany dirigit per Dobri Bozhilov, i es va establir un consell de Regència, presidit pel príncep Kyril i format també pel general Nikolai Michov i l’antic primer ministre Bogdan Filov.

Un moviment de resistència anti-alemany organitzat pels comunistes i els agraristes es va oposar al règim col·laboracionista de Bozhilov, que va caure al maig de 1944. El govern entrant va trencar les relacions amb Alemanya, però ja era massa tard.

El ministre nazi de propaganda Goebbels va insinuar que l’assassinat era obra d’agents de la Casa de Savoia (casa reial italiana), que ja estava negociant amb els Aliats l’abandonament de l’Eix, a través de la princesa Mafalda (a la qual Hitler descrivia a la seva camarilla personal com “la més negra carronya italiana”). Els propis britànics, també compraven la tesi de l’assassinat del cap d’estat búlgar. Van acusar els alemanys d’administrar-li el verí a través de la màscara d’oxigen en el viatge de tornada amb avió. Els nazis van seguir predicant en la teoria de l’assassinat, i van dir que agents secrets enviats per Londres havien subministrat verí al tsar. I encara que la seva mort es va produir gairebé dues setmanes després de tornar de Rastenburg, els diaris italians van anar més enllà, i van publicar que el tsar havia mort a l’avió que el portava a casa.

El final de la guerra: el record als supervivents

Segons l’últim cens oficial de la població realitzada l’any 1992 per l’estat búlgar, només 3.461 persones van declarar la seva identitat jueva.

Al final de la Segona Guerra Mundial el nombre de jueus a Bulgària era de 50.000, és a dir, quasi la mateixa quantitat que abans de l’esclat de la guerra. La xifres parlen per si soles. Després de 1948 la gran majoria dels supervivents van emigrar al recentment proclamat Estat d’Israel. Segons l’últim cens oficial de la població realitzada l’any 1992, només 3.461 persones van declarar la seva identitat jueva. En l’actualitat aquest nombre és probablement que sigui més petit.

Segons dades presentades per l’organització jueva Shalom el nombre de ciutadans búlgars d’origen jueu és gairebé de 6.000, incloent a individus nascuts de matrimonis mixtes. En el curs de la seva llarga presència a les terres búlgares, la comunitat jueva va contribuir contínuament en totes les esferes de vida. Figures de renom mundial són jueus com la del pintor Jules Pascin, nascut a Vidin i Elías Canetti, nascut a Russe, i que té un Premi Nobel de Literatura.

Des de l’any 1990 es van tornar a restablir les relacions diplomàtiques entre els estats de Bulgària i Israel, després de l’enderrocament del govern comunista. Cada mes de març el govern búlgar commemora una de les seves gestes morals per la salvació dels jueus búlgars.

TAULA: Jueus a Bulgària

ANY POBLACIÓ ±%
1880 18,519
1887 23,571 +27.3%
1892 27,531 +16.8%
1900 33,661 +22.3%
1905 37,663 +11.9%
1910 40,133 +6.6%
1920 43,209 +7.7%
1926 46,558 +7.8%
1934 48,565 +4.3%
1946 44,209 −9.0%
1956 6,027 −86.4%
1965 5,108 −15.2%
1992 3,461 −32.2%
2010 2,000 −42.2%

Font: Berman Institute. World Jewish Population, 2010. University of Connecticut


Més històries de l’Holocaust al nostre web:

L’extermini dels jueus romanesos – Històries d’Europa

Els capellans que odiaven els jueus

Vjekoslav Luburić i els camps de concentració croats


Més informació:

Holocaust Timeline.
La salvación de los judíos búlgaros durante la Segunda Guerra Mundial

ELHOLOCAUSTO JUDÍO EN BULGARIA

7.000 – 2.000 años a.C. Poblaciones desconocidas de homo sapiens invadieron Europa por la Península Balcánica, viviendo bajo régimen familiar. 2.000 – 1.100 años a.C. Las familias se agruparon en pueblos, cuyas grandes luchas y desplazamientos provocaron la aparición de un pueblo nuevo en la Península: los tracios.

Shoah en Bulgaria y Macedonia

Bulgaria como miembro de las potencias del Eje decidió sumarse de forma muy particular a la Solución Final promovida por el Tercer Reich. A diferencia de otros países que eran socios de Alemania, las deportaciones únicamente tendrían lugar sobre las zonas ocupadas de Macedonia que el Ejército Búlgaro había invadido en 1941 a costa de Grecia y Yugoslavia.


Per saber-ne més:


Bibliografia:

  • Saul Friedländer, El Tercer Reich y los Judíos. Los años del Exterminio, Galaxia Gutenberg (2007), p.594-637

  • Lawrence Rees, Auschwitz, los nazis y la Solución Final, Planeta DeAgostini (2005), p.296

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...