El suïcidi dels habitants de Demmin

El suïcidi col·lectiu més gran de la història d'Alemanya

0
914

Demmin és una petita població de la Pomerània Occidental que ha esdevingut símbol dels tràgics esdeveniments de la caiguda d’Alemanya a la Segona Guerra Mundial. Centenars de persones, dones, homes, nens, avis, famílies senceres en grup, es van suïcidar en un atac d’histèria barrejat amb pànic col·lectiu entre el 30 d’abril i el 4 de maig de 1945. Es calcula que uns 2.000 ciutadans de Demmin es van suïcidar. Encara el 1950 es recollien cadàvers cremats d’entre les deixalles.

La situació estratègica de Demmin

Demmin era un punt de pas estratègic situat a un encreuament de camins que unia les dues pomerànies històriques. La Pomerània Oriental és avui la frontera amb Polònia, segons el Tractat de frontera de l’Oder-Neisse. Al final de la guerra, Demmin i tots els voltants eren plens de refugiats de l’Alemanya Oriental que fugien de l’avenç soviètic.

La població es troba a escasses dues hores al nord de Berlín i està envoltada pel riu Peene pel nord i l’oest, i pel Tollense pel sud. Era doncs un punt estratègic també pel pas dels seus ponts. Ponts que la Wehrmacht va volar en la seva retirada, deixant la població civil completament exposada a l’avenç dels soviètics des de l’est.

Els refugiats de la caiguda Prússia portaven històries de la terrible neteja ètnica que l’exèrcit roig estava portant a terme amb la població germànica. Violacions sistemàtiques i assassinats en massa com la Massacre de Nemmersdorf, crema de cases i tota mena de crims de guerra que van quedar impunes. Només amb la caiguda de Königsberg, la capital històrica de la Prússia oriental, uns 200.000 alemanys de la ciutat van emprendre l’exili. Molts moririen pel camí de gana, perseguits i fustigats per l’exèrcit soviètic.

Els oficials nazis, la policia i la Wehrmacht havien abandonat Demmin abans de l'arribada de l'exèrcit soviètic. Dels 16.000 habitants de Demmin abans de la guerra, en quedaven uns 15.000, més de la meitat dels quals refugiats de l'est
Els oficials nazis, la policia i la Wehrmacht havien abandonat Demmin abans de l’arribada de l’exèrcit soviètic. Dels 16.000 habitants de Demmin d’abans de la guerra, en quedaven uns 15.000, més de la meitat dels quals refugiats de l’Est.

El suïcidi massiu

La població civil que va patir l’avenç dels soviètics, després va restar 40 anys sota el règim comunista de la República Democràtica d’Alemanya que va convertir el tema en tabú. Van haver de callar el seu patiment. Tot i que també es varen donar casos a Baviera i a la zona occidental, la pitjor part se l’emportaren els alemanys orientals. Després de diferents estimacions sobre l’abast dels suïcidis, el 2015 va aparèixer el llibre de l’historiador Florian Huber que destapava molts casos reals de supervivents que després de moltes dècades contaven el que havien viscut.

No voler viure a un altre lloc que no fos el règim nazi, no va ser més que una teoria de propaganda. Durant molt de temps, l’onada de suïcidis que va sacsejar Alemanya es va justificar d’aquesta manera. En realitat, van ser pocs els qui es van suïcidar per aquests motiu, principalment grans caps del partit com el conegut Goebbels, la dona del qual, Magda, va enverinar els seus sis fills al búnquer.

Les causes van ser moltes, la principal: la por a les brutals neteges ètniques de civils per part de l’exèrcit soviètic. Les dones se suïcidaven per evitar les violacions, i amb elles s’emportaven els seus fills. El fet de la derrota, la vergonya, la fam, la culpa, l’haver perdut molts familiars, però sobretot les brutals notícies que arribaven del front, eren la causa principal de suïcidi.

Casos esfereïdors

La majoria de suïcidis es van realitzar ofegant-se al riu. Els supervivents recorden com els cadàvers suraven riu avall durant dies. Qui tenia armes de foc les feia servir i si no era el cas, n’hi havia prou amb uns talls a les venes. Irene Bröke, una testimoni que llavors tenia 10 anys, recorda que havia de portar en carretons els cadàvers fins a piles on s’incineraven.

Karl Schlosser explica com es va salvar de morir perquè la seva mare, a la qual havien violat, se’l va endur amb ella per suïcidar-se amb un ganivet. Recorda que en baixar de les muntanyes on s’havien amagat dels soviètics, que van cremar casa seva, els arbres eren plens de gent penjada que s’havia suïcidat.

Moltes mares intentaven suïcidar-se amb verí, en quantitats suficients per als seus nadons però no per a elles. Moltes sobrevivien i llavors no tenien forces per matar-se. Algunes ho intentaven diverses vegades, com una mare d’una nena violada repetidament que finalment, després de fracassar al riu, es van penjar d’una biga.

La impossibilitat d'identificar els cadàvers, tampoc quedava ningú per reclamar-los, va fer que a dia d'avui molta gent segueixi desapareguda
La impossibilitat d’identificar els cadàvers, tampoc quedava ningú per reclamar-los, va fer que a dia d’avui molta gent segueixi desapareguda.

Una venjança en tota regla

El principal responsable de les atrocitats a la zona va ser el 65è Exèrcit bielorús. Es van apropiar d’una destil·leria i un cop borratxos es van donar al saqueig de Demmin i voltants durant tres dies, violant, executant civils arbitràriament i incendiant el que quedava dret. Stalin va comminar les seves tropes a considerar “les dones alemanyes com a boti de guerra“.

Des que van posar un peu en territori alemany, els russos consideraven que “un dia sense matar un alemany era un dia perdut”. Per a ells, tots els alemanys eren culpables. Els russos, havien posat la carn picada durant la Segona Guerra Mundial amb 20 milions de morts, quasi la meitat civils. Finalment, tot i viure als dies finals de la guerra, es van donar al pillatge venjatiu més absolut. Un pillatge, dit sia de passada, que no s’acabaria amb la guerra, sinó que aniria més enllà amb la total neteja ètnica de germànics dels territoris que serien ocupats per Rússia i Polònia.


Més informació:

L’historiador Florian Huber és un especialista en el patiment de les families alemanyes durant la postguerra. El nom és d’un testimoni: Fill, promet-me que et dispararàs

Kind, versprich mir, dass du dich erschießt: Der Untergang der kleinen Leute 1945

Kind, versprich mir, dass du dich erschießt: Der Untergang der kleinen Leute 1945: Amazon.de: Florian Huber: Bücher

Hinter den Türen warten die Gespenster

Nach dem Zusammenbruch des “Dritten Reiches” gab es einen unverrückbaren Ort, der Halt und Geborgenheit versprach: die Familie. Sie erwies sich als der einzige Wert, der den Nationalsozialismus weitgehend unversehrt überdauert hatte. Eines aber konnte die Familie nicht: Sie konnte nicht jene Widersprüche und Konflikte aussperren, die im ersten Nachkriegsjahrzehnt die Gesellschaft begleiteten.

2015‐02‐08 ‐ ttt ‐ Die Tragödie von Demmin 1945‐ Der größte Massenselbstmord der deutschen Geschiche

Uploaded by Lucel Iphring on 2015-12-13.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...