Tot i que avui és un episodi històric que crida poc l’atenció, la guerra russojaponesa (1904-1905) va suposar la primera gran victòria d’un poble no occidental contra un imperi europeu. Aquell conflicte tingué unes conseqüències que només es van saber veure al cap d’alguns anys. La barreja d’imperialisme, expansionisme i xoc de cultures tan típica de finals del segle XIX i principis del XX van esclatar a l’Extrem Orient, punt de trobada entre l’imperialisme rus i el japonès. El racisme, tan estès en aquella època, va jugar igualment un paper important dins la propaganda russa.

Altres estats europeus com Espanya havien estat derrotats feia poc per potències de fora d’Europa, però el conflicte russojaponès va tenir un component simbòlic molt més gran. En efecte, la guerra hispano-nord-americana (1898) -coneguda pels nostres besavis i rebesavis com a Guerra de Cuba– la van guanyar uns nord-americans que, al cap i a la fi, eren fills de la cultura i història europees. No hi havia un component de xoc de civilitzacions tan gran com en el cas russojaponès. Que un poble asiàtic en guanyés militarment a un de blanc, va fer veure als pobles sotmesos a l’imperialisme europeu que un altre món era possible.

Aixafem els micos grocs!

L’expansió russa cap a Corea i Manxúria fou l’origen del conflicte. El Japó (que des de la dècada de 1850 havia iniciat un procés de modernització accelerat i es considerava l’únic estat amb drets de conquesta a l’Extrem Orient) va veure el perill rus i va decidir posar-hi fi. Així, el 8 de febrer de 1904, vaixells japonesos atacaren la base naval russa de Port Arthur a la costa xinesa. Els comandants nipons van pensar encertadament que els reforços russos trigarien molt a arribar.

El tsar Nicolau II sentia un odi profund cap als japonesos des que en un viatge al Japó el 1891 havia estat agredit per un policia japonès desequilibrat de la seva escorta. Aquest incident puntual va marcar tota la seva política de relació envers l’imperi del Sol Naixent.

El tsar Nicolau II va declarar la guerra a l’Imperi del Japó i una onada de patriotisme es va estendre per Rússia. Els japonesos eren definits com a micos grocs o macacs, en un intent deshumanitzador tan propi del racisme de l’època. Es va fer creure als russos que els nipons eren un poble incapaç de fer front a una nació cristiana i europea com Rússia, una mena de salvatges mig occidentalitzats. La realitat era que el Japó posseïa millors armes i organització que l’imperi tsarista.

Els soldats russos havien de lluitar a milers de quilòmetres de casa, comandats per generals incompetents i plens de menyspreu aristocràtic per les tropes que comandaven. Els japonesos en canvi lluitaven prop de les seves illes, dirigits per militars durs però alhora sensibles a les necessitats de la tropa. Pel que fa als vaixells, els cuirassats russos estaven obsolets, mentre que els japonesos eren dels més moderns de l’època, molts d’ells adquirits a la Gran Bretanya.

Tsushima, en aquell punt de l’Estret de Corea la flota nipona de l’almirall Togo va destruir els vaixells que els russos havien enviat des de la mar Bàltica.
Tsushima, en aquell punt de l’Estret de Corea la flota nipona de l’almirall Togo va destruir els vaixells que els russos havien enviat des de la mar Bàltica.

El Japó s’acaba imposant i esdevé un model per a mig món

El conflicte fou un cúmul de desastres per a l’Imperi Rus. L’estocada final fou la batalla naval de Tsushim el 28 de maig de 1905. Rússia es va veure obligada a arribar a un tractat de pau amb el Japó mitjançant la mediació del president dels Estats Units Theodore Roosevelt. El setembre de 1905 se signava la pau a Portsmouth, Maine. Rússia renunciava a expandir-se a l’Extrem Orient i el Japó es convertia en una potència imperial a tenir en compte. 

Tot i que els rivals europeus dels russos com el Regne Unit van alegrar-se de la victòria nipona, no van tenir present una llavor que s’havia plantat. I és que el fet que un poble asiàtic hagués derrotat a un imperi europeu no va passar desapercebut als pobles asiàtics o africans sotmesos al domini colonial. Nacionalistes hindús, vietnamites o musulmans van anar al Japó a estudiar sobre el terreny com aquell país s’havia modernitzat. D’altres com el mateix Gandhi (tot i el seu posterior pacifisme) es van mostrar interessats en el conflicte com a catalitzador d’un sentiment antioccidental

Fins i tot en països no dominats per l’imperialisme europeu però conscients de la seva debilitat enfront Occident com a l’Imperi Otomà es va despertar un gran interès per al Japó. El moviment dels Joves Turcs que el 1909 va modernitzar Turquia rebé molta inspiració de les reformes japoneses de finals del segle XIX.

El món va haver d’esperar encara 50 anys per veure la descolonització. Però la base per a un despertar dels pobles sotmesos a les potències europees s’havia gestat després d’aquella guerra entre el gegant rus i l’imperi del Sol Naixent.


Més informació:

La guerra Russo-Japonesa (1904-1905), un inesperat triomf

Faig un petit desviament a fets més contemporanis de l’acostumat en aquesta web per a parlar molt breument d’un conflicte al que moltes vegades, al meu entendre, no es dóna el pes i la importància que mereix.

 

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...