Józef Beck en plena negociació amb els nazis a inicis de 1939
Józef Beck en plena negociació amb els nazis a inicis de 1939

Finalitzada la Primera Guerra Mundial, les potencies europees guanyadores del conflicte, França i el Regne Unit, van decidir restablir l’estat polonès desaparegut des de mitjan segle XVIII amb les famoses “reparticions” entre russos i prussians. Es va decidir lliurar terres de l’imperi alemany (“perdedor” oficial de la guerra) i també de Rússia, que les havia perdut en el Tractat de Brest-Litovsk, així com territoris de l’estat multi-ètnic que era l’imperi austrohongarès, conegut també com “la gran presó dels pobles”. Després d’annexar la regió de Galícia oriental de la República Nacional d’Ucraïna Occidental, Polònia va aconseguir expandir-se cap a l’est a costa de l’extinta República Popular d’Ucraïna gràcies a la guerra Poloneso-Soviètica.

Polònia: un nou estat coixí? Els pactes de no-agressió.

El tractat de Versailles, signat al juny de 1919, va atorgar a Polònia una franja de territori estreta (el famós “corredor de Dantzig”) que s’estenia al llarg del Vístula fins la mar Bàltica,  i també una gran part tant de Posnània com de Prússia occidental. També es concediren drets econòmics importants a la ciutat lliure de Dantzig (Gdańsk). El 1920, després de la guerra contra la Rússia soviètica, Polònia va recuperar els territoris històrics de Bielorússia i d’Ucraïna. El 1921 i 1922, arran d’un plebiscit entre els habitats de l’Alta Silèsia, Polònia també va recuperar part del territori d’aquesta regió.

L’any 1921 Polònia tenia una extensió de 388.634 km², convertint-se en el sisè país més gran d’Europa, comptant amb 27.200.000 d’habitants.

La política exterior de la nova república de Polònia estava determinada principalment pel temor que inspiraven Alemanya i la Unió Soviètica. El febrer de 1921, Polònia va signar un tractat de defensa amb França (que com en temps de Napoleó, era la gran aliada històrica dels polonesos), i aliances amb estats que també temien a russos i alemanys per igual, com Romania, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Letònia, Estònia i Finlàndia, amb l’excepció de Lituània. Lituans i polonesos estarien “oficialment” en guerra fins l’any 1938 degut a la ciutat de Vilnius, que havia estat annexionada per Polònia i obligava als lituans a desplaçar la seva capital a Kaunas.

L’any 1932, el govern de Varsòvia va firmar un pacte de no-agressió amb la Unió Soviètica. Dos anys més tard, en va signar un de similar, per una durada de deu anys, amb Alemanya. Aquests dos darrers tractats garantien les fronteres poloneses. Sota la direcció de Józef Beck, el seu ministre d’Afers Estrangers, Polònia va perseguir una política d’equilibri en les seves relacions amb Alemanya i l’URSS. Tanmateix Polònia mai va gaudir de la simpatia d’uns i altres, que consideraven l’estat polonès com l’exemple vivent d’una derrota, sobretot els alemanys, que havien vist com la mítica Prússia havia estat absorbida pel nou estat.

L’any 1922 la Unió Soviètica i Alemanya va signar el tractat de Rapallo, on ambdós renunciaven mútuament a demanar-se compensacions territorials. Aquest pacte va fer esclatar les alarmes a Varsòvia.

Paral·lelament aquests pactes de no agressió, francesos i britànics van promoure la supervivència de Polònia a la política internacional. A la societat de nacions, la mare de l’actual ONU, hi defensaven la integritat de Polònia davant qualsevol amenaça de russos i alemanys. Sobretot els francesos s’havien assegurat de protegir a la seva “estimada” Polònia, doncs durant anys molts polonesos cultes s’havien instal·lat a França fugint de la repressió cultural eslava que patien per part dels russos. Es més, associada a la ofensiva econòmica alemanya contra Polònia hi havia la declarada intenció del canceller alemany Gustav Stresemann de recuperar alguns dels territoris perduts a favor de Polònia pel tractat de Versailles, el diktat, com deien els propis alemanys. Pel general alemany Seeckt, comandant de l’exèrcit alemany des de 1919, l’objectiu final era la destrucció de Polònia.

La Sanacja: el filo-feixisme a la polonesa (1926)

Les minories ètniques i nacionals de la nova Polònia van ser un foc d’encenalls pels nacionalistes polonesos per crear un nou nacionalisme polonès, que va obtenir l’oxigen necessari fent un hàbil joc, entre el perill “exterior” (alemanys i russos) i el perill “interior” (jueus, txecs, ucraïnesos, lituans, etc)

Després de l’adopció d’una Constitució permanent el març de 1921, la política interior va estar marcada per les lluites incessants entre els partits conservadors i els d’esquerra. La incapacitat del nou Estat per protegir els drets econòmics i polítics dels jueus, ucraïnesos, bielorussos, alemanys i altres minories poloneses també va provocar friccions i agitacions constants. Les minories ètniques i nacionals del nou estat van ser un foc d’encenalls per crear un nou nacionalisme polonès que va obtenir l’oxigen necessari fent un joc hàbil entre el perill “exterior” (alemanys i russos) i el perill “interior” (jueus, txecs, ucraïnesos, lituans, etc). L’any 1924 i per provar d’apagar algun incendi, es van fer tímides concessions legislatives per respondre a les exigències d’algunes de les minories.

Kwiatkowski va pertànyer a l’organització militar polonesa associada amb Piłsudski, però el mariscal no va confiar en ell. A la foto, Piłsudski i Kwiatkowski (primer des de l’esquerra) al V Congrés de Legionaris a Kielce el 1926 (Arxiu: NAC)

El febrer de 1925, Polònia i el Vaticà signaven un concordat que garantia els privilegis de l’església catòlica romana. Mesos més tard, al desembre de 1925, es va promulgar una mesura que preveia que cada any es distribuïssin 20.234 ha de terra als camperols. Mentrestant, Polònia es debatia enmig de les penalitats d’una crisi financera gairebé contínua i una inflació galopant. La inestabilitat general i la confusió conduïren a freqüents canvis de govern. El 1926, després d’un putsch militar, l’heroi de la independència polonesa Józef Piłsudski va fer escollir Ignacy Moscicki per a la presidència de la República. Piłsudski, com a ministre de la guerra, va anar adquirint progressivament el control total del govern a finals del decenni de 1920 i inicis del de 1930. S’iniciava la dictadura polonesa, coneguda com la Sanacja, que traduït al català és “sanació”, un terme força indicatiu.

“Per mi el camí legal s’ha acabat”, paraules de Piłsudski el 12 de maig de 1926, quan va travessar el pont de Poniatowski cap a Varsòvia per entrevistar-se amb el president Wojciechowski, acompanyat per oficials lleials a la seva causa.

Tot i que Józef Piłsudski mai va reclamar el poder personal, va exercir una gran influència sobre la política polonesa i va dominar els assumptes polonesos durant deu anys. El govern de Kazimierz Bartel i tots els següents foren primer aprovats extraoficialment per Piłsudski abans que poguessin ser confirmats pel president. La Sanacja polonesa de Piłsudski era un veritable invent en el que s’hi barrejaven elements democràtics i autoritaris seguint l’estil mussolinià del cooperativisme nacional, en el que els béns i recursos eren explotats per l’estat i no per empreses privades de capital estranger. L’estabilitat interna de Polònia millorà mentre que l’estancament econòmic va acabar amb les reformes d’Eugenius Kwiatkowski. Un exemple seria el nou port de Gdynia, que va passar a ser un humil poble de pescadors amb poc més de 1.000 habitants l’any 1921, a ser una ciutat de més de 120.000 habitants poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Encara més, va superar el port de Danzig (Gdansk) com a port principal de Polònia.

Igual que el Canceller Dollfuss a Àustria, Piłsudski no era un antisemita acèrrim, i molts jueus polonesos van participar de la política activa del país fins el 1939.

Al mateix temps, el règim va enjudiciar els partits comunistes (amb el supòsit que no havien estat registrat legalment com a partits polítics segons la llei electoral polonesa) i pretenia limitar la influència dels partits de l’oposició dividint les seves forces en batalles i discussions mundanes. Una característica distintiva del règim va ser que, a diferència de la situació de la major part de l’Europa no democràtica, mai va esdevenir una dictadura a gran escala. A diferència d’altres dictadures, no s’hi crearen grans camps de presoners. La llibertat d’expressió, la premsa i els partits polítics mai van ser legalment abolits, i els opositors solien ser expulsats dels seus llocs de treball en comptes de patir dures sentències judicials.

El 1928, partidaris de Józef Piłsudski van formar el Bezpartyjny Blok Współpracy z Rządem [BBWR] (“Bloc no partidista de cooperació amb el Govern”) com a partit aglutinador del seu moviment. Un partit de masses, a l’estil italià. Un partit polític on s’agrupaven des d’intel·lectuals, militars, obrers qualificats, petit-burgesos, jueus urbans i fins i tot camperols.

La Sanacja va permetre encara que les eleccions de l’any 1928 fossin relativament lliures i pluripartidistes. El resultat final no va ser gaire bo pels partidaris de la BBWR, que van obtenir un resultat electoral molt moderat. A les eleccions de 1930 (i amb la crisi econòmica de 1929, fent giravolts), ja no es va deixar res a l’atzar i a la improvisació, i més de 20 destacats líders de l’oposició van ser arrestats i la premsa de l’oposició va ser clausurada i prohibida. En aquestes condicions, el BBWR va assolir més del 46 per cent dels vots.

El culte personal de Józef Piłsudski va sorgir de la seva popularitat general entre la nació i no de la propaganda “de dalt a baix”; això és notable, tenint en compte el desencant de Piłsudski per la democràcia liberal. La ideologia de Sancaja mai va anar més enllà de les crides populistes per netejar la política i l’economia del país. No es va ocupar de la societat, com va ser el cas dels règims feixistes contemporanis. Les reformes i la “sanació” foren vistes com un projecte més tècnic que no pas polític i poc palpable per la majoria de la societat polonesa d’entreguerres. A partir de 1929, el diari oficial dels partidaris de la Sanacja, i per tant del govern polonès, va ser Gazeta Polska (la Gaceta polonesa).

Mapa de Polònia, any 1930. (J. M. Bazewicz | Mazowiecka Biblioteka Cyfrowa)

Reforçant el sistema: el nou home “polonès”

El govern de la Sanacja va invalidar els resultats de les eleccions del 1930 a partir de la dissolució del parlament a l’agost, i amb una pressió creixent sobre l’oposició va començar una nova campanya per a unes noves eleccions es van programar al novembre. Utilitzant subterfugis antigovernamentals, 20 membres dels partits de l’oposició, inclosos la majoria dels líders de l’aliança Centrolew (integrat per socialistes, el Partit “Piast” i el Partit Popular Polonès “Wyzwolenie”) van ser arrestats al setembre sense cap ordre judicial, només a partir de l’ordre directa de Piłsudski i el llavors ministre de Seguretat Interior, Felicjan Sławoj Składkowski, que els acusava de tramar un cop d’estat anti-governamental. Els membres de l’oposició (inclosos l’ex-primer ministre Wincenty Witos i Wojciech Korfanty) van ser empresonats a la fortalesa de Brest, on va tenir lloc el seu judici. No per casualitat, el nom popular per a les eleccions d’aquell any es coneix com les eleccions de Brest.

Diversos activistes menys coneguts també van ser detinguts arreu del país, i foren alliberats després de les eleccions. Els judicis de Brest va acabar el gener de 1932, amb deu condemnats que van rebre condemnes de fins a tres anys de presó. Les apel·lacions de 1933 van confirmar les condemnes i dels deu afectats, cinc van emigrar i la resta van entrar a presó. A l’abril de 1935, poc abans de la mort de Piłsudski, es va adoptar una nova constitució (coneguda com la “Constitució d’abril”) que posava per escrit a grans trets les idees principals de Sanacja: un estat centralitzat i fort amb un sistema de govern presidencial. Piłsudski va morir poc després, però la Sanacja va afrontar greus problemes interns per la disputa de qui hauria de ser el seu líder, ja fos a l’ombra o formalment al govern. Eventualment es va desenvolupar en tres moviments separats dintre els partidaris de Piłsudski:

  • La facció d’esquerra (Lewica sanacyjna), formada al voltant de Walery Sławek, que buscava un modus vivendi amb l’oposició formal i que aviat seria defenestrar per les altres dues faccions de la Sanacja.

  • La facció del castell (Zamek), formada al voltant del president Ignacy Mościcki, que residia al castell de Varsòvia (d’aquí el nom del moviment), que esdevingué un moviment de centre i moderat.

  • La facció de dretes (Prawica sanacyjna), formada al voltant d’Edward Rydz-Śmigły, que l’any 1937 formaria el partit Obóz Zjednoczenia Narodowego (Camp d’Unitat Nacional).

Zamach majowy i rządy sanacji – W pigułce

Uploaded by W PIGULCE on 2017-05-23.


Llegir la primera part:

Breu història de la Polònia d’abans de 1939. La història d’una falsa víctima


Més informació:

  • Lukowski, Jerzy; Zawadzki, Hubert: Historia de Polonia. Cambridge University Press, 2002
  • Latawski, Paul: The Reconstruction of Poland, 1914-23. Palgrave Macmillan, 1992

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...