El president Friedrich Ebert va haver de combatre amb els efectes de la Novemberrevolution fins al maig de 1919. El seu gabinet temia un “caos revolucionari”, per això es va esforçar a reconciliar els partits burgesos i l’èlit afí al vell règim imperial, davant les noves relacions del poder. Per mantenir l’ordre va aliar-se amb els sectors més immobilistes de la societat i va armar a grups protofeixistes i ultranacionalistes paramilitars, com els esmentats Freikorps per acabar amb l’Aixecament Espartaquista o Spartakusaufstand de Berlin del gener de 1919 i l’experiència soviètica de Baviera l’abril d’aquell mateix any.

El fracàs revolucionari alemany

La Novemberrevolution, embrió del règim republicà nascut el 9 de novembre de 1918, no va tenir ni de molt lluny la mateixa interpretació pels diferents estaments polítics del moment. Així, podem esmentar les diverses conseqüències que va deixar la Revolució: moderada pels socialdemòcrates i el Zentrum catòlic; insuficient pels radicals d’esquerra (KPD, comunistes i anarquistes); observada amb por per l’exèrcit i temuda per la majoria de la dreta política (liberals conservadors i nacionalistes). Els grans grups industrials i capitalistes van expressar la necessitat d’un estat fort capaç de garantir els seus interessos econòmics i plantar cara a les forces sindicals i el “perill bolxevic”.

La cara més visible de la profunda divisió d’opinions de la Novemberrevolution va ser la ciutat de Berlín i la Spartakusaufstand. La setmana del 5 al 12 gener de 1919 al centre de la ciutat, a Zeitungsviertel (el barri de la premsa), l’aixecament espartaquista va ser violentament aixafat per unitats dels Freikorps lleials al govern. El frustrat aixecament, els costaria la vida a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, ambdós assassinats pels oficials de dretes de l’exèrcit, amb el suport tàcit dels Freikorps. La coneguda com a Setmana Sagnant de gener, va provocar més de 1.500 morts i 10.000 ferits.

El 22 de febrer de 1919, l’edició de Die Rote Fahne (La bandera vermella) de la ciutat de Manheim, publicava en portada un article que sota el títol de “Wir klagen an!” (“Protestem!”) on exposava davant l’opinió pública els sentiments suscitats en l’ala més radical de l’esquerra alemanya pels terribles assassinats dels seus principals dirigents, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. Les notes del diari editat per la secció de KPD del Land de Baden eren rotundes en el seu esforç per contrarestar les versions oficials que esmentaven que Luxemburg havia estat linxada per una multitud durant el seu trasllat a la presó i que Liebknecht va caure abatut pels trets dels seus captors en tractar de fugir.

Milícia espartaquista pels carrers de Berlín, 1919. Fotografia: wikipedia.org

Gairebé un mes abans de la publicació del citat exemplar, els dos líders havien estat víctimes d’una brutal repressió després d’haver estat detinguts el 16 de gener al número 43 del carrer Mannheimer en el districte de Wilmersdorf, un dels pocs barris berlinesos que al gener de 1919, després dels episodis revolucionaris de novembre de 1918, es resistia a les ràtzies de les forces reaccionàries. Karl Liebknecht va rebre diversos trets al popular parc de Tiergarten, perquè, segons el capità Horst von Pflugk-Harttung, cap de l’escorta militar dels Freikorps que l’acompanyava en el seu trasllat a la presó de Moabit, havia intentat escapar. Die Rote Fahne publicava que Liebknecht va ser obligat a baixar del cotxe al seu pas pel Tiergarten, al·legant un problema amb l’automòbil. Liebknecht en la seva suposada fugida, segons el relat oficial, va rebre una ràfega de trets.

Mentre Liebknecht era assassinat, tot just una hora després a les portes de l’Hotel Edén, on s’havia retingut als dos dirigents comunistes, Rosa Luxemburg li van destrossar el crani a cops de culata i finalment fou rematada amb un tret al cap. El seu cos va ser llançat al Landwehrkanal des del pont de Lichtenberg de Berlín. El seu cadàver no seria trobat fins mesos després. En el transcurs d’aquest lapse de temps van circular tota una sèrie de llegendes fantasioses entre les classes populars, les quals narraven que Rosa Luxemburg no havia mort i seguia recorrent els carrers de Berlín en forma de fantasma.

El relat d’aquest dramàtic episodi no podia amagar, des del punt de vista de Die Rote Fahne, el rumb pel qual s’estava canalitzant l’aixecament de novembre de 1918 com conseqüència de l’acció de les forces contrarevolucionàries que, conjurades amb la socialdemocràcia governant (SPD), havien frustrat els intents dels grups alineats amb el bolxevisme rus de proclamar una República Socialista a Alemanya després de la Novemberrevolution.

La mort de Liebknecht i Luxemburg venien a simbolitzar, d’aquesta manera, la tupinada republicana escenificada per la socialdemocràcia majoritària en les figures d’Ebert i Scheidemann, president i canceller, respectivament, de la recent proclamada República de Weimar, que havien sacrificat les reivindicacions de les masses per portar les regnes d’una transició “tranquil·la” al socialisme després de l’abdicació del kàiser Guillem II.

La nova Alemanya de postguerra

Després de sufocar l’aixecament espartaquista de Berlín amb un recompte final de morts que superava el miler i l’assassinat dels seus líders: Liebknecht i Luxemburg, es van celebrar les eleccions del 19 de gener de 1919 per constituir l’Assemblea Constituent amb una altíssima participació del 83%, malgrat que els comunistes del KPD van optar per boicotejar-la mitjançant l’abstenció activa.

El febrer de 1919 prenia possessió del seu càrrec de canceller el socialdemòcrata Philipp Scheidemann. El primer problema al qual va haver d’enfrontar-se va ser la signatura del tractat de pau, on Alemanya en sortia literalment trinxada i esbudellada. Fins i tot un observador estranger com l’economista J.M. Keynes qualificava les clàusules de Versalles com “una pau cartaginesa”, tant intolerables i humiliants que el polític que les firmés o acatés seria considerat un traïdor i un estúpid integral. Scheidemann conscient de tot això, es va negar a signar el Tractat i va dimitir al juny de 1919.

Fou necessari constituir un nou govern, presidit també per un altre socialdemòcrata, Gustav Adolf Bauer, que es va fer càrrec de la responsabilitat de la signatura. Va ser una decisió contradictòria i difícil: l’alternativa era negar-se a firmar el tractat, però es corria el risc d’una desintegració parcial o fins i tot total de l’estat alemany que, després de tot, encara no arribava al mig segle de vida. El triomf aclaparador de les forces de la “Coalició de Weimar” i la firma del Tractat de Versalles va accelerar la redacció d’una nova carta magna, que havia de substituir la vella constitució imperial.

De fet, el nom de la constitució, Weimar, és el mot que els historiadors utilitzem per definir el període comprès de la història contemporània d’Alemanya, entre el final de la Primera Guerra Mundial i la presa del poder per part de Hitler. La Constitució, composta per 181 articles, es va discutir de febrer a juliol de 1919, i va ser aprovada el 31 de juliol per 262 vots a favor i 72 en contra. Fou redactada al Teatre Nacional Alemany de la ciutat de Weimar (Turíngia) al considerar Berlín una ciutat perillosa, degut a la tensió política que es respirava a la capital. La carta magna va ser ratificada oficialment l’11 de novembre de 1919, finalitzant el període de govern provisional que havia començat el novembre de 1918 amb la proclamació de la República. Davant d’aquest teatre de Weimar, per fer-nos una idea del lloc, hi ha dos estàtues fonamentals de la història alemanya que tenien Weimar com a referent o punt de partida: l’estatua de Goethe i la de Schiller.

Quan Friedrich Ebert va prestar jurament a la nova Constitució, el 21 d’agost de 1919, no hi va haver cap cerimònia solemne. No obstant això, molta gent es va congregar a la Plaça del Teatre de Weimar. Fotografia: Museum Der Stadt Weimar.

Amb la proclamació de la República de Weimar, Alemanya va viure un moment d’efervescència cultural i jurídica del tot exitosa. El nou ordre constucional va sintetitzar l’auge de la il·lustració germànica, sense la censura del prussianisme de Bismarck, ni els convencionalismes de l’aristocràcia terratinent pel que es van poder manifestar artistes com Arnold Schönberg en la música, l’escola de Bauhaus en l’arquitectura, Bertolt Brecht en el teatre i escriptors de la talla de Hermann Hesse, Thomas Mann i Franz Kafka. Aquesta onada intel·lectual, va establir les bases per retrobar les tradicions germàniques al Dret Públic. La filosofia clàssica alemanya, la teoria de l’Estat i l’humanisme transcendental van establir les bases del discurs jurídic dels anys inicials de l’experiència republicana.

La nova constitució, per una nova Alemanya?

La constitució de Weimar instaurà una república federal, parlamentària i democràtica, on el seu cap d’estat, el Reichspräsident, era escollit mitjançant el sufragi universal. El Parlament estava constituït pel Reichstag (diputats electes) i el Reichsrat (representants dels Länder o estats federats). El canceller, era escollit pel president, i tenia sota les seves ordres el poder executiu. El regust a la vella monarquia va perdurar en certa manera en la nova constitució: el càrrec de President del Reich estava dotat de facultats tan àmplies que ja des dels primers dies, es parlava d’un “quasi emperador”. El famós article número 48 de la constitució dotava de poders excepcionals al Reichspräsident en casos d’estat d’emergència nacional o de guerra. La nova carta magna anul·lava l’anomenat Dreiklassenwahlrecht (les tres classes d’electors) que es van establir a Prússia després de la Revolució de 1848.


Llegir els dos primers capítols:

PRIMERA PART: La Novemberrevolution de 1918

SEGONA PART: La Novemberrevolution de 1918

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...