Als afores de Pompeia, a uns centenars de metres en direcció al Vesuvi sortint per la porta Herculanea, hi ha un element de visita obligada que, donada la seva situació a l’exterior de les muralles i per tant, fora de la ciutat, no sempre és a la ruta del turista.

La importància de l’anomenada Villa dels Misteris, una de les més de cent residències de la zona, no rau en la seva estructura arquitectònica, que segueix els convencionalismes tècnics del moment, sinó en la decoració pictòrica d’una de les sales. Concretament, del triclini o menjador. Aquesta pintura fou recentment restaurada, cosa que la va tornar a primera línia a les principals publicacions del món arqueològic.

Pompei, la Villa dei misteri

La Villa dei Misteri, esempio mirabile di commistione tra villa d’otium e villa rustica, appartenuta forse alla famiglia degli Istacidii, fra le più importanti della Pompei di età augustea, è stata riaperta al pubblico il 20 marzo 2015.

Pintura romana

El triclini de la vil·la és una sala quadrangular d’uns 70 m2, ubicat davant una zona porxada amb vistes al mar, que el 79 dC estava molt més a prop que a l’actualitat. Tots quatre murs presenten el que es considera una obra mestra de la pintura romana del segle I dC. En total, hi ha pels volts d’una trentena de figures de mida natural que envolten el mosaic bicrom de la sala, amb el que contrasta. Es tracta d’una pintura catalogada dins el segon estil Pompeià

Mur amb decoració del primer estil Pompeià (Ercolano, Campània).
Mur amb decoració del primer estil Pompeià (Ercolano, Campània).

La riquesa pictòrica dels habitatges de Pompeia és tan vast, que ha servit per a crear la classificació de referència de la pintura mural romana. El segon estil, concretament, deixa enrere les figures geomètriques pròpies del primer estil que imitaven els revestiments dels murs i fa un salt important durant el canvi d’era. S’hi inclou la reproducció d’elements arquitectònics que creen espais i volums imaginaris a les parets de les residències romanes.

És en aquest marc, sobre un suposat podi de marbre, per sota d’un fris de motius diversos i per davant dels plafons vermells, que s’hi mouen els personatges en una desena d’escenes. Tot i que no hi ha unanimitat pel que fa al significat de la pintura, tradicionalment ha estat interpretada com la representació d’un ritus iniciàtic d’una esposa als misteris de Dionís. L’estructura arquitectònica de la vil·la ens dóna una pista més sobre el significat del fresc, ja que l’estança contigua al triclini era, precisament, el dormitori.

La tècnica del fresc requeria d’una preparació del mur, i es pintava amb la paret encara humida, cosa que feia que els colors penetressin a la paret. L’arquitecte romà per excel·lència, Vitrubi, a cavall del canvi d’era, explica al seus 10 llibres De Architectura, com caldria preparar el mur, amb fins a set capes (tectorium). Tres de calç i sorra, tres de calls i marbre, cada cop més fines com més a prop de la superfície. Aquestes sis capes o directiones es disposen sobre la primera capa (trullissatió), més gruixuda, que només tenia com a funció el regularitzar la superfície final. Depenent del grau d’humitat de l’indret, la pols de marbre i de calç podia substituir-se per una barreja de mortes u de maó molt.

El mural

Considerat en sentit horari, la que podria ser la primera de les escenes representa la lectura del ritual. Un vailet nu llegeix les normes que regirien el desenvolupament de les posteriors escenes.

El personatge protagonista, la futura esposa, apareix en les diferents fases del ritual, de manera que estem davant d’un relat de tipus temporal, tot i que no tenim la certesa que les escenes segueixin un ordre concret. Una figura femenina que podria ser identificada com una matrona, que ja ha experimentat el procés, observa els diferents passos de la futura núvia, que escolta la lectura de l’infant. Silè, el pare adoptiu de Dionís, que es representa com un vell lleig i gras, sempre ebri, es troba assegut en un racó del mural, mentre d’altres sàtirs acompanyen algunes de les escenes.

Fresc de la Villa dels Misteris de Pompeia, mur nord (Campània, Itlàlia).
Fresc de la Villa dels Misteris de Pompeia, mur nord (Campània, Itlàlia).

A l’escena següent a la lectura, la núvia es disposa a gaudir d’un banquet, en el que prendrà vi. El que en resti de la libació serà examinat per un sàtir en una altra escena, amb l’objecte d’endevinar el futur. A continuació, un silè nu toca la lira davant un faune, que toca la flauta davant dues cabres.

Escena central del fresc de la Villa dels Misteris de Pompeia, on s'hi representa el casament. Mur est (Campània, Itlàlia).
Escena central del fresc de la Villa dels Misteris de Pompeia, on s’hi representa el casament. Mur est (Campània, Itlàlia).

En un espai preferencial de la sala, just al frontal segons s’hi entra, hi ha Dionís, assegut a la falda de la iniciada al costat del Silè. Aquesta escena s’ha vist com la representació del casament. A la dreta, al mateix mur, una figura femenina fa l’acció de descobrir un fal·lus ritual, un element important en els ritus dedicats a Dionís… i el símbol de la fertilitat. El silè i els Sàtirs son també elements recurrents en les representacions de Dionís.

A continuació, hi ha l’escena més dramàtica, en la que l’esquena de la jove, agenollada i amb rostre de dolor, és flagel·lada per un personatge alat que es troba a l’escena anterior mentre una noia nua, d’esquena, observa l’escena.

Finalment, la núvia, un cop assolit el passatge i s’endevina, acomplert tot el ritual, apareix asseguda al tocador empolainant-se. Havia mort com a nena i renascut com adulta.

Escena final del fresc de la Villa dels Misteris de Pompeia, on s'hi representa la futura esposa al tocador. Mur sud (Campània, Itlàlia).
Escena final del fresc de la Villa dels Misteris de Pompeia, on s’hi representa la futura esposa al tocador. Mur sud (Campània, Itlàlia).

Els misteris

Tot indica que estem davant d’un “misteri” o d’un ritus mistèric. Què vol dir això?. El concepte ja dona a entendre que no es tracta d’una activitat a l’abast de tothom, sinó que és reservada a un col·lectiu o comunitat concreta. Responen a un ritual conegut doncs només dins aquest cercle, i hi ha una figura principal que el dirigeix.

Els ritus dedicats a Dionís no son pas propis de la societat romana, sinó que aquesta els adapta de Grècia. Un element que s’ha documentat de forma reiterada al voltant d’aquestes cerimònies és el consum de substàncies que podien induir a un estat de trànsit, des de sobretot, el vi, a certes drogues. Era una via d’assolir la desinhibició amb l’ajut d’altres elements externs, com la música i la dansa. De fet, actualment en tenim un exemple en els devriches de Turquía, que entren en estat de meditació a través de la pràctica de la dansa.

El vi anava absolutament lligat a Dionís, fins al punt que es considera que és l’element que introduiria el posterior Baccus a la societat romana. El simbolisme del vi rau en el fet que el seu cultiu (de fet, com qualsevol altre) representava el cicle de la vida.

En els ritus dedicats a Dionís s’hi documenten d’altres elements que es troben pintats sobre el “nostre” segon estil, com el flagell. Així doncs, i tot i que el mural del triclini pot no correspondre a un ritus dinoisíac pautat com a tal, és evident que hi ha prou elements com per a descriure’l com a tal.

La dona al canvi d’era

Aquesta pintura, de mitjans del segle I dC també cal situar-la en el seu context històric pel que fa al paper de la dona dins la societat romana del canvi d’era i concretament, dins el matrimoni. August, el 18 dC, havia promulgat un cos de tres lleis, la Lex Iulia de maritandis ordinibus, la Lex Papia Poppaea i la Lex Iulia de Adulteriis que tenien per objecte protegir la família i la tradició. Fins al moment, el matrimoni es desenvolupava a partir de ritus de tipus social, que tot i que no eren pròpiament legals, en donaven fe. Era un culte domèstic amb efectes legals, ja que els fills, que seguirien el mateix culte, serien legítims.

Amb les novetats legislatives, el matrimoni passà a ser un acte de dret públic i fins i tot, incentivat. Paral·lelament, actes com l’adulteri també deixava d’ésser un afer domèstic per passar a l’esfera pública catalogat i sancionat com un crim, mentre que les famílies nombroses tenien premi. Tot plegat portà a la idea d’una vida matrimonial ideal, que s’escampà mitjançant l’art i la literatura del moment, en escenes que exaltaven virtuts com l’honestetat i la fidelitat. Aquestes virtuts queden reflectides també en epitafis que destaquen l’armonia de la relació conjugal.

En aquest entorn, la megalografia de la vil·la dels Misteris és un exemple dels cultes domèstics previs a ala legislació augustea, que queda clar, no desaparegueren amb el nou corpus.

Loading Facebook Comments ...