L’endemà de la proclamació de la Republica Alemanya i la caiguda de la monarquia imperial es va formar un nou govern, un “consell de comissaris del poble” integrat per tres socialistes, majoritaris, i tres socialistes independents. En aquest nou govern socialdemòcrata és on es manifestava la divisió entre els socialistes moderats i els socialistes disposats a fer la revolució. El grup espartaquista, amb Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg al capdavant, promulgava la dictadura del proletariat, seguint el model de Lenin a la Rússia dels soviets. L’intent “espartaquista” va ser frenat pel Zentralrat, un consell central més moderat amb la supervisió dels socialdemòcrates Schiedemann i Ebert.

Qui controla la Revolució?

Tant Liebknecht com Luxemburg reclamaven l’aplicació de la línia revolucionària dels bolxevics russos, el poder s’havia de conquerir amb la revolució i la dictadura del proletariat, no amb una Assemblea Constituent. Davant aquesta situació prerrevolucionària, el president Ebert arribà a un acord amb el general Wilhelm Groener per aturar qualsevol intent de revolució bolxevic. Poc després col·locà a Gustav Noske, que havia aconseguit controlar la revolució marinera de Kiel, al capdavant d’esquadrons de defensa armats. Aquests esquadrons estaven formats per mercenaris de dretes i ex-soldats que s’havien quedat sense feina a l’acabar la guerra, coneguts com els Cossos Lliures, o Freikorps. El seu objectiu era reprimir qualsevol intent revolucionari i mantenir l’ordre als carrers. L’excusa oficial era  evitar el pillatge, el que servia de pretext per actuar com a “força de seguretat”, i justificar la passivitat policial davant la fragant violència que exercien aquests grups paramilitars.

En aquesta voràgine popular, l’abdicació de Guillem II escenificava l’enfonsament definitiu del que havia estat un dels estats més poderosos del vell continent. Al capdavant del mateix, després de la fugida de l’emperador, s’hi havia col·locat el príncep Max von Baden qui, en un intent per desaccelerar el curs dels esdeveniments, va nomenar Friederich Ebert com a canceller i Philipp Scheidemann com a home fort del seu govern. Max von Baden, en una maniobra despesperada perquè el monarca no abdiqués, va optar per un socialista de perfil moderat. Però el poder efectiu d’Alemanya en aquell moment eren els consells de treballadors i soldats que s’anaven constituint a les principals ciutats del país. Tanmateix, els discursos d’Erbert i de Liebknecht, simultanis però amb intencions molt diferents, mostraven que la revolució estava lluny de ser finalitzada i que tot just començaven els problemes. La dicotomia entre “República” o “República socialista” estava en marxa.

Les vagues de treballadors de les fàbriques de municions i els amotinaments dels soldats que es van produir la tardor de 1918, feien pensar que Alemanya seguiria els passos de la Rússia dels soviets. Seguint l’exemple dels bolxevics russos, semblava que la revolució era imminent. La Lliga Espartaquista (Spartacus també era el pseudònim que utilitzava Liebknecht per comunicar-se amb Rosa Luxemburg) era l’ala esquerra escindida del Partit Socialdemòcrata Alemany, que esdevindria el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD) o Partit Comunista Alemany a partir de l’any 1919, i que estava preparada per fer la revolució a les despulles del que havia estat el Segon Reich. Liebknecht i Luxemburg van triar la figura històrica del guerrer Espàrtac que va liderar la revolta d’esclaus més gran de la història de Roma.

L’Spartakusaufstand i la república soviètica de Baviera

El 7 d’abril de 1919, a Munic, després de la caiguda de la monarquia i de l’assassinat del cap de govern socialista Kurt Eisner, els consells d’obrers i soldats influïts per la revolució russa i sobretot la revolució hongaresa de Béla Kun iniciaren el seu propi camí cap a l’aventura soviètica.

Amb els vencedors de la Gran Guerra reunits a París decidint el futur de la nova Europa, els carrers i places de les ciutats més importants d’Alemanya van ser el camp de proves de la revolució espartaquista, coneguda com Spartakusaufstand. Els primers dies de gener de 1919 la “Guàrdia Roja” del KPD aconseguí portar a terme una sèrie d’aixecaments a grans àrees del país, començant per la capital Berlín, i posteriorment a Hamburg, Bremen, Magdeburg, bona part de Saxònia i el Saar. Tot i l’aparent èxit, els líders del recentment creat Partit Comunista Alemany (Kommunistische Partei Deutschlands, KPD), Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, es mostraven recelosos amb els esdeveniments, perquè consideraven l’aixecament espartaquista incomplet. L’ala dreta del Partit Socialdemòcrata no estava disposada a fer la revolució sense cap garantia d’èxit, apostaven pel reformisme i per una conquesta tranquil·la del poder polític.

Manifestació a Munic, l’1 de gener de l’any 1919. Fotografia: wikipedia.org

A Baviera, Kurt Eisner líder del Partit Socialdemòcrata Alemany Lliure (USPD) va declarar la regió “estat lliure” en el context revolucionari que havia esclatat a principis de 1919. Eisner va portar la gran multitud cap a l’edifici del parlament local, on hi va fer un discurs en què va declarar Baviera una República Socialista. La vella monarquia bavaresa dels Wittelsbach era destronada. La nova república d’Eisner va patir un profund gir quan aquest fou assassinat per un jove oficial d’extrema dreta, l’ultranacionalista Anton Graf von Arco auf Valley, el dia 21 de febrer. La seva mort va disparar la tensió als carrers i els seus companys de partit van proclamar la República Soviètica de Baviera el 6 d’abril de 1919.

El 7 d’abril de 1919, a Munic, després de la caiguda de la monarquia i de l’assassinat del cap de govern socialista Kurt Eisner, els consells d’obrers i soldats influïts per la revolució russa i sobretot la revolució hongaresa de Béla Kun iniciaren el seu propi camí cap a l’aventura soviètica. Els anarquistes, malgrat l’oposició del KPD, van ser cridats a prendre part activa del nou govern: el poeta Ernst Toller va ser designat per la presidència del Consell Central; Erich Mühsam a Relacions Exteriors; Gustav Landauer a Educació; Ret Marut com a responsable de Premsa i Propaganda i Silvio Gesell a Finances.

Aquests partidaris més llibertaris de l’USPD que estaven al capdavant de la jove república, serien arrancats del poder per un cop d’estat dels comunistes tot just sis dies després de posar-se al capdavant del nou govern. Va ser llavors quan el comunista Eugen Levine, nascut a la Rússia dels tsars, es convertí en el líder de la República Soviètica de Baviera i inicià les mesures del programa soviètic fil per randa: abolició dels diners, creació dels soviets de soldats i obrers, expropiació dels pisos de luxe de Munic, creació d’una guàrdia roja permanent i expropiació de fàbriques i recintes industrials. Seguia exactament el mateix patró de Lenin. Eugen Levine va arribar a Munic des de Berlín.

El 14 d’abril, els revolucionaris socialistes de Munic derrotaren a la milícia republicana (Republikanische Soldatenwehr) que actuava sota les ordres del govern de Berlín. A partir d’aquell moment es dispararen les alarmes del govern central. Una nota enviada des de la ciutat de Bamberg pel Ministeri d’Assumptes Militars advertia als altres ministeris que la situació de Baviera era greu, i que si no s’actuava hi havia el risc de perdre el control de tota la regió. La nova república soviètica de Baviera estenia el seu poder per altres ciutats bàvares, entre Munic i els Alps, com Miesbach, Rosenheim, Kolbermoor i Kempten.

“La repressió contra l’experiment comunista a Baviera va ser sagnant, deixant més de 1.000 víctimes”

Les mesures de Levine van causar temor a Berlín, el cap de govern Gustav Noske va enviar 9.000 soldats a Baviera per restablir l’ordre i reprimir l’aixecament abans que s’escampés per més àrees del país. Als soldats, posteriorment, s’hi van afegir voluntaris nacionalistes dels Cossos Lliures o Freikorps. Tot i que hi havia diferents organitzacions polítiques ultranacionalistes, els Freikorps tenien un alt component d’exmilitars que tornaven de la Guerra abatuts per la derrota i en aquests Freikorps sentien que podien tornar a ser útils pel país. En total, fins a 35.000 homes entre soldats de l’exèrcit regular i dels Friekorps, acabarien amb l’aventura soviètica de Baviera.

Els “Freikorps” als carrers de Munic, havien esclafat la revolució a la ciutat amb duresa i sense contemplacions.

Entre el 29 d’abril i el 2 de maig, la repressió contra l’experiment comunista a Baviera va ser sagnant, deixant més de 1.000 víctimes. Entre elles Gustav Landauer, l’anarquista alemany que havia estat desplaçat pels comunistes de Levine quan s’havia proclamat la República Soviètica de Baviera. El 3 de maig, després de diferents batalles campals als carrers de Munic, el govern de Berlín tornava a controlar la situació a Baviera. En total, 700 membres del KPD bavaresos serien enviats a presó.

El líder de l’efímera República, Eugen Levine, seria arrestat, condemnat a mort i executat. La república de Weimar naixia amb un bany de sang, eliminant la seva ala més esquerrana, enmig d’assassinats de líders polítics i creant un perillós precedent en la tolerància a grups paramilitars.


Tornar a la primera part:

PRIMERA PART: La Novemberrevolution de 1918

Loading Facebook Comments ...