El descontentament per la Primera Guerra Mundial s’estenia des de feia temps entre els soldats i sobretot mariners de la Flota d’Alta Mar alemanya. Ja el 1917 s’havien produït infraccions disciplinàries amb tints polítics que havien estat reprimides amb mà dura i castigades amb molta severitat. Aquests incidents incipients no s’havien tornat a repetir fins l’octubre de 1918. Els soldats i mariners, amb l’anhelat fi de la guerra davant dels ulls, podrien optar, en l’últim moment, per posar la seva vida en joc amb un motí, perquè no estaven disposats a córrer el risc de morir en batalla en una guerra ja perduda. Calia doncs prendre una decisió, o bé morir en una guerra sense futur o bé rebel·lar-se contra la poderosa cúpula militar de l’Imperi alemany.

Els mariners del vaixell Thüringen van començar a plantejar-se aquesta qüestió quan el 30 d’octubre de 1918 van comunicar al primer oficial del vaixell que es negaven a acatar les ordres d’un govern que ja no els representava.

Els motins a bord dels vaixells Thürungen i Helgoland

L’aixecament pròpiament dit va començar en aigües de l’actual ciutat balneari de Schilling, davant Wilhelmshaven, a la Baixa Saxònia, on s’hi havia concentrat la flota alemanya en espera de l’atac suïcida que havien de portar a terme contra la flota de la Gran Bretanya, quan el 29 d’octubre de 1918 les tripulacions dels vaixells Thüringen i Helgoland desobeiren l’ordre de fer-se a la mar. El motí va començar la nit del 29 al 30 quan els mariners van apoderar-se de diversos vaixells i van posar sota arrest els seus oficials. El motí es va propagar aviat als mariners destinats a terra, que van desobeir als seus oficials i es van negar a embarcar a les unitats preparades per a l’ofensiva.

Mariners alemanys a la ciutat de Kiel a principis de novembre de 1918. Kiel era el port més important de la flota imperial alemanya. Fotografia: ndr.de

L’amotinament dels mariners de Schillig fou un drama ocult sobre el qual durant dies ningú ni a Berlín ni a la Caserna General Suprema de Spa en va tenir cap coneixement. El resultat va acabar en taules, tot i que es podia interpretar de diferents formes. Després de la tensió acumulada, amb els vaixells alemanys amotinats i els que encara no ho estaven apuntant-se amb els seus enormes canons, els amotinats es van rendir.

En aquest sentit, van vèncer els oficials, però es va abandonar l’atac naval planejat: amb uns mariners tan poc fiables, els almiralls no van voler arriscar-se a lluitar en una batalla naval. En un altre sentit, els mariners van imposar la seva política de fets consumats i van aconseguir un triomf tot i que pagant-ne un preu elevat. Els mariners detinguts, que superaven el miler, van ser portats a Kiel, la capital de Schleswig-Holstein, i enviats directament a presons militars. L’1 de novembre de 1918, els esperava un consell de guerra i l’escamot d’execució.

La bala que va engegar la revolució

L’abdicació del kàiser Guillem II, amb la seva fugida als Països Baixos, el final de la guerra, i la desaparició del II Reich van desembocar en la creació de la República de Weimar, anomenada així per la ciutat on es va aprovar la constitució.

Varen passar tres dies fins que aquests homes detinguts, que no havien tingut el valor d’amotinar-se a Wilhelmshaven, van trobar la força suficient per revelar-se a Kiel. El primer dia van enviar una delegació al comandant de la plaça per exigir-li l’alliberament dels presoners; aquesta reclamació va ser rebutjada. El segon dia van discutir a l’edifici sindical de Kiel amb els soldats d’infanteria de marina i els estibadors sobre què podien fer, però no van arribar a cap conclusió ni acord.

El tercer dia, el diumenge, pretenien continuar les discussions, però van trobar-se bloquejada l’entrada de l’edifici sindical, vigilada per una guàrdia armada. Aquest fet no els va frenar i van decidir fer la reunió a l’aire lliure, en un camp d’instrucció on aviat s’hi varen unir milers de treballadors, escoltant els discursos i formant finalment un gran seguici. Alguns d’aquests obrers estaven armats. En un encreuament de carrers, una patrulla va aturar la manifestació.

El cap de la patrulla, un tal tinent Steinhäuser, va ordenar als integrants de la manifestació que evacuessin immediatament els carrers de Kiel, i en veure que no complien l’ordre, va ordenar obrir foc. Nou morts i vint-i-nou ferits van quedar estesos sobre el paviment. La multitud va dispersar-se espantada i va començar a córrer per tot arreu, però un mariner armat es va avançar i va disparar al tinent Steinhäuser.

La revolució s’estén

Aquest va ser l’acte decisiu. Va ser el tret de sortida de la Revolució Alemanya o Novemberrevolution. De sobte, tothom va ser conscient de què ja no hi havia marxa enrere. El matí del dilluns dia 4, els mariners de la Tercera Esquadra van escollir els seus consells (soviets), van desarmar als oficials fidels al règim imperial, es van armar i van hissar la banreda vermella en els vaixells atracats al port de Kiel. Únicament un vaixell, el Schlesien, no va unir-s’hi i va fugir a alta mar sota l’amenaça dels canons dels vaixells germans. Només un comandant, el capità Weniger del König, va defensar amb les armes el seu estendard. La seva defensa li va costar un tret que va acabar amb la seva vida.

El 4 de novembre de 1918, la ciutat de Kiel estava en mans de 40.000 mariners i soldats insurrectes. L’estat alemany havia perdut el control de la ciutat.

Mariners armats, ara sota les ordres dels seus consells de soldats i dirigits per un contramestre anomenat Karl Artelt, van desembarcar en formació, van ocupar sense resistència la presó militar i van alliberar els seus companys. Altres van ocupar els edificis públics i l’estació de tren. Al migdia va arribar a Kiel un destacament de soldats de l’exèrcit de terra per reprimir la revolta dels mariners. Havia estat enviat per la comandància d’Altona, un districte de la part oest de la ciutat d’Hamburg, però el destacament va ser desarmat entre escenes de confraternització dignes d’una pel·lícula d’indis i vaquers.

El comandant de la base naval, privat de qualsevol mecanisme d’autoritat, va rebre a contracor una delegació del consell de soldats i va capitular. Els infants de marina de la guarnició van solidaritzar-se amb els mariners mentre els estibadors dels molls van declarar una vaga general. Al vespre del 4 de novembre Kiel estava en mans de 40.000 mariners i soldats insurrectes.

La nit del 4 de novembre, el diputat del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (Partit Socialdemòcrata Alemany, en alemany SPD) Gustav Noske va arribar a Kiel. Noske acudia en representació del nou govern del Reich, presidit des del 4 d’octubre pel príncep Max von Baden, i de la direcció de l’SPD. Noske havia de controlar la revolta per evitar que es transformés en una revolució d’estil bolxevic. El consell de treballadors i soldats de Kiel creia estar de part del nou govern i va comptar amb el seu suport, per aquesta raó van nomenar Gustav Noske “governador de la ciutat” aquella mateixa nit.

Els primers soviets: la Baviera roja i la proclamació de la república alemanya

El dia 7 de novembre, els socialistes bavaresos proclamaren la República de Baviera, expulsant el darrer rei Lluis III del país.

Els primers soviets alemanys es van escampar amb rapidesa. Després del triomf de Kiel, les ciutats d’Hamburg, Hannover i Munic van començar a organitzar consells de treballadors i soldats, seguint el patró bolxevic. En aquests consells revolucionaris destacà el polític bavarès Kurt Eisner. El periodista i escriptor socialista que va organitzar les primeres vagues de municions a les fàbriques Krupp de Munic durant el darrer any de conflicte, fou declarat traïdor per les autoritats imperials, tot i que no va passar gaire temps a la presó. El 7 de novembre, els socialistes bavaresos amb Eisner com a figura primordial, proclamaren la República de Baviera, expulsant el darrer rei Lluis III. Les manifestacions multitudinàries de Munic demanaren el cessament immediat de la guerra. Kurt Eisner fou dels primers escriptors en publicar documents oficials on denunciava la “culpabilitat” alemanya en la Primera Guerra Mundial.

Philipp Heinrich Scheidemann proclamà la República Alemanya des de la seu de la cancelleria de Berlín el 9 de novembre de 1918. Arxiu: Deutsches Historisches Museum

L’espurna revolucionària de Munic i Kiel es traslladà a Berlín. Dos dies després de les manifestacions de la capital bàvara, el 9 de novembre, el socialdemòcrata Philipp Heinrich Scheidemann proclamà la República Alemanya des de la seu de la cancelleria. El kàiser Guillem II abdicà del tron i fugí a Holanda.

El socialista Friedrich Ebert esdevingué així el primer president de la nova República. Es va veure obligat a organitzar una benvinguda oficial als soldats que tornaven a casa l’endemà de la proclamació de la república. Aquests soldats havien marxat per defensar l’emperador, i tornaven a una república. El seu discurs va estar ple d’agraïments a la tasca feta en la salvaguarda de la pàtria. El temor era que aquesta nova força militar que tornava no fos emprada per aixafar la nova república, cosa que semblava que perseguia l’alt comandament alemany.


Llegir més…

SEGONA PART: La Novemberrevolution de 1918

Loading Facebook Comments ...