La Tardor alemanya de 1977

Presó de Stuttgart-Stammheim construïda per albergar als presos de la RAF. Fotografia: Wikipedia

De cop i volta, diferents membres de la RAF van començar a morir dintre la presó aixecant tot tipus de suspicàcies i estranyes teories conspiratòries. Ulrike Meinhof, aïllada del grup des del seu empresonament, s’havia suïcidat el 1976 mentre que Holger Meins havia mort el 1974 en plena vaga de fam. Després de conèixer la sentència dels membres de la RAF supervivents i les estranyes morts del recinte penitenciari de Stammheim (construït a Stuttgart expressament per al seu judici), l’ambient es va electritzar del tal manera que la tardor de 1977 es va denominar “Tardor Alemanya” o Deutscher Herbst amb l’assassinat d’importants figures del país. El banquer Jürgen Ponto, Siegfried Buback fiscal general del Tribunal Federal (Bundesgerichtshof) i el líder de la patronal Hans Martin Schleyer foren assassinats per diferents comandos de la RAF.

El segrest de Hans Martin Schleyer, antic membre del partit nazi, fou el que més repercussió va tenir. A canvi del seu alliberament es va exigir la posada en llibertat immediata de Baader i de la resta dels membres de la RAF. El govern de Bonn es va negar en rodó. L’Estat de Crisi, dirigit pel canceller Schmidt i integrat per tots els líders polítics, es va convertir en un govern paral·lel al marge del control parlamentari. Davant la negativa del govern es va respondre amb el segrest, en cooperació amb membres del FPLP (Font Popular per l’Alliberació de Palestina) que donaven suport logístic als moviments clandestins de l’esquerra marxista de l’Europa Occidental de forma encoberta, d’un avió de la companyia Lufthansa. Finalment l’avió va ser alliberat a Mogadishu, Somàlia, amb la mort de tres dels quatre segrestadors.

“La mort dels membres de la RAF va crear el mite que les forces de l’estat estaven al darrere d’aquests assassinats”.

El sonor fracàs de l’operació, va acabar amb el suïcidi d’Andreas Baader, la seva novia Gurdun Esselin i Jan-Carl Raspe. Tots tres moririen a la presó de Stammheim. Una altre membre de la banda, Irmgard Möller intentaria suïcidar-se sense èxit. La mort dels membres de la RAF va crear el mite que les forces de l’estat estaven al darrere d’aquests assassinats. La veritat és que la seva mort fou més un acte de martiri col·lectiu que no pas un assassinat programat i estudiat. L’estat no en treia cap benefici acabant amb la vida dels membres de la RAF, que per altra banda, complien llargues penes de presó.

Ens oblidem d’en Hans Martin Schleyer, segrestat per la RAF. El bo d’en Schleyer davant la negativa governamental d’alliberar als membres de la banda i amb el seu posterior suïcidi programat a la presó, no els servia per res ja a la banda. El 18 d’octubre de 1977, coincidint amb el suïcidi de Baader, Esselin i Raspe, apareixia el seu cadàver en la frontera entre Bèlgica, França i la RFA.

Les Cèl·lules Revolucionaries

D’altres organitzacions revolucionàries també van veure la llum durant els anys de major efervescència de la RAF, com les Revolutionäre Zellen (RZ) o Cèl·lules Revolucionàries, fundades pels estudiants de Frankfurt, Wilfried Böse “Boni”, Johannes Weinrich “Steve” i Brigitte Kuhlmann “Antoine”. Les seves accions no eren tant espectaculars com les de la RAF. Les RZ no reconeixien mai els seus atemptats i funcionaven amb grups de cinc persones que no tenien relacions amb la resta de l’organització ni les cèl·lules que formaven les RZ. D’aquesta forma s’aconseguia que les autoritats policials els costés molt associar-los entre si. Els membres de la RZ tampoc eren com els de la RAF. Els primers feien aparentment una vida tranquil·la amb les seves famílies, mentre que els segons havien de viure constantment en la clandestinitat, canviant el seu rostre físic, vivint amb documentació falsa i en llocs diferents cada dos per tres per evitar ser caçats.

“El negacionisme, així com també l’exaltació o apologia del nazisme, és un delicte tipificat al Codi Penal Alemany que comporta anys de presó”.

Per concloure aquest espai cal fer esment del recorregut polític d’en Horst Mahler, sens dubte, el cas més estrambòtic de canvi de camisa que encara podem trobar a l’Alemanya d’avui en dia. Mahler, un dels fundadors de la RAF, que va passar una bona temporada a la presó, és avui en dia una important figura del neonazisme alemany. Durant un temps fou membre del Partit Nacional Demòcrata Alemany, el NPD o Nationalistische Partei Deutschlands (una versió light i diluïda del partit nazi de Hitler) i defensor a ultrança del negacionisme. El negacionisme consisteix a negar qualsevol responsabilitat en l’extermini dels jueus dels camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. El negacionisme, així com també l’exaltació o apologia del nazisme, és un delicte tipificat al Codi Penal Alemany que comporta anys de presó. Les postures radicals de Mahler van bascular d’una forma preocupant quan va desaparèixer la tensió de la Guerra Freda i el socialisme va deixar d’ésser un experiment social per esdevenir una tesi a revisar que tornava a passar pel laboratori.


Més informació:

El cervell retornat a Ulrike Meinhof

Der Deutsche Herbst – eine Chronologie

Goethe-Universität – Attacks by the Red Army Faction (RAF) 1972, 1976 and 1982

Die erste Generation der RAF (1970-1975)

Rote Armee Fraktion (RAF) – Historisches Lexikon Bayerns

R.A.F. Facción del Ejército Rojo (2008)

Loading Facebook Comments ...