Un arc de marbre blanc

No és cap secret que un dels indrets de major densitat arqueològica d’Europa és Roma. I a Roma, l’avinguda dels fòrums imperials enllaça la columna trajana amb l’amfiteatre flavi, l’anomenat Collosseo degut a la seva mida i capacitat.

L’avinguda separa els fòrums d’època imperial al nord, del fòrum republicà al sud. Una passejada per aquest permet de trepitjar el temple de les vestals o la Cúria Júlia, l’indret on es reunia el Senat, un òrgan polític bàsic a la República romana que en certes latituds ha anat clarament a menys, convertint-se en un sinònim de cementiri d’elefants, amb bany i massatge.

Vista general del Fòrum republicà, amb l'arc de Titus al fons (Roma, Itàlia).
Vista general del Fòrum republicà, amb l’arc de Titus al fons (Roma, Itàlia).

Seguint per la trama del Fòrum, trobarem una munió de temples com el de la Concòrdia, el de Cèsar, el de Càstor, del d’Antoní i Faustina, el de Vespasià i Titus, el de Venus, el de Júpites Stator i a tocar del turó del Capitoli, el de Júpiter Capitolí.

D’entre aquests innombrables monuments de l’àrea, en una de les cotes més altes i per tant molt visible, s’hi alça un arc de triomf de marbre blanc. És l’arc de Titus, construït el 81 dC al peu del turó del Palatí, que acollia les residències imperials. L’arc rememora la invasió de Jerusalem per part de Titus Flavi Sabí Vespasià l’any 67 dC. Aquesta campanya fou la resposta de l’emperador Vespasià davant l’alçament dels jueus que ha passat a la Història com la “Gran revolta jueva”, i que fou l’inici de fins a tres enfrontaments entre els jueus de Palestina i els ocupants romans entre els segles I i II dC. El fill de Vespasià, que seria emperador entre el 79 i el 81, fou l’encarregat de comandar les legions que finalment entraren a Jerusalem l’estiu de l’any 70.

Arc de Titus al Fòrum republicà de Roma.
Arc de Titus al Fòrum republicà de Roma.

El triomf

La construcció d’un arc és el que ens queda de la celebració del triomf d’un general a Roma. No totes les victòries militars tenien com a resultat un triomf, sinó que el Senat decidia si una victòria militar complia certes condicions per a ser considerada un triumphus. Si era qualificada com a tal, seria escenificada pels carrers Roma des del camp de Mart fins la via Sacra, que travessava el Fòrum, on precisament es construí l’arc. Per tal d’aconseguir un triomf, calia demostrar la mort de més de cinc mil enemics, en una guerra “justa”. Això excloïa les guerres civils. També es tenia en compte que la victòria repercutís en la pacificació del territori i per tant, en el fet que les legions poguessin abandonar-lo. El fet d’aconseguir un triomf tenia una repercussió important a la vida de la capital, i podia obri moltes portes a la vida política del general protagonista.

Els relleus

Detall del relleu sud de l'arc de Titus (Roma, Itàlia).
Detall del relleu sud de l’arc de Titus (Roma, Itàlia).

L’arc de Titus presenta dos relleus a la part interior, de dues escenes prou significatives. A la banda nord s’hi representa el mateix general Titus sobre la seva quadriga, amb una àliga gegant al costat, símbol de Roma. A la banda sud de l’arc, s’hi pot veure el resultat de l’espoli de la ciutat, en una imatge presidida per una menorà portada pels legionaris, que també transporten altres trofeus presos de Jerusalem. Aquests relleus son la representació del protocol de l’èxit sobre els jueus.

La pompa

Els magistrats obrien la processó o pompa, i precedien el botí aconseguit en la campanya, que anava seguit pels bous blancs. Posteriorment desfilaven els presoners enemics, amb les armes capturades. El general tancava la desfilada, dret sobre una quadriga daurada al davant dels soldats. Duia una branca d’olivera i al seu costat hi anava un personatge curiós. Era un esclau que davant la pujada d’autoestima i vanitat, força previsible, li recordava constantment al general que només era un mortal, sovint, amb la frase “Respice post te. Hominem te memento”. Mira més enllà de la teva mort. Recorda que ets només un home.

Un cop al temple de Júpiter Capitolí, al turó del mateix nom, els bous eren sacrificats a la principal divinitat el panteó romà i amb aquesta cerimònia, començaven diferents actes patrocinats pel general victoriós com jocs, banquets o d’altres entreteniments.

Dominació de Judea

Galilea, Samaria i Judea, eren les tres províncies en els que Roma havia dividit Palestina de la conquesta d’aquest territori pel General Pompeu el 63 aC. Concretament Judea, on es trobava Jerusalem, estava alhora subdividida en cinc districtes.

L’actitud de la població de Judea davant la invasió variava segons el sector social. Així, les classes altes i els fariseus no s’hi oposaren ni molt menys amb la intensitat que ho feren els zelotes i els sicaris. Així doncs, no hi havia ni molt menys una unitat d’acció jueva. Ans al contrari, es donaven moltes tensions internes, tot i que la presència romana feu minvar els enfrontaments interns, tot i que la classe sacerdotal provà d’aturar la revolta, encapçalada per zelotes i sicaris.

La presència i prepotència creixent dels ocupants romans havia tensat les relacions amb la població autòctona al llarg dels decennis. Poc a poc, les restriccions en l’àmbit religiós es van anar palesant sota prohibicions de la lectura de La Torà o de la celebració del Sàbat, així com de la pràctica de la circumcisió.

Fou sonat l’acudit de l’emperador Calígula, que regnà entre el 37 i el 41 dC. En un dels seus ja clàssics estirabots anuncià la instal·lació, dins el mateix temple de Jerusalem, d’una estàtua seva i una altra… del seu cavall! Un insult i una humiliació en tota regla. L’assassinat de l’emperador frustrà aquest encertat projecte, però el malestar creixia…

Un altre acte considerat altament ofensiu, el qual fou l’espurna determinant per a la revolta fou el sacrifici pagà, per part d’uns mercaders grecs, d’unes aus l’any 66 davant mateix de l’entrada de la sinagoga de Cesaria marítima, la capital de Judea ubicada a la costa. Aquest fet, que no fou impedit pels legionaris romans. Els sacerdots del temple, en resposta, abandonaren les pregàries i els sacrificis en favor de l’emperador.

El malestar de caire religiós se sumava a l’escàndol creat per acció del procurador Gesi Floro, que havia desviat 17 talents pertanyents al tresor del Temple. El mateix procurador intentà fer front a les protestes actuant amb violència. Tot plegat féu esclatar el conflicte que donà lloc a la coneguda com Gran revolta jueva. El setembre del 66, els romans de Jerusalem es rendiren, i foren assassinats. La colònia grega de Judea fugí, i es formà el Govern lliure de Judea.

Setge de Jerusalem

Les legions, concretament les legions V, XIII i XV s’establiren al nord-oest, però a uns 5 quilòmetres de distància de la ciutat, cosa que obligava els jueus a sortir de les muralles a trobar els romans. Mentrestant, una quarta legió, la LX, estava establerta a l’hort de les oliveres, a l’est, a l’altra banda de la vall de Kidron.

La Resposta de Roma davant la situació no es féu esperar. L’exèrcit romà anà recuperant terreny, eliminant els diferents punts de resistència fins arribar, a inicis del 66, davant de Jerusalem amb ordres directes de Titus de destruir totalment la ciutat, Temple inclòs. Les valls d’Hinnom i Kidron, al sud i a l’est respectivament, feien impossible l’apropament de les armes de setge romanes. Donada aquesta situació estratègica, l’accés al punt més sagrat de la ciutat, el Temple de Salomó, estava protegit per fins a tres línies de muralla tant pel nord com per l’oest, i la quarta estava en construcció. A l’interior de la ciutat, el principal bastió era la fortalesa Antònia, adossada a la segona muralla. La primera muralla envoltava el temple mateix.

Els romans construïren fins a quatre turons artificials prop de les muralles, on establir-hi ballestes i catapultes. Inicialment, els assetjats s’hi acostaren mitjançant mines i els destruïren. Foren però reconstruïts. L’enginyeria romana seria imparable.

La vida dins les muralles

A partir del mes de febrer, el setge s’allargà més de mig any. Un dels cabdills jueus dels revoltats era Flavi Josep, que ha passat a la història com el principal historiador per a conèixer la Judea del segle I dC. Flavi cop fou capturat pels romans al cap d’un any, i acabà participant en el setge de Jerusalem tres anys més tard al bàndol romà, com a ambaixador del mateix general Titus. Aquesta traïció posa en dubte la seva objectivitat dels seus relats. Així i tot, es posa de relleu que en va ser un testimoni directe. Més enllà dels detall dels moviments tàctics dels dos bàndols, l’obra de Josep és interessant pel que fa al bàndol jueu. Parla de la vida dels assetjants, i de divisions entre ells.

També posa el focus en la manca d’aliments i la fam patida dins la ciutat, fins al punt d’explicar, al capítol VIII del llibre VII, el cas d’una dona, la Maria, que matà i cuinà el seu fill per menjar-se’l. Els habitants que disposaven d’algun aliment l’amagaven, i l’havien de prendre d’amagat, ja que de ser descoberts, els cabdills de la revolta haurien requisat el menjar. Es tracta d’escenes que no serien estranyes en qualsevol situació de setge.

Jerusalem al s.IdC. En primer terme, el Temple i just a la dreta, la Fortalesa Antònia. (font: wikimedia. Domini públic)
Jerusalem al segle I dC. En primer terme, el Temple i just a la dreta, la Fortalesa Antònia. (Font: Wikimedia. Domini públic)

L’assalt

El control de la ciutat passava per, bàsicament, tres punts: la fortalesa Antònia, el temple, i el palau d’Herodes.

A mitjans de mes de maig, i després de diverses setmanes sota una pluja de projectils, la tercera muralla, la més externa, començà a presentar esquerdes. Els defensors es retiraren a la segona muralla deixant el barri nord de la ciutat en mans romanes. Caiguda la muralla exterior, Titus mogué el campament per a situar-lo prop d’aquesta línia.

Cinc dies més tard, els romans aconseguiren obrir escletxes a la segona muralla, que sucumbí a inicis de juny. El següent element defensiu era la Fortalesa Antònia, objectiu de les legions V i XII.

En aquesta fase del setge, el general Titus envià un delegat a parlamentar amb els resistents. Aquest ambaixador fou precisament Flavi Josep, que els proposà la rendició. Òbviament, fou rebutjada. Segurament com a reacció a la negativa, els romans practicaren crucifixions en massa de tots aquells que eren enxampats fugint del setge. Milers de persones moriren a la creu mentre es desenvolupava la fase d’atac a l’Antònia, que acabà caient el 24 de juliol, deixant així lliure l’accés al Temple. Tot i així, la resistència aconseguí retardar-ne la destrucció fins a finals d’agost. Els tresors de l’interior havien estat amagats, i no caurien a mans dels dominant fins al cap d’unes setmanes, fruït d’un pacte amb un dels sacerdots que els custodiaven.

Com a resultat de l’operació, la ciutat fou arrasada, el Temple fou totalment destruït excepte un dels murs (l’actual Mur de les Lamentacions), i tots els habitants foren assassinats o fets presoners. Segons Flavi Josep, gairebé un milió de resistents moriren, i uns 100.000 engreixaren les files de presoners. Era la segona vegada que el Temple era destruït. El primer temple havia caigut el segle VI aC davant l’atac dels babilonis.

Arqueologia del setge

Els darrers anys, l’arqueologia, que a Israel és pràcticament una qüestió d’estat, ha presentat algunes evidències que han estat relacionades amb el relat de Josep. El 2016, una intervenció dirigida per Rina Avner localitzà el basament d’una de les torres del tercer cinturó de muralles de la ciutat, juntament amb restes d’armament llancívol com projectils de pedra llençats per les catapultes i màquines de setge romanes, i també puntes de sageta provinents dels defensors. Aquestes restes han portat a identificar aquest indret com el punt on els legionaris, provinents del mont Scopus, al nord de la ciutat, varen esberlar la muralla.

L’any 2013, una excavació dirigida per Eli Shukron donà com a resultat, entre d’altres, la troballa dins una cisterna, d’una llàntia d’oli al costat de tres pots de cuina de la cronologia del setge ha estat interpretat com una prova de les privacions, que obligava als assetjats a alimentar-se d’amagat.

La “Pax” romana. La pau del cementiri.

Sesterci de Vespasià que commemora el domini de Judea (Font: wikimecia. Domini públic)
Sesterci de Vespasià que commemora el domini de Judea (Font: Wikimecia. Domini públic)

Flavi Josep va buscar quadrar els números tot esmentant que l’assalt començà quaranta anys justos després de la setmana de la crucifixió de Jesucrist, i que els romans destruïren el segon temple el mateix dia i mes en què fou cremat el primer temple a mans dels babilonis (llibre 20, capítol 11).

Deixant de banda aquestes casualitats buscades de dubtosa exactitud, uns anys després de la Gran Revolta, el 75 dC, es construí a Roma l’anomenat “temple de la pau” precisament per a commemorar la victòria sobre els jueus. Tot i que no n’hi ha proves concloents, la Menorà del temple de Jerusalem representada a l’arc de Titus podria haver estat allotjada entre els seus murs.


Per saber-ne més:

La Primera Guerra Judaica i la destrucció del Segon Temple

El Segundo Templo (1/2)

La nova religió, l’arqueologia

Loading Facebook Comments ...