Actualment es té una visió del moviment feminista, especialment del sufragista britànic, com d’unes quantes dones, normalment de classe alta, que s’ajuntaven per fer el te i passejar unes quantes pancartes. I que la policia, quasi que les ajudava a creuar el carrer. Res més lluny de la veritat. Les dones van haver de lluitar, i molt, per obtenir drets polítics, especialment el de vot, però no només. I les accions de les associacions de dones es radicalitzaren en la mesura que la repressió contra el moviment sufragista anà en augment.

Portada sobre el 19 de novembre de 1910, divendres negre. Unes 300 dones van marxar en protesta per la traïció del govern en no aprovar lleis de vot. La manifestació va ser encerclada per la policia i homes civils. Durant 6 hores les van ser pegades i sexualment violentades amb total impunitat. Resultat: 4 homes identificats i 115 dones detingudes. El llavors secretari d'interior es negà a investigar els fets, era Winston Churchill
Portada sobre el 19 de novembre de 1910, Divendres Negre. Unes 300 dones van marxar en protesta per la traïció del govern en no aprovar lleis de vot. La manifestació va ser encerclada per la policia i homes civils. Durant 6 hores van ser pegades i sexualment violentades amb total impunitat. Resultat: 4 homes identificats i 115 dones detingudes. El llavors secretari d’interior es negà a investigar els fets, era Winston Churchill.

Cronologia del moviment sufragista

El període sufragista s’estendria entre el 1867 i el 1928. De la fundació de la Societat Nacional pel sufragi de les dones, que es reuní per primer cop en comitè central al 1872, fins a l’aprovació de la llei d’igualació de la representació del poble. Aquesta llei de 1928 ampliava la de 10 anys abans, que només atorgava el dret de vot a algunes dones, a totes les dones majors de 21 anys. Com els homes.

Pel mig, van haver diversos períodes. El més radical va ser entre 1903 i 1917. Un cop fracassat el primer intent de modificació del sufragi per la via legal, i fins començada la Primera Guerra Mundial, amb l’ingrés de les dones a les fàbriques a causa de la producció de guerra. En aquest període funcionà una altra organització, la Unió Social i política de dones, o WSPU, molt més radicalitzada. La WSPU era partidària de l’acció directa i la desobediència.

Repressió i radicalització

La WSPU  naixia conseqüència de la inacció del Partit Laborista. Ja plenament conscients que només les dones podien aconseguir els seus objectius. Incendiaren cases, trencaren vidres, atacaren les institucions, s’enfrontaren a la policia i provocaren la detenció de les seves activistes. La detenció, sovint arbitrària, de dones, implicà automàticament un intens debat social en el qual cada vegada s’hi implicaven més homes. A la presó, les militants iniciaren vagues de fam (eren alimentades a la força) i les seves líders van acabar a la clandestinitat o l’exili per evitar ser detingudes.

La líder i cofundadora de la WSPU, Emmeline Pankhurst, va ser considera una de les 100 persones més influents del segle XX el 1999 per la revista Time. 

El punt d’inflexió va ser el 4 de juny de 1913 a les curses de cavalls d’Epsom, al Derby Day. L’activista Emily Davison va saltar davant del cavall del rei amb la bandera feminista. Va ser atropellada i va morir a l’hospital Epsom Cottage. La seva companya, Mary Richardson, va ser perseguida i colpejada per una turba enfurismada perquè els havien interromput la cursa. Richardson va aconseguir escapolir-se en rebre l’ajuda d’un ferroviari  a l’estació d’Epsom Down.

La Venus despés de l'atac de Mary Richardson amb els talls ben visibles
La Venus després de l’atac de Mary Richardson amb els talls ben visibles.

L’atac de Mary Richardson a la Venus

Mary “Slacher” Richardson, era en realitat canadenca. Va acumular per les seves activitats fins a 9 detencions. Militant de la WSPU, va destacar-hi per la seva audàcia. El 9 de març de 1914 unes 40 militars es van enfrontar a la policia durant l’enèsim intent d’intentar tornar a arrestar a Emmeline Pankhurst. Com a resposta a la detenció, l’endemà Mary Richardson  va entrar a la National Gallery.

Va trencar en vidre protector d’un cop i va tallar la pintura de Diego Velázquez, la Venus del mirall, amb un ganivet de carn.

Ella mateixa va escriure un nota on denunciava la hipocresia de la societat,  que mantenia les seves dones vives maltractant-les mentre lloava les idealitzades sobre teles amb pintures. Tractava els polítics d’iscariotes, alhora que esmentava a Emmeline Pankhurst com a model a seguir.

Mary Richardson al 1914. No ha estat reivindicada, per la deriva en la seva posterior carrera política. El 1932 es va afiliar a la Unió Feixista Britànica. El partit nazi britànic del qual en fou responsable de la secció femenina.
Mary Richardson al 1914. No ha estat prou reivindicada, segurament per la deriva en la seva posterior carrera política. El 1932 es va afiliar a la Unió Feixista Britànica. El partit nazi britànic del qual en fou responsable de la secció femenina.

Va ser immediatament detinguda i jutjada per “l’assassinat” del quadre. Se la va condemnar a 6 mesos de presó. I llavors les presons no eren uns llocs gaire edificants. Precisament en una detenció poc abans acusada d’incendiar una casa, al febrer de 1914, Richardson descriu en un escrit l’alimentació forçada, en realitat una tortura més.

Tortures i denigració

La presó de Holloway va rebre la majoria de les sufragistes. Era una presó inicialment mixta. En aquells moments, però, només era de dones i de joves amb faltes o delictes petits. Les sufragistes eren considerades, per tant, preses comunes, no pas preses polítiques.

L’alimentació forçada es feia introduint un tub pel nas. Es feia de forma violenta i sense miraments, empenyent. Aquesta alimentació, la va arribar a patir unes 30 vegades. Quan van acabar amb ella tenia la cara tant inflada que era impossible reconèixer-la.

Com que va ser impossible continuar alimentant-la pel nas, van seguir per la boca. Per obrir-li la boca, li van fer talls als llavis. D’aquesta manera, tallant-li les galtes, van poder arribar al final de la mandíbula per introduir-li el tub.

El 1910 Ethel Smyth va composar la “Marxa de les dones”, una cançó inicialment per a la WSPU, però que va esdevenir himne sufragista. Va ser a causa d’una trencada general de vidres. La seva interpretació més coneguda va ser al 1912 davant la presó de Holloway, considerada un símbol de la repressió.

Evidentment, per poder-la alimentar l’havien de subjectar amb tanta força, que l’esquena li va quedar ensangonada. Entre el pànic per l’alimentació, i que per la seva resistència era tractada com una boja, es va decidir llavors drogar-la per tractar-li “els nervis”.

El final de tot plegat

Segurament, tot el que li van posar al cos, inclòs amoníac, els cops i les tortures, van incidir en la seva posterior personalitat. Poc després d’aquests fets començava la Primera Guerra Mundial. El seu referent, Emmeline Pankhurst, va instruir les seves seguidores per mostrar el seu fervent patriotisme en la lluita contra els alemanys. El que va significar un gir en l’activisme. El 1918 es va introduir la Llei de Representació del Poble. Un petit gran pas, que apaivagà les ànsies de les més hiperventilades. Va ser una manera de donar a les sufragistes el que volien. La igualtat de vots total va arribar el 1928.

Pel que fa a Mary Richardson, van intentar durant força anys obtenir representació parlamentària amb el Partit Laborista, però no ho va aconseguir. Frustrada, acabà en un partit feixista. Amb la Segona Guerra Mundial es retirà de la política i es traslladà a viure fora de Londres per escriure les seves memòries.

Loading Facebook Comments ...