Soldats francesos a la batalla de Verdun el 1916. (Font: wikimedia)
Soldats francesos a la batalla de Verdun el 1916. (Font: wikimedia)

La Primera Guerra Mundial va lligada a la imatge de les trinxeres. Els carros de combat just acabaven d’aparèixer, i l’aviació no contemplava l’atac a terra en gran escala. L’estratègia bèl·lica encara presentava poca mobilitat. El que inicialment semblava una guerra de broma, esdevingué el conflicte més mortífer fins al moment. Als camps de batalla de Verdun i el Somme el 1916 s’hi excavaren quilòmetres de rases a l’argila que es convertiren en la llar de milers de soldats durant mesos.

Hi visqueren envoltats de travessers de fusta, sacs de sorra, humitat, fang… tot plegat afegit a l’acció de l’enemic. Una part important dels 9 milions de soldats morts i 20 de ferits foren víctimes dels trets, els gasos, els bombardejos i les malalties en aquest ambient insalubre.

Però les trinxeres no foren només l’escenari de la Gran Guerra a les grans planúries de l’Europa central en una evolució de les batalles estàtiques del segle anterior, sinó que s’enfilaren fins els 3.000 metres d’alçada en un entorn límit per a la vida humana.

Pactes “a la italiana”

La regió del Südtirol, actualment al nord-est d’Itàlia, pertanyia l’any 1914 a l’imperi Austrohongarès, ja que era part de la regió austríaca del Tirol.

Tot i que Itàlia pertanyia a l’anomenada Triple Aliança, juntament amb Alemanya i Àustria–Hongria, a l’esclat de la guerra el 1914 mantingué una postura neutral. La raó donada per Roma era que la Triple Aliança s’havia creat per a una funció de caire defensiu. Itàlia no es veia obligada a intervenir donat que la guerra havia començat per un atac de l’Aliança, la invasió de Sèrbia per part d’Austrohongria després de l’assassinat de l’arxiduc austríac Francesc Ferran als carrers de Sarajevo el 14 de juny de 1914.

Ara bé, un any després de l’inici de la Guerra, Itàlia no només trencà la neutralitat inicial, sinó que declarà la guerra als seus antics aliats tot signant el tractat de Londres de 1915. Aquest canvi de bàndol fou degut a la possibilitat per part dels italians de “recuperar” territoris austrohongaresos considerats pels itàlics com a propis, com l’anomenat Tirol Cisalpí, la península d’Ístria, Trieste i la Dalmàcia (actualment Croàcia). La Triple Entesa havia promès bona part d’aquests territoris a Itàlia en cas de victòria.

Memorial de la Primera Guerra Mundial al massís de la Madmolada (Dolomites, Itàlia)
Memorial de la Primera Guerra Mundial al massís de la Madmolada (Dolomites, Itàlia)

El front italià

Dit i fet. Itàlia entrà en guerra i s’enfrontà amb els austríacs en una línia de front d’uns 650 quilòmetres, entre el pas de Stelvio a l’oest i Trieste a l’est. Mentre que a les plana s’hi desenvoluparen avenços important, els territoris muntanyosos fou teló d’una guerra de posicions força menys. El moviment de peça italià comportà la fortificació dels territoris limítrofs, com la regió muntanyosa del Tirol del Sud, anhelada per Itàlia des de feia un segle. Parlar del Süd Tirol és fer-ho de les anomenades muntanyes més boniques del món, els Dolomites, amb alçades que depassen dels 3000 metres i que actualment son Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Malgrat la difícil adaptació a aquestes alçades i relleus, els diferents grups dolomítics s’ompliren de trinxeres, túnels, punts de vigilància i d’artilleria que en bona part, encara son presents avui dia.

Les relacions entre austríacs i italians mai havien estat bones, sobretot a arrel dels tractats internacionals del 1815, quan després de la derrota definitiva de Napoleó, el Congrés de Viena comportà l’annexió a l’imperi Austro-Hongarès de territoris ubicats al sud dels Alps, o sigui, dins la península itàlica.

Esquema de l'evolució del front italià (font: www.limesonline.com)
Esquema de l’evolució del front italià (Font: www.limesonline.com)

Així doncs, era tanta la confiança mútua que no és d’estranyar que en el moment de la declaració de guerra italiana ja hi hagués línies defensives d’ambdós bàndols, sobretot austríaques. De fet, Àustria esperava un atac italià a la frontera del Tirol des de les darreries del segle XIX. La Triple Aliança havia estat un nou exemple de que la política fa estranys companys de viatge.

La guerra als Dolomites

La Primera Guerra Mundial portà les accions bèl·liques a entorns nous fins al moment, com l’aire. Fou també la primera vegada que les operacions ascendiren a cotes altes, amb la necessitat d’especialització que això comportà. A inicis del segle XX encara no hi havia tropes de muntanya pròpiament dites, equipades adequadament per a les activitats en alçada. Segons els mateixos soldats, era indispensable de dur “una camisa de franel·la amb una samarra també de llana sota la camisa”. Com que en molts casos no tenien ulleres de sol, un element importantíssim a la neu, els soldats s’havien de pintar la vora dels ulls de color negre abans de sortir a l’exterior.

L’adaptació de les estructures al relleu obligà a prendre mesures tant per facilitar la mobilitat com per assegurar al màxim possible la seguretat dels soldats que hi servien. Això es concretà amb la instal·lació línies de cordes, fustes i escales fixes als indrets de relleu especialment difícil. Aquestes instal·lacions són l’origen de les actuals vies ferrates, molt abundants actualment a la zona a partir de la restauració de les antigues línies emprades per les tropes italianes per a sorprendre l’enemic, i s’hi compten per desenes.

Maqueta de la ciutat de gel, que s'exposa al museu de la Gran Guerra a la Marmolada (Itàlia)
Maqueta de la ciutat de gel, que s’exposa al museu de la Gran Guerra a la Marmolada (Itàlia)

La que s’anomenà Guerra Blanca tingué com a escenari varies de les cotes més altes dels Dolomites, que per primera vegada foren fortificades. La més alta es troba al massís de la Marmolada, a 3.343 metres.

La ciutat de gel

En aquest massís, l’any 1916 les tropes austríaques a les ordres de l’enginyer alemany Leo Handl hi construïren durant deu mesos, a una mitjana de sis metres diaris, una instal·lació única a l’Europa mediterrània. Una “ciutat” sota el gel de la glacera de la Marmolada, en aquell moment de neus perpètues fins a cotes força inferiors a les actuals. El mar de gel fou perforat per dotze quilòmetres de túnels que comunicaven cuines, habitacions, capelles, un hospital, etc. Una xarxa de passadissos que vertebraven totes les posicions austríaques fora de la vista de les posicions enemigues de Punta Serauta, una posició a l’est del massís. Les galeries austríaques arribaven pràcticament al cim de la Marmolada, i la diferència de cota entre el punt més baix i el més alt era d’uns 1000 metres, i calien més de tres hores per salvar aquest desnivell.

L’obra féu front a les dificultats tècniques derivades sobretot del moviment constant del gel. Això condicionava l’estructura, de manera que es modificava constantment a partir de la informació obtinguda de marcadors ubicats per al control del moviment de la massa de glaç.

Les condicions de vida

Esquema de la ciutat de gel de la Marmolada (font: www.worldwar1.com)
Esquema de la ciutat de gel de la Marmolada (Font: www.worldwar1.com)

A partir de la primavera del 1917 i fins el seu abandonament el novembre del mateix any, entre 200 i 300 soldats convisqueren a la eisstadt (ciutat de gel, en alemany).  a recer de tempestes i allaus, a una temperatura al voltant del 0º i per tant, uns 30 graus més alta que la de l’exterior a l’hivern. Els aliments s’hi conservaven bé, i hi havia aigua en abundància… si fonien el gel.

La seguretat no era però gratuïta, i la vida al gel tenia inconvenients, com la presència de fum de les estufes o el perill constant de caiguda, que es minimitzava amb sabates de fusta amb punxes incorporades. Per facilitar la orientació, els passadissos tenien noms, normalment de generals austríacs, estaven marcats amb piles i els diferents itineraris s’indicaven amb pintura fluorescent. La il·luminació era un altre aspecte a considerar. La xarxa de túnels va arribar a estar il·luminada elèctricament gràcies a una central ubicada al poble de Canazei, a uns vuit quilòmetres de distància, però aviat s’hagué d’abandonar per problemes tècnics i la llum venia donada per làmpades de petroli.

Estat actual

Glacera de la Marmolada des del cim. Al fons a la dreta, punta Serauta, on hi havia les posicions italianes.
Glacera de la Marmolada des del cim. Al fons a la dreta, punta Serauta, on hi havia les posicions italianes.

El canvi climàtic negat per Donald Trump i d’altres “experts” va deixar al descobert part de l’estructura ja fa gairebé 30 anys. En altres indrets del massís de la Marmolada i dels Dolomites, l’escassetat de gel cada vegada més acusada també ha fet accessibles d’altres instal·lacions de la Gran Guerra, que són visitables en diferents punts. Al mateix massís de la Marmolada s’hi troben les instal·lacions de Punta Serauta, a 2950 metres d’alçada. En aquest bloc pedregós, hi havia punts de tir i d’observació que eren evitats pels austríacs movent-se sota el glaç.

Trinxera que mena a un punt de vigilància al complex de les Cinque Torri (Dolomites, Itàlia)
Trinxera que mena a un punt de vigilància al complex de les Cinque Torri (Dolomites, Itàlia)

La Marmolada és només un dels punts fortificats dolomítics de la primera guerra mundial. En un altre indret, a les anomenades Cinque Torri (les cinc torres), hi ha trinxeres que comuniquen punts d’observació amb instal·lacions d’artilleria presents allà ja el 1915 i també amb les instal·lacions de comandament del Gruppo di artiglieria da montagna italià, i encara es localitzen més restes al Passo Falzarego, el Monte Padón, etc. El recent centenari de la Gran Guerra els ha posat de nou a primera línia.


Per saber-ne més:

La Grande Guerra 1915-1918:In alta quota (documentario)

Documentario sulla Grande Guerra 1915-1918 tra i ghiacciai

Què visitar?

Actualment, i després de la celebració del centenari de la Gran Guerra, l’àrea dels Dolomites permet la visita de multitud de punts relacionats amb el conflicte, que han estat musealitzats. Així, apart dels indrets esmentats en aquest post, hi ha diversos monuments, cementiris i camps de batalla a l’abast.

La visita prèvia d’alguns museus de la zona, com el de Cortina d’Ampezzo o el Museu de la Gran Guerra a la Marmolada, pot ajudar a donar una idea dels indrets a l’aire lliure de més interès.

Programa de Catalunya Ràdio: “Els viatgers de la Gran Anaconda” dedicat als Dolomites i la Primera Guerra Mundial.

Loading Facebook Comments ...