En algun moment de la segona meitat de l’agost de 1973, un comboi de vaixells soviètics en ruta cap a Xile va canviar de rumb per dirigir-se a altres països a vendre el seu material. La càrrega era un nombre encara indeterminat de tancs i peces d’artilleria, per un valor de 100 milions de dòlars, que el ministre de defensa de la Unió Soviètica, el mariscal Andrei Gretchko, havia compromès amb el general Carlos Prats durant la visita d’aquest a Moscou, el maig de 1973. El propòsit? Modernitzar i equilibrar les forces de l’exèrcit xilè que el general Juan Velasco Alvarado estava reunint al Perú. L’URSS simpatitzava amb la línia d’esquerra nacionalista de Velasco Alvarado, però considerava catastròfica la idea d’una guerra amb el govern de Salvador Allende.

L’ordre d’aturar el comboi només va poder ser donada pel màxim líder de l’URSS, Leonid Brezhnev. L’argument era una anàlisi de la viabilitat del projecte de la Unitat Popular, encarregat pel cap del KGB, Iuri Andropov, amb motiu de la sol·licitud d’un nou crèdit de 30 milions de dòlars per al govern xilè. La conclusió va ser taxativa: la UP ja no tenia destí i l’URSS no podia comprometre’s en el sosteniment econòmic d’una segona Cuba. Però la raó immediata va ser una altra: la reacció tova d’Allende davant l’assassinat del seu ajudant de camp naval Arturo Araya,  que havia fet evident la manca de voluntat (o capacitat) del seu govern per imposar mà dura contra els seus adversaris. Donat que que avaluaven que el cop militar seria cosa de setmanes, temien que els tancs soviètics acabessin sent usats en contra del propi govern.

El senador Allende parlant durant l’aniversari del “Frente Popular de Chile”, al teatre Caupolicán, a l’any 1939. Font: Biblioteca Nacional Chilena.

Xile va ser sempre un malson ideològic per a l’URSS. El Partit Comunista Xilè, fundat el 1922 tot just uns anys després que el soviètic, havia entrat immediatament a la III Internacional i el 1924 havia patit la divisió entre Stalin i Trotski que va succeir a la mort de Lenin. El 1935, fidel al dictat del VII Congrés de la Internacional Comunista, va adoptar l’estratègia dels fronts populars i va arribar a la Moneda amb tres governs successius de Pedro Aguirre Truja, Juan Antonio Ríos i Gabriel González Videla. Durant aquests anys, el PC xilè va ser el més lleial a la política soviètica de tota l’Amèrica Llatina, i el juny de 1948 va donar suport a l’expulsió de Iugoslàvia i el 1956 va recolzar la invasió repressiva contra Hongria.

L’URSS seguia el seu propi camí. En el XX Congrés del PCUS del 1956, juntament amb la denúncia dels crims de Stalin, el nou secretari general Nikita Kruschev va legitimar la via pacífica cap a la conquesta del socialisme, però alhora va iniciar una era agressiva d’intervencions en els països del Tercer Món dirigida a ampliar la influència militar i territorial de l’URSS. El clímax d’aquesta política va ser la instal·lació de 40 mil soldats russos i 150 ogives nuclears a Cuba el 1962. El President John F. Kennedy va actuar amb la determinació de declarar una guerra total i Kruschev no va ser capaç de sostenir el desafiament. Tot i la fúria de Fidel Castro, l’URSS va retirar la seva força atòmica de Cuba.

“Dos anys després, Eduardo Frei va establir relacions diplomàtiques i el 1967 Moscou va concedir un crèdit tou de 57 milions de dòlars per a la compra de fàbriques completes”.

Aquesta derrota va estar en la base de la caiguda de Kruschev el 1964, l’ascens de Brezhnev i el gir cap a la política de la coexistència pacífica. A més del fracàs dels míssils, l’URSS enfrontava el esquerdament del bloc socialista (les insurreccions d’Hongria el 1956 i Txecoslovàquia el 1968), els frecs amb Cuba per l’aventura guerrillera d’Ernesto Che Guevara a Bolívia, que l’URSS no va conèixer fins al tràgic desenllaç de 1967, i la lluita contra la Xina durant tota la dècada dels 60, que va arribar a grans xocs fronterers el 1969. En funció d’aquesta necessitat de contenció, l’URSS va abandonar fins i tot certes possibilitats de prendre posicions estratègiques, com en el Complot dels Cocodrils de 1972 a Egipte, quan un grup de ministres i oficials va oferir derrocar Anwar Sadat i endegar una revolució a la soviètica. Tot i que l’URSS hi havia construït la immensa presa d’Assuan, va deixar que Sadat s’avancés, empresonés els conspiradors i rebutgés el pagament d’un deute de 3.000 milions dòlars a Moscou.

A Xile, la URSS havia obert una petita oficina comercial el 1962. L’intercanvi comercial va passar de 300 milions de dòlars el 1969 a 28 milions de dòlars el 1973, i el govern de la UP esperava elevar-lo a 300 milions de dòlars els anys següents, tot i que per a assolir-ho, l’URSS havia de lliurar productes que li eren escassos i comprar-ne d’altres que no necessitava. Ja el 1972, un informe de l’Institut de l’Amèrica Llatina de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS havia notat que Xile esperava més ajuda de l’URSS de la que podia gestionar, i que el govern d’Allende no complia amb el principi bàsic de la revolució formulat per Lenin: la destrucció de l’aparell de l’Estat.

Salvador Allende l’any 1972 a la ciutat d’Antofagasta. Fotografia: UTE/nortino.com

El triomf d’Allende i els crèdits comunistes

El triomf de la UP havia sorprès els soviètics. Feia poc, pels volts del 1969, el KGB havia obert la seva primera oficina a Xile i a finals del 1970 l‘agència soviètica d’informacions TASS havia començat a donar cobertura internacional a la UP, segons reportava la CIA. Luis Corvalán es va reunir amb la delegació de l’URSS que havia viatjat per veure’s amb Allende i  els comunicà la insatisfacció per la manca de propostes de cara a una col·laboració econòmica i comercial més intensa amb Xile. L’informe dels delegats va recomanar prendre seriosament l’exigència del cap del PC xilè d’una ajuda soviètica més significativa. Corvalán va ser convidat al XXIV Congrés del PCUS l’any 1971 i el secretari d’organització del PCUS, Andrei Kirilenko, va ser hoste al Congrés del PC xilè el mateix any.

Però aquest suport xocava amb les necessitats estratègiques de l’URSS. En la visita que Allende va realitzar a Moscou entre el 6 i el 9 de desembre de 1972 va haver-hi abundància d’homenatges i de noticies, però escassos avenços econòmics. Els assistents a les reunions amb la jerarquia soviètica recorden que els rebien sempre uns cerimoniosos comitès que solien començar explicant la caracterització dels països: socialistes, d’orientació socialista, progressistes antiimperialistes, amb forces progressistes, capitalistes, i així per davant. Xile no estava mai en els primers llocs.

Ple del Partit Comunista de Xile al 7è Congrés al teatre Caupolicán. Fotografia: Biblioteca del Congreso Nacional de Chile.

L’informe Andropov mostrava els seus primers efectes. En vista de les escasses possibilitats d’aconseguir un crèdit de 80 milions de dòlars que Xile necessitava amb urgència, així com del poc èxit en les negociacions a Moscou per a un altre crèdit de 240 milions de rubles per part del ministre d’Odeplan, Gonzalo Martner, Allende es reuní amb Brezhnev tot sol i va exposar la petició. Brezhnev va accedir a que es revisessin de nou els crèdits. L’últim dia de la visita, a poques hores de sortir de tornada cap a Santiago, Allende va insistir davant els dirigents soviètics i li va demanar a Luis Corvalán de fer el mateix. Corvalán exposà a Kirilenko la gravetat de la situació que Allende tornés amb les mans buides i després de noves consultes dels soviètics amb Brezhnev, finalment varen accedir a un crèdit per 45 milions de dòlars. En referència als 240 milions de rubles, van replicar que no entenien la sol·licitud, ja que feia pocs mesos que havien obert un crèdit per 200 milions per a Xila i no se n’havien utilitzat ni tan sols dos.

La situació “estripava” a la nomenklatura soviètica. Els ideòlegs Kirilenko, Boris Ponomarev i Mikhaïl Súslov defensaven, amb energia però sense resultats, que cercaven un compromís més decidit amb Allende; la política de l’atura’t no podia arribar tan lluny com per abandonar a la seva sort a uns amics tan fràgils. Cap dels seus arguments va aconseguir alterar la convicció generada pel asèptic Andropov. És força clar que les expectatives de la UP respecte de l’URSS superaven el possible, ja que tot i que encara no era conegut, el poder econòmic del bloc soviètic començava a cruixir. Tot i això, en el seu missatge al Congrés del 21 de maig de 1973, Allende va enumerar crèdits compromesos a Europa Oriental per un total de 342.400.000 de dòlars (234,4 de l’URSS).

L’agost de 1973, l’URSS considerava el xilè com un cas perdut i la seva expressió invisible va ser la detenció del comboi amb els tancs.

També en va esmentar uns altres 50,2 obtinguts de la Xina i Corea del Nord. El coqueteig amb la Xina no era del grat soviètic, de manera que Allende ho va confiar al socialista Clodomiro Almeyda, que s’havia interessat en el maoisme a començaments dels 60. Però el govern xinès no semblava interessat a finançar la revolució xilena. Al febrer de 1973, el primer ministre Chu En-lai va enviar una carta en què responia a la sol·licitud de suport d’Allende aclarint que la Xina només podria exercir, el relatiu paper de cobrir les seves necessitats urgents. Chu feia veure que la Xina tenia un limitat poder econòmic i, a més, suportava l’esforç de la guerra del Vietnam. En el segment més insolent, el premier xinès recomanava a Allende no recolzar-se massa en l’ajuda externa, particularment en els crèdits de les grans potències, i basar l’economia en els propis esforços del país. L’arribada a Xile de tones de chancho xinès enllaunat va ser una de les respostes a aquestes necessitats urgents.

Els contactes que el KGB tenia amb la CIA a Occident indicaven que el cop d’Estat era imminent. En la nit del 10 de setembre, l’ambaixada de Bulgària va oferir un còctel per celebrar el 29è aniversari del Front de la Pàtria que el 1944 s’havia aixecat contra els nazis. L’ambaixador soviètic Alexei Basov va assistir-hi amb un objectiu: verificar amb Corvalán els informes rebuts el mateix dia sobre una insurrecció militar en curs. El secretari general del PC va tranquil·litzar l’ambaixador: només eren rumors sorgits del salpi de l’Armada per a l’Operació Unitas, els exercicis conjunts amb els Estats Units.


Més informació:

Allende y la KGB

Según un desertor de la inteligencia soviética, la URSS financió el ascenso al poder del ex presidente chileno.

Biblioteca del Congreso Nacional | Historia Política

El portal Historia Política Legislativa es una iniciativa de vinculación ciudadana que pone a disposición de los usuarios contenidos y documentos relativos a la historia del Congreso Nacional de Chile

Loading Facebook Comments ...