La majora d’estats actuals sud-americans van independitzar-se de la corona espanyola. La majoria aprofitant el període d’ocupació napoleònic de la península. Aquestes independències van anar acompanyades d’exaltació patriòtica i evidentment, odi al repressor. Ideològicament, les independències es van revestir de pàtines revolucionàries, especialment republicanes, però el rerefons era principalment econòmic. El gran heroi de moltes d’aquestes independències va ser Simón Bolívar.

El dia nacional a Venezuela és anterior a aquests fets. Commemoren la declaració d'independència del 5 de juliol de 1811
El dia nacional a Venezuela és anterior a aquests fets. Commemoren la declaració d’independència del 5 de juliol de 1811.

La independència de Veneçuela

El primer intent d’independència, l’anomenada Primera República de Venezuela, va acabar en fracàs. Es va proclamar el 5 de juliol de 1811 però va ser esclafada salvatgement. Veneçuela va ser reconquerida pels reialistes de Domingo Monteverde. Llavors, Simón Bolívar va prendre la iniciativa de conquerir el país militarment. La campanya es va anomenar “Campaña Admirable”. La marxa va començar al gener i va acabar uns mesos després, el 4 d’agost de 1813, amb la proclamació de la Segona República de Veneçuela. El 14 de maig de 1813 Bolívar sortia ja des de San José de Cúcuta, a Colombia, on al febrer s’havien imposat a l’exèrcit reialista, amb l’objectiu d’alliberar definitivament el territori del jou de la metròpoli.

Domingo Monteverde es va veure afavorit en la seva campanya per esclafar la Primera República per les polítiques inicials dels mantuanos (criolls blanquejats pertanyents a l’aristocràcia autòctona). Amb això, i una mica de sort, inicialment va obtenir èxits militars que li reportaren fama, medalles i ascensos. Però l’exèrcit reialista tenia dos greus problemes: no podia ocupar efectivament el territori per manca d’efectius, i la seva logística i comunicacions amb la metròpoli estaven molt disminuïts després del desastre de Trafalgar.

Monteverde havia assumit el càrrec de Capità General. D’aquesta manera, instal·lat a Caraques, es restablia momentània la monarquia a Veneçuela. Es va negar a lliurar el comandament a l’enviat per la regència i inicià una forta repressió contra els anomenats “patriotes”, els partidaris de la independència.

Bolívar va haver de replantejar-se la seva estratègia i la forma d’atreure partidaris a la seva causa. El fracàs de la Primera República va resultar en l’escrit “Memoria dirigida a los ciudadanos de la Nueva Granada por un caraqueño”, més conegut com “Manifest de Cartagena”.

Decreto de “Guerra a Muerte”

Aquest decret el va justificar Simón Bolívar pels crims comesos per Domingo Monteverde i l’exèrcit reialista després de caiguda la Primera República. També, per la brutal repressió exercida a Quito després del “Primer Grito de Independencia” el 2 d’agost de 1810.

Inicialment va ser una proclama, signada al gener de 1813. Antonio Nicolás Briceño el va impulsar amb altres patriotes, i es va anomenar “Convenio de Cartagena”. Es tractava d’un pacte per l’extermini dels espanyols. El propi Simón Bolívar la va transformar en un decret el 15 de juny de 1813. Es va conéixer com el “Decreto de Guerra a Muerte“. Durant la “Campaña Admirable” “todos los europeos y canarios casi sin excepción fueron fusilados”.

El pla per alliberar Venezuela, el Convenio de Cartagena, deia coses com:

(…) el fin principal de esta guerra es el de exterminar en Venezuela la raza maldita de los españoles de Europa sin exceptuar los isleños de Canarias (…)

(…) para tener derecho á una recompensa o a un grado bastará presentar cierto número de cabezas de españoles o de isleños canarios. El soldado que presente veinte será hecho abanderado en actividad, treinta valdrán el grado de Teniente, cincuenta el de Capitán, etc (…)

El decret de Guerra Mort de Bolívar deia que:

Todo español que no conspire contra la tiranía en favor de la justa causa por los medios más activos y eficaces, será tenido por enemigo y castigado como traidor a la patria, y por consecuencia será irremisiblemente pasado por las armas. Por el contrario, se concede un indulto general y absoluto a los que pasen a nuestro ejército con sus armas o sin ellas; a los que presten sus auxilios a los buenos ciudadanos que se están esforzando por sacudir el yugo de la tiranía.

Españoles y canarios, contad con la muerte, aun siendo indiferentes, si no obráis activamente en obsequio de la libertad de la América. Americanos, contad con la vida, aun cuando seáis culpables.

L'impulsor de la guerra a mort, Briceña, va ser pres pels reialistes i afusellat el juny de 1813. El mateix dia que Bolívar ratificava la Guerra a Mort. Tenia 31 anys.
L’impulsor de la guerra a mort, Briceño, va ser pres pels reialistes i afusellat el 15 de juny de 1813. El mateix dia que Bolívar ratificava la Guerra a Mort. Tenia 31 anys.

Guerra regularitzada i final

El febrer de 1814, Juan Bautista Arismendi, seguint la línia marcada per Bolívar, va afusellar 886 presoners espanyols a Caracas. Durant el febrer va fer el mateix amb centenars de ferits a l’hospital o qualsevol que s’identifiques com a espanyol. Aquesta política va continuar, cal dir que per ambdós bàndols quan van poder, fins al 1820. El decret de mort va estar en vigor fins el 26 de novembre de 1820, quan Pablo Morillo i Bolívar van signar un armistici a Trujillo i decidiren regularitzar el conflicte.

L’armistici va durar poc. La guerra, per tant, continuaria encara. No seria plenament reconeguda la independència de Venezuela per part de la monarquia espanyola fins el 30 de març de 1845. El tractat de pau el van signar la reina Isabel II amb el president Carlos Soulette.

Loading Facebook Comments ...