No és la primera vegada que esmenten la producció d’Steven Spielberg “Salveu al soldat Ryan” (1998). L’argument es basa en una història real, la dels quatre fills de la família Niland, de Tomawanda, a l’estat de Nova York. Edward, Preston, Robert i Frederic s’allistaren a l’exèrcit, i malauradament, donaren lloc a una trista història, amb una mica menys de suspens que la del soldat Ryan, però ja se sap, que la realitat no malbarati una bona història.

La pel·lícula està ambientada al desembarcament de Normandia del 6 de juny del 1944 en la que, després d’uns 30 primers minuts memorables, passa a centrar-se en la recerca d’un soldat, després que s’hagi comunicat a la família que els seus tres germans han caigut.

El cas és que Robert morí el mateix dia D. L’endemà traspassà el seu germà Preston, a la sorra de la platja d’Utah. Un altre dels germans, Edward, que servia a les forces aèries al Pacífic, havia estat donat per desaparegut, i els pares varen rebre totes tres comunicacions.

Frederick s’assabentà al mateix camp de batalla de la mort de Robert i volgué localitzar-ne la tomba, de manera que demanà ajut a la Divisió 101 aerotransportada, de la qual en Robert n’era membre. El capellà de la 101 estava al cas de les baixes de la resta de germans, i decidí avisar l’Alt Comandament per a què Frederick pogués tornar a casa. Aquest, inicialment, s’hi oposà donada l’ànsia de revenja per la mort dels germans. Finalment, a finals d’estiu tornà als Estats Units.

Podríem dir que aquesta història acabà amb una resurrecció, i és que el maig del 1945, a tocar del final de la guerra, Edward tornà a casa. Evidentment no era mort, sinó que la causa de la desaparició havia estat l’abatiment del seu avió, del que havia sobreviscut. No havia pogut però evitar caure presoner dels japonesos.Paracaigudistes sobre Creta el maig del 1941 (wikimedia)
Podríem dir que aquesta història acabà amb una resurrecció, i és que el maig del 1945, a tocar del final de la guerra, Edward tornà a casa. Evidentment no era mort, sinó que la causa de la desaparició havia estat l’abatiment del seu avió, del que havia sobreviscut. No havia pogut però evitar caure presoner dels japonesos. Paracaigudistes sobre Creta el maig del 1941. (Wikimedia)

Els comtes von Bücher

Aquesta no és l’única història d’aquestes característiques de la segona guerra mundial. Ara bé, tenint en compte que la que segueix afectà soldats alemanys, segurament no interessà Hollywood. El cas és que Wolfrang (“Wolf”), Leberecht i Hans-Joachim von Bücher eren paracaigudistes voluntaris. El tercer, amb només 17 anys d’edat, havia necessitat el permís dels pares per a allistar-se. Aquesta fal·lera per allistar-se, i l’opinió favorable dels pares de ben segur que hi tenia molt a veure amb l’estatus de la família. Pertanyent a la noblesa, ostentaven el títol de comtes.

De fet, un avantpassat, el mariscal de camp Gebhard Leberecht von Blücher, havia estat heroi de la batalla de Waterloo el 1815. Al llarg de la guerra, Lebrecht arribà a ser condecorat amb la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro, una de les màxims reconeixements de l’exèrcit alemany.

Els germans von Bucher, en un dels plafons del memorial de Malena (Chania, Creta)
Els germans von Bucher, en un dels plafons del memorial de Malena. (Chania, Creta)

Després d’uns mesos de preparació al nord d’Alemanya, els germans von Blücher saltaren sobre Creta la tarda del 20 de maig de 1941, en el transcurs de l’operació Markur (Mercuri). L’operació tenia per objecte el control de l’illa i havia començat el mateix dia. Tots tres saltaren a la zona central de la costa septentrional cretenca, prop de la capital, Heraklion. Wofrang i Joachim saltaren en la mateixa acció amb el Primer Regiment, amb la missió de controlar l’aeròdrom. Un error en el llançament va fer que els diferents batallons quedessin dispersos i incomunicats, i en una maniobra per contractar amb un altre dels batallons, ambdós moriren en quedar envoltats pels Britànics.

Memorial alemany de Malene (Chania, Creta)
Memorial alemany de Malene. (Chania, Creta)

Pel que fa a Lebrerecht, el seu batalló tingué la fatalitat d’anar a caure enmig de forces blindades britàniques, amb resultat fatal per a tots ells. En poca estona, havien caigut tots tres.

Com a conseqüència de la mort dels tres germans, un quart germà que també estava de servei, Adolf, fou rellevat i enviat a casa. El destí però podia collar una mica més, i tres anys més tard, Adolf moria també d’un tret de bala, en aquest cas, en un accident durant una cacera.

Les restes de “Wolf” i Joachim es troben actualment al memorial alemany a Malene, a la costa nord-oest de l’illa, mentre que el cos de Lebrecht no es localitzà mai. El memorial de Malene es troba al turó 107, un dels objectius alemanys durant la batalla de Creta, ja que assegurava el control de l’aeròdrom que hi havia (i encara hi és avui) als seus peus. Fou inaugurat el 1974, gairebé quinze anys després d’haver obtingut permís del govern grec per a recuperar les restes dels soldats alemanys. D’aquesta manera, 4460 soldats hi foren traslladats des dels mes de 60 indrets d’enterrament inicials.

Una de les assistents a la inauguració del complex de Malene el 6 d’octubre del 1974 fou la baronessa Gertrud Freifrau von Ketelhodt, germana dels tres comtes paracaigudistes morts el 21 de maig de 1941.

Obituari pels germans von Blücher (wikimedia)
Obituari pels germans von Blücher. (Wikimedia)

Ryan… al Pacífic?

…I d’entre els innombrables desastres de la guerra, i concretament de la Segona Guerra Mundial, hi ha constància d’un altre drama múltiple i simultani entre germans. Cal ubicar-lo el novembre del 1942, a la batalla del Pacífic. George, Francis, Joe, Matt i Al Sullivan, d’entre 20 i 27 anys, anaven a bord del creuer USS Juneau, de servei a la zona de Guadalcanal durant l’operació Watchtower (campanar). Era una gran ofensiva aliada contra l’exèrcit japonès.

El vaixell havia quedat avariat degut a l’impacte d’un torpede i per aquest motiu, es retirà de la zona de batalla. El 13 de novembre un segon torpede, aquest provinent del submarí japonès I-26, enfonsà la nau.

Els germans Sullivan, a bord del USS Juneau (font: wikimedia)
Els germans Sullivan, a bord del USS Juneau. (Wikimedia)

Tots cinc germans moriren a causa de l’atac i el posterior enfonsament del vaixell. Frank, Joe i Matt per efecte de l’explosió, i George els dies següents, ja que la presència japonesa a la zona feu impossible el rescat dels supervivents (només 10) fins al cap d’una setmana.

L’armada no acostumava a embarcar els germans junts precisament per evitar casos com aquest. Entre molts actes en honor als cinc germans, l’armada dels EUA posà el nom d’”Els Sullivan” a dos destructors. I casualment, o potser no tant, un fill d’Al serví en un d’aquests vaixells. Aquesta història donà lloc, també, a una pel·lícula rodada al cap de tot just dos anys. Segons les fonts, cal cercar en aquesta tragèdia la font d’inspiració per a la producció de Spielberg. Caldrà veure qui té raó.

Loading Facebook Comments ...