L’alemany, com el català normatiu, es basa en uns estàndards. En realitat, a Alemanya, al centre d’Europa i a bona part del continent, especialment cap a l’est, s’han parlat infinitat de llengües germàniques. L’alemany n’era una. Avui encara es parla. És l’alemannisch (alamànic en català), la llengua pròpia de la tribu germànica dels alamans. Però de totes les llengües “alemanyes” de les que hi ha constància, la més antiga ja es va extingir sense successió: el got. La dels gots que es van acabar establint a Barcelona.

"Principals dialectes de l'alemany". En realitat, no són derivats d'un sol "alemany", sinó una agrupació per semblances fonètiques. La base per a l'alemany estàndard, o Hochdeutsch, va ser l'alt alemany i el saxò, és a dir el que es parla al sud. El del nord és el baix alemany.
“Principals dialectes de l’alemany”. En realitat, no són derivats d’un sol “alemany”, sinó una agrupació per semblances fonètiques. La base per a l’alemany estàndard, o Hochdeutsch, va ser l’alt alemany i el saxó, és a dir, el que es parla al sud. El del nord és el baix alemany.

Què és l’idioma “alemany”?

Amb el nom d’alemanys, en català ens referim en general a totes les llengües que es parlen avui a Alemanya, malgrat que també es parla a Suïssa o Àustria, i també hi ha minories a d’altres estats, com Bèlgica. Però en realitat, l’alemany és una llengua creada per a ser ensenyada i utilitzada per a l’escriptura, i d’aquesta manera facilitar que tots els “alemanys” poguessin entendre’s. Per posar un exemple, si un bavarès i un habitant de Bremen parlen casadcun en el seu idioma, no s’entenen.

Les dimensions demogràfiques són tan grans, que fins i tot els berlinesos tenen el seu propi idioma. El berlinès, avui pràcticament extingit, era realment difícil d’entendre, fins i tot per a parlants nadius d’alemany.

L’alemany estàndard, com en la majoria de casos semblants com l’italià o el català, s’està imposant a les llengües històriques en un procés de substitució que encara dura, especialment al nord. Els estàndards accepten determinades accepcions dialectals, conegudes per tothom, però un cop les primeres generacions l’aprenen, com si fos una llengua estrangera, passa a ser la llengua d’ús, i substitueix els parlars populars que no s’ensenyen.

Les principals fonts del Got

La font més extensa és el Codex Argenteus. És un manuscrit del segle IV que inclou una part de la bíblia traduïda al got per Wulfila, un monjo arrià (aquí el coneixem com a Ulfilas) que vol dir “llop petit”. De fet, en alemany actual és semblant, Wolf.

Wulfila va traduir la Bíblia directament del grec, però només se’n conserven fragments. A diferència dels idiomes borgonyesos o dels vàndals, dels quals no se’n coneix res, del got se’n conserva força vocabulari. El següent idioma germànic del qual se’n té constància documentada més antiga és el bavarès, que encara es parla.

També queden restes de text del Codex Gissensis i el Carolinus. El Codex Argenteus, que es conserva va ser escrit cap el 500 dC per al rei d’Itàlia Teodoric el Gran pels monjos ostrogots, possiblement a Ravenna. Es conserva a la universitat d’Uppsala, a Suècia.

Llengua extinta

A la península ibèrica, el got segurament va anar deixant de parlar-se de forma gradual fins desaparèixer cap al segle VII o VIII. Es creu, per restes de paraules en escrits, que en algunes zones aïllades de la vall del Danubi va poder perdurar fins al segle IX (segons Walahfrid von der Reichenau, monjo del segle IX de Fulda, a l’actual Land de Hesse). A Crimea i zones més a l’est, se’n varen recollir uns 100 mots al segle XVI, però difícilment podrien tenir lligam amb el got de manera que segurament, serien aportacions posteriors.

Giorgio Vasari, artista i historiador italià del segle XVI, va crear el terme “gòtic” com un insult per referir-se a un estil arquitectònic que considerava decadent. Igual que “pedrera” (casa milà) i “culers”. Gòtic volia fer referència als gots, per tant, una cosa de bàrbars. No se’n va sortir.

Se suposa que les paraules que tenim en català d’origen germànic varen arribar amb els gots. Potser algunes directament, o a través de llengües coixí com el fràncic. Moltes les emprem encara. Són paraules que no tenen semblants en altres llengües llatines de contacte, moltes d’origen militar com “guaita”, que comparteix arrel amb l’alemany actual “Wachen” (observar) o “Warten” (esperar); “bandejar”, deixar de banda, prové de la paraula “bann”, deixar de costat o enviar a desterrament; bregar, barallar-se, de “brikan”, etc.

L'alfabet gòtic no té res a veure amb la lletra gòtica. Va ser creat per Wulfila, segurament per evitar l'ús de símbols rúnics considerats pagans
L’alfabet gòtic no té res a veure amb la lletra gòtica. Va ser creat per Wulfila, segurament per evitar l’ús de símbols rúnics considerats pagans.

Altres mots són encara més clars, com “blau”, que encara en alemany actual es diu…”blau”. L’ocell esparver i el seu derivat “esparverar-se” o estar esparverat, és un mot  i expressió inexistent en castellà (és molt diferent, “gavilan”). En anglès hi ha el mot “sparrow” (sí, com el capità pirata del Carib) amb el qual comparteixen origen germànic, sparwâri”. 

Sembla que els huns van utilitzar el got com a llengua d’ús pont. En aquell moment, hi havia molts germànics a les files de les legions romanes. Carlemany, hereu dels francs, una altra tribu germànica, va ser un gran col·leccionador de llibres en dialectes germànics. Segurament ell va conservar el Codex Argenteus.

Estem acostumats a dir que la tribu germànica dels gots es van dividir en ostrogots i visigots, sense demanar-nos gaire ni el motiu ni l’origen del mots. Si els posem en alemany prenen sentit, Ost-ghoten (ostrogots) vol dir “gots de l’est”; i West-Ghots, (visigots) vol dir “gots de l’oest”.

Posteriorment, segurament encara per moda, els noms germànics són especialment estesos en època altmedieval a Catalunya: Guifré, Guillem i semblants (de Wilfred), Ramón (consell protector) o Albert (brillant per la seva noblesa), en són alguns que es fan servir encara ara. No és el cas dels noms de dona, Ermessenda, Osvalda… que actualment no triomfen. Avui en dia passa igual. Molta gent posa als seus fills noms anglosaxons mal pronunciats, i també bascos.

A casa nostra, també sembla que en queden alguns topònims, però aquest aspecte és força discutit, com: Manlleu, Geltrú (del nom de dona Wisaltrud) o Marcovau. Ara bé, molts altres mots d’origen alemany van ser en realitat préstecs del segle XIX quan l’alemany era la llengua de cultura i científica a Europa per excel·lència.


Més informació:

L’origen i etimologia de les paraules és molt divertit. Us deixem aquest enllaç que està força bé i és molt entretingut:

http://elmeupsicolabis.blogspot.com

Loading Facebook Comments ...