Entre 1912 i 1913 es va destapar el cas d’espionatge més conegut de la història d’Europa. Va ser greu pel nivell de detalls revelats, per la persona afectada i també pels motius de tot plegat. L’escàndol i el posterior xoc emocional, afegit a la indignació per l’intent d’haver volgut tapar el cas, va provocar una profunda sotragada en la moral de l’exèrcit austríac. Tot a les portes de la Primera Guerra Mundial, quan ja tothom sabia que l’esclat del conflicte era cosa de poc temps.

La rocambolesca descoberta de l’espia

Tot es va descobrir gràcies a l’oficina postal central de Viena. O millor dit, gràcies al seu error. Una carta retornada que havia anat a parar a una destinació errònia va aixecar sospites. La carta hauria d’haver arribat a Eydtkuhnen, a Prússia Oriental, una zona infestada d’agents secrets russos. La carta anava a nom d’un tal Nikon Nizetas, il·localitzable. Ningú va anar a recollir la carta. Sobtats pel remitent, l’oficina va inspeccionar-ne el contingut.

El secret postal havia estat aixecat en vigílies de la guerra que s’esperava, especialment amb Sèrbia.

Per sorpresa de tothom, dins hi havia una gran quantitat de diners, 6.000 corones, i un llistat complet de noms que van resultar ser agents secrets austríacs. En ser-ne informats els serveis secrets alemanys, aquests es van posar en contacte amb els seus homòlegs austríacs. Van decidir retornar la carta a Viena, com si no hagués passat res, sota la forma de “no recollida”. Tot, amb l’esperança d’esperar que algú la passes a recollir per l’oficina de Viena, i d’aquesta manera, saber qui estava al darrera de la traïció.

El pla era apostar dos agents durant tot el dia, confabulats amb la dependenta. Aquesta disposava d’una campaneta per avisar i, quan algú recollís la carta, els agents se li tirarien al damunt. Van esperar gairebé un mes fins que el 25 de maig de 1913, algú la va passar a recollir la casta. La dependenta va tocar la campaneta… però els vigilants en aquell moment no hi eren. I el misteriós personatge va marxar.

La sort del parany

Malgrat tot, sembla que no estava tot perdut. L’home misteriós, despreocupat, va agafar un taxi. En el moment no el van poder perseguir perquè els agenst no tenien cotxe. Van trobar però el taxista i li van demanar on l’havia deixat. A l’Hotel Klomser de Viena. A més, el seu client s’havia deixat una funda d’obrecartes. Així doncs, els agents van tornar a provar sort, tot cal dir-ho, sense gaires il·lusions. Van preguntar a recepció i els varen informar que dos homes havien arribat en taxi. Van deixar la funda a recepció de l’hotel i van esperar a veure si algú la passava a recollir.

I sí. Qui va baixar a buscar la funda era un conegut. Els agents, incrèduls, van esperar reforços i instruccions. De matinada, van pujar a la seva habitació i van fer-li saber que l’havien identificat. La situació va ser tensa, i en comptes de detenir-lo, li van demanar si portava revòlver. La indirecta era clara. Com que no en duia, van deixar-ne un sobra la taula i el van deixar sol. Es va suïcidar allà mateix per evitar passar la vergonya de l’arrest i l’exhibició pública. Era el 25 de juny de 1913.

Va deixar aquesta nota abans de suïcidar-se ”són dos quarts de tres de la matinada. Moriré. Prego que no es faci autòpsia al meu cadàver. Facin una pregària per mi

L’escàndol creix

Des del primer moment, la magnitud de l’escàndol fou tan evident que no es va saber com afrontar-ho. Els mateixos agents que el van “detenir”, que l’esperaven al carrer, no sabien  segur si s’hauria suïcidat i van demanar que un policia fes la comprovació amb l’excusa ridícula de portar-li una carta a quarts de 6 de la matinada.

D’entrada, la nota de premsa oficial només indicava que s’havia suïcidat  a causa d’una alienació mental, segurament causada per esgotament i manca de son. En conseqüència, gràcies al seu gran esforç, les autoritats militars començaren a preparar l’enterrament amb tots els honors, bandes tocant marxes militars i desfilades. Tot per salvar la imatge.

La investigació sobre els fets i la traïció encara segueix. La destrucció de molta documentació durant la Segona Guerra Mundial ho complica tot. S’afegeix a l’intent del Ministeri de Guerra de tapar l’afer sigui com sigui.

Tal i com es va descobrir, l’escàndol també va ser rocambolesc. Es va descobrir el pastís gràcies al periodista Egon Ervín Kisch, qui publicava un diari alemany a Praga. Ervin era capità d’un equip de futbol. El 25 de maig de 1913, el seu equip va perdre i Ervin va culpar-ne la falta sense justificar del defensa Wagner. Wagner era serraller, i el dia del partit no hi havia pogut assistir perquè el van contractar per obrir l’apartament de l’espia. I després, els calaixos i armaris. Ervín Kisch va ser conscient de seguida del que tenia al damunt. Va decidir finalment publicar-ho, però en una forma molt curiosa, com un desmentiment:

“Es descarta que el coronel Alfred Redl tingui res a veure amb l’espionatge”, i seguia aportant detalls i més detalls de tot el que Ervín Kisch havia vist el diumenge durant l’escorcoll. La notícia va arribar de seguida a Viena i es va convertir en un escàndol majúscul.

Entre 1900 y 1905 el llavors oficial de l'Estat Major, actuà a en tots els procedsos contra espies a Viena. Fins 1908 Redl va dirigir tot el servei d'espionatge , pel que se sospita que la seva activitat podria haver començat abans del 1907. El més divertit era que ell va ser l'encarregat de trobar l'espia, n'era el màxim responsable
Entre 1900 i 1905, el llavors oficial de l’Estat Major actuà a en tots els processos contra espies a Viena. Fins 1908, Redl va dirigir tot el servei d’espionatge , pel que se sospita que la seva activitat podria haver començat abans del 1907. El més divertit és que ell va ser l’encarregat de trobar l’espia, n’era el màxim responsable.

El motiu de la traïció

L’home misteriós que havia venut tots els secrets militars del país durant anys era, ni més ni menys, que el propi cap dels serveis d’intel·ligència austríac, Alfred Redl. Alfred era homosexual. Un “defecte” que a l’època era una cosa lletja a amagar, mal vista i fins i tot prohibida per llei. Una vergonya pública que a més, s’afegia al fet de ser militar. I no un militar qualsevol, sinó un que durant dècades havia dirigit els serveis secrets. Una cosa, per a l’època, inaudita.

Ara bé, segons els historiadors Moritz i Leidinger, no està clar que aquest fos el motiu principal. Perquè també va vendre secrets als holandesos, als francesos i als italians. El seu tren de vida era frenètic, molt alt per als seus teòrics ingressos. Va passar dels números vermells wl 1903 a tenir cavalls, dos xofers, criats, etc.

Redl feia còpies dels informes i els venia a tots el mateix. Les seves filtracions van provocar que assassinessin tots els agents austríacs destinats a Rússia. Llavors, era l’única forma de conèixer el trajecte i horaris dels trens, considerats un secret d’estat. Va informar sobre l’armament, els plans per envair Sèrbia, les defenses, els plans de mobilització… Va vendre tot el que va passar per les seves mans. De tant en tant, els russos li donaven les dades d’algun agent de 3a fila, perquè s’apuntés algun punt.

Tenia un apartament a la luxosa zona de Josefstadt, a la Wickerburggasse. Va adquirir un cotxe entapissat en vermell per encàrrec valorat llavors en 6.000 corones. Amb els diners, també es pagava nois amants i feia orgies, també amb dones. Els diners, podrien haver-se convertit per a ell en una mena de droga. Situat al cim del poder, la percepció d’impunitat va provocar que baixés la guàrdia.

Redl portava passant secrets almenys des de 1907, i amb quasi total certesa des del 1903. El 18 d’octubre de 1912 la seva situació com a espia va quedar compromesa en ser traslladat a Praga com a cap de l’Estat Major del VIII cos de l’exèrcit. Aquesta destinació no li permetia, com abans, mantenir contactes, i per això va haver d’assumir el risc de mantenir-hi relació per correu.


Més informació

Leidenschaft und Verrat Oberst Redl Der Jahrhundertspion HD Doku Teil 1

Alfred Redl trat nach dem Besuch der Unterrealschule im Alter von fünfzehn Jahren in die k.k. Kadettenschule Karthaus ein, die in einem Vorort von Brünn gelegen war. Redl war homosexuell, was damals bei öffentlichem Bekanntwerden zur Entlassung aus dem Staatsdienst, gesellschaftlicher Ächtung und einem Gerichtsverfahren geführt hätte.

Oberst Redl. Der Spionagefall, der Skandal, die Fakten.

Oberst Redl. Der Spionagefall, der Skandal, die Fakten. | Verena Moritz, Hannes Leidinger | ISBN: 9783701731695 | Kostenloser Versand für alle Bücher mit Versand und Verkauf duch Amazon.

 

Loading Facebook Comments ...