Félix Faure (1841-1899), va ser el sisè president de la corrupta III República francesa. Va tenir un mort curiosa, molt definidora de l’època i la seva presidència. En tot cas, tot i que sembla que sí que va morir mentre realitzava alguna pràctica sexual no determinada, ni aquesta va ser la causa directa de la seva mort, ni molt menys es va produir en les circumstàncies que rumors posteriors van difondre de forma més que interessada.

La versió més estesa és que va morir mentre cardava a una casa de barrets de París. Les causes no serien clares. Es va dir que va patir un atac de cor. L’atac li hauria sobrevingut mentre li practicaven una fel·lació. Ara bé, la versió més divulgada és la més escabrosa. Segons aquesta versió, va morir mentre practicaven el coit. La noia hauria patit tal shock que va ser impossible separar-los. Els metges, segons aquestes versions, haurien d’haver hagut d’intervir tallant-li el penis a Fèlix Faure com a única forma de separar-los.

Afers de faldilles

Com comencen aquests rumors interessats políticament? Normalment, l’origen són el joc brut i les clavegueres de l’estat. Recentment, a Catalunya n’estem vivint molts casos. Només cal recordar el cas Trias, de comptes a Suïssa que no van tenir mai; els pisos a la zona alta de Barcelona de Carod Rovira que tampoc van aparèixer mai; o més recentment el fake de la suposada jubilació amb 51 anys de l’expresident del Parlament Benach. Es tracta d’empastifar, i si els historiadors no fan la seva feina, alguna en cosa quedarà.

La majoria d’aquests rumors van ser difosos per l’oposició política a través de la premsa. Tot i que mai van ser contrastats, i alguns són evidentment mentida. Per descomptat, tots els rumors a l’hora no poden ser veritat. Malgrat tot, revistes de qualitat històrica dubtosa com “molt poc contrastat” la donen per certa i la publiquen sense cap mania.

L’oposició es va acarnissar amb Foure aprofitant l’afer Marguerite Steinheil, una amant de 30 anys, quan ell en tenia 58. Fèlix Faure estava casat des del 18 de juliol de 1865 amb Amboise Marie-Mathilde Berthe Belluot, que el va sobreviure fins el 1920. Sembla que Faure va ser trobat a les seves mateixes estances, mentre es dedicava a activitats sexuals a la seva mateixa oficina del palau de l’Élysée amb la seva amant. No pas a un prostíbul.

Per la seva banda, Marguerite Jeanne Japy, “Meg”, també estava casada des de 1890 amb el pintor Adolphe Steinheil, de qui va adoptar el cognom. Marguerite Steinheil havia estat la seva model. “Meg” va tenir una vida mogudeta, plena d’escàndols. L’any 1908, el seu marit va ser trobat mort, assassinat, en (també) estranyes circumstàncies mai del tot aclarides.

És possible que Faure hagués pres alguna substància per fomentar la virilitat. Meg va ser coneguda com "la pantera negra".Il·lustració seva de Paul Renouard per"l'afer Stienheil" el 1909. Foto Walwyn
És possible que Faure hagués pres alguna substància per fomentar la virilitat. Meg va ser coneguda com “la pantera negra”. Il·lustració seva de Paul Renouard per “l’afer Stienheil” el 1909. Foto: Walwyn

 

Un entorn polític corrupte

Segones intencions i dobles significats es barregen en les darreres declaracions dels testimonis. A les que cal afegir-hi el doble sentit de pràcticament tots els titulars sensacionalistes de l’època que van sucar pa en l’afer. Si a això se li afegeixen les sortides de to de l’oposició política, tenim el guirigall muntat.

Segons la declaració del personal de palau, Faure rebia de feia temps “visites compromeses”. La que més, la de Marguerite Steinheil. Quan el majordom va entrar a la sala el 16 de febrer de 1899 va trobar “Meg” reclinada sobre ell vestint-lo. “Meg” va ser convidada a sortir per una porta lateral, llavors va arribar la seva dona, que es trobava en altres estances del palau. En realitat, Faure va morir en braços de la seva dona, que l’adorava malgrat tot. Ni va morir enganxat a una meuca, ni d’atac de cor, sinó d’una congestió cerebral.

Quan va arribar el mossèn per a l’última benedicció, va demanar a Foure si hi havia encara “algú conegut per la zona o per allà”. Foure va respondre que “havia sortit per  l’escala del servei”. Evidentment, no hi havia cap escala, sinó que té el mateix significat figuratiu que en català.

Aviat el Journal du Peuple va apuntar tendència amb el titular “sacrificant massa a Venus”. Un altre diari hi feia referència a l’afer com “la pompe funèbre“, on pompe (pompa) té el sentit de “bomba”. Pel que de pompa fúnebre es passà a “bomba fúnebre”.

La conya va arribar fins l’epitafi redactat per George ClemenceauIl voulait être César, il ne fut que Pompée“. Pompée, vol dir “Pompeia”, però popularment en francès també és una forma vulgar per realitzar sexe oral a un home (“bombar”). Aquest seria l’origen del mite de la fel·lació.

douard Drumont, antisemita que havia amenaçat amb difondre el diari personal del pare de la dona de Foure, un advocat sense escrúpols, va arrivar a afirmar que Dreyfus havia enverinat Foure
Edouard Drumont, antisemita que havia amenaçat amb difondre el diari personal del pare de la dona de Foure, era un advocat sense escrúpols. Va arribar a afirmar que Dreyfus havia enverinat Foure.

Una presidència “mogudeta”

Fèlix Faure era un nouvingut. Un sobrevingut. Provenia d’una família pobra de fusters que amb molt d’esforços havia pagat uns estudis al jove Fèlix. Des de 1881, era membre de l’Assemblea per l’esquerra moderada. President des de 1895, li va tocar ballar amb l‘afer Dreyfus. I es va guanyar moltes antipaties i enemics amb l’amnistia concedida als anarquistes, molts dels quals, exiliats que van poder tornar. Cal remarcar la transcendència d’aquest fets, per l’inici de la “Propaganda pels fets” i l’ambient enrarit de França en aquella època.

L’altra gran esdeveniment de la seva presidència es va produir el 1896, quan va rebre el tsar a París. El 1897 Faure va tornar-li la seva visita. Com a resultat, es va anunciar l’aliança franco-russa. Aquesta aliança renovava la que s’havia produït amb la visita del tsar Nicolau II a Napoleó III. La imatge principal, és el monument que el recorda amb els símbols de França i Rússia. Encara que algú hagués volgut que sortís amb un símbol més fàl·lic.

La visita de Nicolau II va acabar amb aquell regal del carruatge blindat per part de Napoleó III. El carruatge en què anava quan va patir l’atemptat mortal a Sant Petersburg. Va cometre l’error de baixar-hi.

Loading Facebook Comments ...