El crac borsàtil de Nova York de 1929 va ser una llosa que va caure com el plom a la Romania de la segona meitat d’entreguerres. Mentre la situació econòmica de Romania es degradava sota l’efecte de la gran crisi del decenni de 1930, un nou partit, la Garda de Fier (Guàrdia de Ferro, en català), cristià, feixista i antisemita, va multiplicar les accions violentes. A les eleccions de desembre del 1937, va aconseguir el 16 % dels sufragis i 66 escons. Al gener de 1938 es van adoptar lleis antisemites i es van iniciar pogroms contra els jueus, arribant a eliminar gairebé el 50% de la població jueva de Romania, i un percentatge superior de gitanos. Al febrer de 1938, sota el pretext d’aquests disturbis, el rei Carles II va abolir el règim parlamentari i va establir una dictadura reial.

El feixisme romanès treu el cap

La Guàrdia de Ferro (Garda de Fier), l’organització feixista creada per Corneliu Zelea Codreanu l’any 1927, començava a copiar el model nazi i no dubtava a perseguir els jueus romanesos. Al seu ideari considerava els jueus els “enemics mortals” de Romania.

La nit del 29 al 30 de novembre de 1938, el cap de la Guàrdia de Ferro, Corneliu Zelea Codreanu, que havia estat condemnat a deu anys de treballs forçats per “complot contra la seguretat de l’Estat”, va ser assassinat amb diversos dels seus fidels seguidors. Malgrat la pèrdua del líder, el moviment no va aturar les accions terroristes. L’assassinat va aixecar un gran rebombori al país, fins al punt que alguns analistes van veure aquella acció com un detonant d’una possible guerra civil romanesa. Molts reaccionaris i filofeixistes romanesos van assenyalar al propi rei Carles com l’autor indirecte de l’assassinat Cordeanu. Aquest fet marcaria el futur de la monarquia romanesa, mal vista ja per molts sectors degut als excessos del rei Carles en la seva fastuosa i luxosa vida privada.

Al març de 1939, a la vigília de la Segona Guerra Mundial, el desmantellament de Txecoslovàquia va contribuir a l’aïllament de Romania davant l’Alemanya hitleriana, aliada de l’URSS pel pacte germanosoviètic d’agost de 1939. El 19 de març de 1939 el govern de Bucarest va rebutjar les proposicions soviètiques d’establir un acord d’assistència mútua, seguia confiant en França, la gran aliada històrica de Romania. Els romanesos desconfiaven dels soviètics, doncs qualsevol tracte amb l’URSS d’Stalin comportava alguna cosa a canvi més enllà de paraules signades sobre un paper.

Les antigues aliances de Romania amb França i amb alguns dels seus veïns ja no podien funcionar i el país es va trobar tot sol davant l’URSS, ja que Stalin tenia la intenció ferma de penetrar als Balcans per Romania o si més no de repartir-la amb l’Alemanya nazi segons el model de repartiment de Polònia. Romania era un dels estats europeus que disposava de més petroli, i aquest fet no passaria per alt als nazis. Si es volia fer la guerra, es necessitava gran quantitat de cru, i el Regne de Romania era vist com el gran país de l’or negre. Les seves reserves de petroli de Ploiești, al districte de Prahova, eren l’enveja dels alemanys.

Romania 1939, Days of Peace, Days of War!

Uploaded by DACIAN77RO on 2016-11-15.

La caiguda de França, els romanesos sols davant el perill

El 21 de setembre de 1939, el primer ministre G. Calinescu va ser assassinat per legionaris de la Guàrdia de Ferro. La tensió era màxima, i es temia per una guerra civil romanesa. Les disputes internacionals a les fronteres de Romania van evitar un conflicte civil a curt termini.

D’ençà de la desfeta francesa de juny de 1940, Romania va alinear la seva política interior amb la de les potències de l’Eix. Carles II va crear un gabinet proalemany, del qual va formar-ne part Horia Sima, el nou cap de la Guàrdia de Ferro. El país s’anava posant al costat dels feixistes, una clara intenció de col·laboracionisme per evitar que l’estat romanès fos repartit en trossos tal i com havia succeit amb Polònia.

Les mutilacions de l’estat romanès de l’any 1940, van aixecar molts recels. Tan sols Transsilvània (en verd al mapa) va tornar a mans romaneses després de la Segona Guerra Mundial. Mapa: http://www.istorie-pe-scurt.ro

El 26 de juny de 1940, l’URSS va adreçar un ultimàtum al govern romanès perquè cedís Bessaràbia i el nord de la Bucovina, en aplicació de les clàusules secretes del pacte germanosoviètic de 1939. Romania va accedir-hi l’endemà mateix, d’una forma quasi vergonyosa, adduint que no tenia cap possibilitat de guanyar una guerra per uns territoris en disputa. Actualment, l’antiga regió de Bessaràbia és la República de Moldàvia, un estat de cultura i llengua totalment romanesa.

Les humiliacions no van acabar aquí i pocs mesos desprès, els hongaresos van aprofitar la debilitat de l’estat romanès per passar comptes i recuperar tots els territoris històrics que havien format part de l’antiga monarquia hongaresa. El 30 d’agost de 1940, el dictat de Viena obligà Romania a cedir a l’Hongria del regent Horthy la major part de Transsilvània, que s’havia integrat a Romania l’any 1918 amb la derrota dels hongaresos a la Primera Guerra Mundial. Les mutilacions del territori romanès van seguir amb l’acord de Craiova, establert arran de la conferència oberta el 19 d’agost i prosseguida fins al 7 de setembre, que va comportar la cessió a Bulgària de la Dobrudja meridional.

Les “amputacions territorials” del Regne de Romania de 1940 van suscitar la còlera de la població romanesa, que va veure com l’estat romanès perdia quasi el 40% del seu territori nacional. El pitjor de tot és que es van perdre sense ni tan sols plantar cara o lluitar. Els nacionalistes romanesos estaven furiosos davant unes humiliacions que més endavant, el règim comunista aprofitaria per profit polític.

El 5 de setembre de 1940, Carles II va nomenar el mariscal Ion Antonescu com a primer ministre. Aquest va prendre el títol de conducator i va assumir poders dictatorials. L’endemà del nomenament va obligar el rei a abdicar en el seu fill, Miquel I, un jove de dinou anys que va conservar un poder només honorífic i de representació merament institucional. Antonescu va copiar de forma descarada el model italià del moment, actuant com a líder suprem del país i deixant la monarquia com un simple accessori del seu poder. Tot i que no formava part del partit feixista de la Creu de Ferro, el seu caràcter va ser marcadament pro-feixista.

Antonescu va establir un règim nacionalista d’extrema dreta anomenat “estat nacional legionari” i el novembre de 1940 Romania va adherir-se a l’Eix Roma-Berlín. El desembre de 1941, Romania va declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit seguint les ordres del pacte nazi, on també hi havia els japonesos i d’altres estats menors europeus, titelles insignificants dels nazis, com l’Eslovàquia de Tiso o la Croàcia d’Ante Pavelic.

L’exèrcit romanès, el complement necessari de la Wehrmacht

L’11 d’octubre de 1940, l’exèrcit alemany es va estacionar a Romania per protegir-ne els oleoductes, essencials per al proveïment d’energia al Reich.

Durant la campanya de l’URSS, els exèrcits romanesos van combatre, al costat dels alemanys, a Ucraïna i fins a Stalingrad. D’aquesta manera, Romania esperava recuperar els territoris ocupats pels soviètics i assegurar-se un espai-tap de seguretat per al futur davant l’immens imperi soviètic. El sentiment anti-bolxevic era molt gran entre la població. Tanmateix, l’extrema dreta no va guanyar terreny i el feixisme va continuar essent una ideologia estrangera entre els camperols i els obrers romanesos. La fascinació per les idees feixistes es va manifestar entre l’elit intel·lectual, seguint l’exemple de certs països occidentals.

Tropes romaneses desfilant a la ciutat de Constanța l’any 1941, el principal port de Romania de la Mar Negra. German Federal Archive (Bundesarchiv)

L’exèrcit de Romania no estava preparat per a una guerra de tal envergadura. La seva estructura militar havia pres com a model a l’exèrcit francès humiliat el 1940 per la Werhmacht. Les tàctiques, estratègies i els comandaments eren còpies de la Primera Guerra Mundial i l’exèrcit romanès es movia de manera hipomóvil, es a dir, mitjançat la cavalleria. La tecnologia no podia dir-se que fos moderna, la majoria eren atuells obsolets i desfasats de les dues dècades anteriors a 1940, com els tancs Skoda de Txecoslovàquia. Les noves innovacions s’havien aplicat molt poc a les forces blindades, i l’únic digne era l’aviació, especialment el caça romanès IAR-80.

A l’aspecte purament militar s’hi afegia la decisió de la “visió política” del soldat romanès. La majoria de reclutes eren provinents de zones agrícoles, allunyades de les grans ciutats del país, que pràcticament no sabien llegir ni escriure quan a principis de 1941 van començar a ser cridats a files. Això impedia que poguessin tenir una doctrina anticomunista davant la manca de cultura política i analfabetisme. L’únic motiu de lluita era morir pel rei i per defensar el cristianisme, molt diferent i potser en part contrari a la motivació de la resta de països d’Europa, que lluitaven per derrotar l’URSS.

Ion Antonescu (a la dreta) amb Joachim von Ribbentrop, 1943. German Federal Archive (Bundesarchiv), Bild 183-B23201: Laux.

Tanmateix, Romania va esdevenir un blanc perfecte per als bombarders nord-americans de la 15th USAAF, especialment la refineria de petroli de Ploesti, i va patir grans pèrdues humanes al front de l’Est. Davant del curs que prenia la guerra, diversos caps de partits van provar de negociar amb els Aliats, a la netural Suècia, un canvi d’aliança, però aquests darrers no van poder o no van voler donar garanties per a la seguretat de Romania. De fet, la sort de Romania ja l’havien redactat Stalin, Churchill i Roosevelt a la conferència de Ialta.

Canvi de camisa: els aliats recuperen el control. La sovietització de Romania

L’agost de 1944, el rei i els caps dels partits històrics van decidir la detenció del mariscal Ion Antonescu, la sortida de l’Eix i la lluita armada en suport dels Aliats. A partir del 23 d’agost de 1944, l’exèrcit romanès va atacar i desarmar arreu del país les tropes alemanyes i va afavorir l’entrada ràpida dels soviètics. Segons les estimacions dels historiadors occidentals, l’entrada en guerra de Romania al costat dels Aliats va evitar la mort de milers de soldats soviètics i va accelerar en sis mesos el final de la Segona Guerra Mundial, tancant de forma definitiva el front del Mar Negre.

L’armistici signat al setembre de 1944 va donar a la pràctica tots els poders a les autoritats soviètiques. Al novembre de 1945, unes eleccions demandades pels britànics i els nord-americans van donar -en un clima d’intimidació general i de frau massiu– un 71 % dels vots als comunistes.

Els soviètics van conservar el control de Bessaràbia, de la Bucovina del Nord i del sud de Dobrudja, que van repartir entre les repúbliques soviètiques d’Ucraïna, de Moldàvia i de la nova Bulgària comunista. Arran de la desfeta de l’Hongria feixista, aliada de l’Alemanya nazi, Romania va recuperar els territoris de Transsilvània, com a compensació pel seu suport als aliats soviètics. Tot i això, després de la Segona Guerra Mundial, Romania va perdre prop de 60.000 Km2 de territori i tres milions d’habitants.

El 1946, Ion Antonescu va ser executat després que un tribunal popular el declarés criminal de guerra. Al novembre de 1947, el no comunista ministre d’Afers Exteriors Gheorghe Tătărescu va ser desbancat i reemplaçat per Ana Pauker, fent d’ella la primera dona del món modern en exercir aquest càrrec. El 30 de desembre de 1947, el rei Miquel I va ser forçat a abdicar i a abandonar el país. Els seus béns van ser confiscats i va ser proclamada la República.


Més informació:

Loading Facebook Comments ...