El final de la revolta dels cavallers va ser seguida per la dels camperols entre el 1524 i el 1525. En part com a conseqüència, aprofitant la desfeta dels qui havien estat els seus amos. Els pagesos provenien de les zones de Suàbia, Francònia o Suïssa. Als quals s’afegirien els de la zona central de Turíngia, o zones com Tirol, i encara s’estengué fins al nord. Tots s’aixecaren per demanar la fi de les imposicions feudals portant com a estendard una sabata, una insígnia ben identificativa. Aquests moviments també es donaren en d’altres parts d’Europa, com als Països Catalans les Germanies. També en aquest cas hi havia precedents, doncs ja existien societats secretes que lluitaven per escapolir-se de pagar i treballar gratis pel senyor que havien protagonitzat diversos aixecaments.

Però ara es feien molt visibles en forma de guerra oberta aprofitant la reforma. Pensaven, erròniament, que els luterans els donarien suport. El cabdill de la revolta va ser Thomas Müntzer, inicialment seguidor de Luter, del qual s’anà distanciant per motius polítics. Müntzer creia en una revolució social que portés la igualtat a tothom en un “reialme de Déu”. Per assolir aquest objectiu creà la Lliga dels Elegits formant part del nucli dels anabaptistes i encapçalant finalment la revolta camperola.

Müntzer era a més de luterà, anabaptista. Aquests defensaven el baptisme en adults, i no en nens. Eren extremadament odiats. Fins i tot més que els jueus. Va fer una interpretació revolucionària de la reforma: “quan les autoritats no compleixen el seu paper, l’espasa els serà treta”.

La batalla de Frankenhausen

L’aventura dels camperols acabà amb una sessió de carn picada, una matança, digna de Sanchez Piñol, difícil de reproduir amb paraules. Després d’unes victòries inicials per part dels camperols, i l’expansió de la revolta fins Àustria i l’adhesió d’alguns prohoms entre els quals mossens de base i cavallers, els camperols van patir una derrota definitiva a la batalla de Frankenhausen el 1525. Només en aquesta batalla perderen la vida a mans dels prínceps uns 5.000 camperols dels 7.000 que conformaven la partida. Per part dels prínceps es van comptar 6 baixes. I és que els camperols, majorment, només anaven armats amb eines del camp.

A Götz li van arrencar la mà d’una canonada el 1505, pel que per poder lluitar portava una armadura feta a mida amb una mà de ferro postissa. Aquesta armadura es conserva al castell de Burg Hornberg que va comprar i on va morir ja octogenari, d’aquí que se l’anomenés Eisernehand  (ma de ferro).
A Götz li van arrencar la mà d’una canonada el 1505, pel que per poder lluitar portava una armadura feta a mida amb una mà de ferro postissa. Aquesta armadura es conserva al castell de Burg Hornberg que va comprar i on va morir ja octogenari, d’aquí que se l’anomenés Eisernehand  (ma de ferro).

El mateix Müntzer va ser capturat i decapitat públicament el 27 de maig. Van morir uns 100.000 camperols. S’assassinaren avis, dones, nens i de totes les formes possibles: empalats, amb el cap tallat… el camp va quedar sembrat, però de cadàvers. La repressió posterior a la batalla de Frankenhausen va ser terrible. Es calcula que es revoltaren uns 300.000 camperols, dels quals la majoria o bé foren ajusticiats o bé quedaren esguerrats, pocs escaparen, sobre una població total estimada d’uns 16 milions va significar un fort cop demogràfic.

Causes de la revolta i repressió

Els pocs que escaparen vius encara hagueren de suportar pagar multes. D’entre els qui hagueren de pagar, malgrat ser  considerat innocent, el seu general més famós, Gottfried von Berlichingen, abreviat Götz. Götz va encapçalar, no se sap fins a quin  punt forçat o per gust, una de les partides de camperols, com totes, molt necessitada de soldats experimentats, i ell ho era i molt.

Götz va ser immortalitzat per Goethe que li dedicà una tragèdia idealitzada. Posteriorment, Mozart va fer-ne una referència en un sonet anomenat “Leck mich im Arsch” (llepa’m el cul) en el qual feia esment a Götz a través de l’òbra de Goethe. Com sigui, que l’expressió en alemany ha quedat com “fes-me un Gözt”, en l’equivalent a aquí el “besa’m, (o llepa’m) el cul”

Les causes de l’aixeament generalitzat va ser la creença literal en l’obra de Luter de “La llibertat d’un cristià” de 1520. Allà es deien coses com “un cristià és un senyor lliure per totes les coses, i no pot ésser sotmès”. El que per Luter era la forma de redimir els pecats, popularment es va prendre com a una forma d’alliberament de l’opressió de classe.

Abans d’aquesta batalla, les poc concretades reivindicacions dels camperols, els quals es dedicaven principalment a cremar esglésies i convents, es van resumir en el document anomenat dels 12 Articles.

Recreació de la batalla dels aixecament dels camperols , quasi extermini de pagesos, de Frankenhausen el 1525. Decisiva per acabar amb la protesta pagesa i instaurar la reforma a nivell institucional
Recreació de la batalla de l’aixecament dels camperols , quasi extermini de pagesos, de Frankenhausen el 1525. Decisiva per acabar amb la protesta pagesa i instaurar la reforma a nivell institucional

Els 12 Articles

Es demanaven coses tan “dures” com dret a triar els propis mossens (el que significava poder organitzar la pròpia comunitat), dret a poder caçar i pescar o poder accedir als boscos tradicionalment comunals per obtenir fusta (bàsica en aquest país a causa del fred) a més d’igualtat dels homes davant Déu, l’eliminació de penes de treball pel senyor i la fi d’impostos com el Todfall (o Mortuarium).

El Todfall era especialment odiat, gravava la mort d’un pagès que havia de ser pagat al senyor per la vídua o els fills, i consistia en la millor part de la collita i el millor bestiar, el que significava la ruïna. També es prohibia al pagès marxar de la terra. És a dir, els drets feudals contra els quals a Catalunya van lluitar els remences.

Durant la Segona Guerra Mundial Eisernehand donà nom a la 17a divisió Panzer, de tan mal record pels seus crims de guerra, l’escut dels quals era una mà de ferro.

Luter, però, en uns dels seus actes més discutits, llançà tota la seva ira contra els revoltats als quals anomenà “gossos rabiosos” en un document anomenat aclaridorament: “Contra les turbes de camperols, assassins i saltejadors”. Aquest fet enaltí els ànims de l’exèrcit dels prínceps emmarcat en la Lliga Suaba, la segona lliga suaba que ja no tenia res a veure amb la primera de les ciutats. El fracàs de les negociacions sobre els 12 Articles va comportar la guerra.

Les conseqüències

Les primeres zones revoltades eren properes a dominis de prínceps eclesiàstics, prínceps electors a sobre  (Trier, Mainz i Colònia estaven just a tocar), pel que la reforma que havia penetrat a nivell popular, va costar molt d’implantar, en molts casos no s’aconseguiria fins al segle següent. El resultat de la guerra, modificà la reforma de Luter, que decidí imposar-la des de dalt, amb l’ajuda dels prínceps. Paral·lelament, alguns d’aquests prínceps van beneficiar-se molt de la guerra, donat que van apropiar-se de les propietats dels pagesos vençuts.

El Mortuarium era odiat, perquè en ser tant difícil de pagar els senyors el permetien ajornar convertint-se en deute, fins deixar-lo en herència. Pel que a la pràctica, amb el temps s’havia convertit en un impost periòdic quasi fix per a molts pagesos.

La conseqüència més directa  va ser que a diferència d’altres zones d’Europa occidental, els alemanys van mantenir els mals usos feudals fins l’arribada de Napoleó. Algunes de les reclamacions dels 12 Articles no s’aconseguirien fins a la revolució de 1848.  Això va ser així  perquè l’emperador es va adonar que podia fer entrar una altra peça als escacs de la política: donant suport moderat a les reivindicacions de la pagesia podia treure de polleguera els senyors que li fossin díscols.

Això portà a una relaxació de les servituds feudals que n’allargà l’agonia, perquè no comportà la desaparició total. Per exemple amb l’Acord de Renchener signat a Ortenau el 1525 s’eliminava del tot l’odiat impost de la mort Todfall. Geogràficament, per tant, van haver moltes diferències, a Prússia, que acabaria sent el Bressol de la unificació alemanya, va ser on es van mantenir més temps els mals usos feudals.


Més informació

Götz von Berlichingen

Gottfried „Götz” von Berlichingen zu Hornberg, „mit der eisernen Hand”, (* um 1480, Ort ungeklärt, vermutet werden Berlichingen (Burg Berlichingen) oder Jagsthausen; † 23. Juli 1562 auf Burg Hornberg in Neckarzimmern) war ein fränkischer Reichsritter. Er wurde vor allem durch seine Rolle im schwäbischen Bauernkrieg und als Vorbild der gleichnamigen Hauptfigur in Johann Wolfgang von Goethes Schauspiel Götz von Berlichingen bekannt.

Loading Facebook Comments ...