El 1960 la població urbana de la URSS era a penes el 49% del total. El 1985 havia crescut al 65% (i en la Federació Russa al 70%). Les 272 ciutats soviètiques amb més de 100.000 habitants acollien el 1980 un terç de la població total. El nombre de ciutats amb més d’un milió d’habitants va pujar de 3 el 1959 a 23 el 1980. Aquests canvis van ser acompanyats d’una significativa elevació del nivells de vida soviètic.

L’economia soviètica de consum

Entre 1960 i 1985, la carn consumida per capita pujaria de 39,5 a 62,4Kg., els metres quadrats d’espai residencial urbà per capita s’elevarien de 8,9 a 14,3 i les famílies que posseïen refrigeradors van passar del 4% al 92%. El nombre de famílies amb rentadora va passar de 4% a 70% i amb televisor, de 8% a 99%. Finalment, l’estructura social de la població urbana es va tornar més diferenciada i complexa. La classe treballadora dedicada a tasques manuals va ser cada vegada més estable, transformant-se en un grup que s’autoreproduïa. Reclutada principalment entre immigrants camperols, era posseïdora de creixents nivells de qualificació i educació. Tal com s’esdevenia a Occident, la seva expansió va ser superada per l’extensa i ambigua categoria dels “empleats”, que comprenia tant els treballadors de coll blanc com a una intelligentsia composta per professionals altament qualificats, gerents d’empreses i administradors.

Aquests canvis socioeconòmics eren considerats pel lideratge del govern Brezhnev i els seus defensors com un senyal que l’URSS arribaria al “socialisme madur” o “desenvolupat” (una categoria que incloïa, entre altres aspectes, l’avantatge d’agregar una nova etapa en la transició al comunisme). En realitat, això incrementava els problemes del règim. Els creixents nivells d’educació i consum creaven expectatives que no es materialitzaven. La intelligentsia s’impacientava amb les restriccions imposades per les estructures burocràtiques. Les disfuncions eren evidents, i hi havia malestar amb les desigualtats d’ingressos relativament limitades, que la deixaven en una situació financera inferior a la “nova classe mitjana” d’Occident. Els treballadors es queixaven dels baixos nivells de vida, de les gerències incompetents i de les relacions de treball opressives.

La URSS va ingressar a la dècada de 1980 al mig d’una profunda crisi d’hegemonia permanent. Sense aclarir totalment encara els alineaments de forces i els processos dins del PCUS,  va arribar  Gorbatxov al càrrec de secretari general del partit l’any 1985.

El nivell cultural

Els canvis culturals van ser possibles gràcies a l’expansió de l’educació secundària i superior. El desenvolupament d’una societat urbana de consum va crear una població culta i sofisticada que s’impacientava amb les mentides, les distorsions i els llocs comuns dels mitjans oficials de comunicació. Durant la dècada dels 70, el nivell cultural de les masses es va tornar, de promig, una mica més elevat que el nivell cultural de l’èlit governant.

Treballadors, gerents i tècnics qualificats conreaven un fort sentiment d’injustícia social, basat en el coneixement general dels immensos privilegis materials dels quals gaudien especialment aquells que eren part dels alts nivells de la nomenklatura. El major contacte amb Occident va contribuir a una percepció cada vegada major que el “socialisme madur” s’estava retardant, en relació amb els seus competidors suposadament inferiors, i va estimular a més l’aparició d’una cultura extraoficial, en la qual la música rock va exercir un important paper. Quan Brezhnev va morir el novembre de 1982, la ideologia estatal ja no comptava amb suport, a mesura que grans sectors de la població van començar a optar obertament per alternatives que variaven de la nova cultura de la joventut al nacionalisme rus tradicionalista, aquest últim, tàcitament estimulat per un dels sectors de la burocràcia.

"El buffet". Font: Zoya Cherkassky-Nnadi
“El buffet”. Font: Zoya Cherkassky-Nnadi

La URSS i la darrera oportunitat dels 80

El que no admet dubtes  és que les polítiques que va adoptar Gorbatxov van representar no un desmantellament del sistema sinó un intent de treure el sistema comunista de la crisi, mitjançant un conjunt de polítiques de reforma. Alguns autors afirmen que el programa de reformes es va portar a terme a fi de preservar a la Unió Soviètica.

Gorbatxov necessitava completar una revolució política, però basada en l’abolició de tot el sistema de la nomenklatura i dels privilegis, sobre el qual reposava el poder de la burocràcia. En realitat, la perestroika, com a reestructuració econòmica, o en forma més àmplia, com a reestructuració de la vida política i social en general, va assumir inicialment la forma de petits ajustos destinats principalment a enfortir i modernitzar els controls centrals, acompanyats d’una poderosa retòrica de canvi i estímul a la crítica sota la consigna de glasnost.

Per molts, com Medvedev, “Gorbatxov no va ser ni un liberal ni un reformista agosarat”. Només es va limitar a fer modificacions, mètodes administratius i ajusts econòmics mitjançant reformes estructurals i polítiques. La iniciativa més atrevida de Gorbatxov va donar-se inicialment en la política exterior, esfera en la qual va procurar millorar les relacions amb Occident amb l’esperança de reduir les despeses en defensa i armament.

Radicalització de les polítiques de Gorbatxov

Gorbatxov i els seus aliats es van convèncer que només amb mesures més radicals podrien salvar al sistema: desmantellament parcial de l’economia de comandament i control, mitjançant la seva substitució per controls “verticals” operats des del centre amb mecanismes de mercat “horitzontals”, a fi de coordinar les empreses i obligar-les a tornar-se més eficients, juntament amb l’adopció d’un alt grau de liberalització política, especialment sota la forma d’eleccions lliurement disputades pel partit i els òrgans de l’Estat.

La radicalització de les polítiques internes de Gorbatxov, especialment després del seu discurs de gener de 1987 en el Ple del Comitè Central del PCUS, podria ser interpretada com una refutació de valoracions com les anteriorment indicades. Era el procés mitjançant el qual els reformadors situats a l’equip de govern, evolucionarien cap a mesures polítiques i econòmiques d’abast molt més gran. No van reflectir una estratègia prèviament preparada, però sí la dinàmica de les lluites que es van travar al si de la burocràcia. Així mateix, les reformes relativament moderades del període inicial de Gorbatxov van ser, majoritàriament, sabotejades pels apparatchiks en els ministeris vinculats a l’economia.

Aquestes reformes polítiques van donar lloc a una demanda dels reformistes perquè la gent els recolzés en la seva lluita contra els conservadors, sobretot la creació d’un nou parlament, el Congrés dels Diputats del Poble. L’elecció de parlament, el març de 1989, va ser la primera elecció realment lliure des de la Revolució d’Octubre. La decisió de sotmetre a un auditori més ampli les divergències internes de l’aparell estatal va marcar el moment decisiu en el procés de glasnost, en què l’enderrocament revolucionari dels règims estalinistes es va tornar una possibilitat real.

Les reformes, el pas previ per acabar amb tot?

Cap a finals de la dècada de 1980, confrontat amb una crisi econòmica i social molt més profunda de les que fossin enfrontades abans pels governants de la URSS després de la mort de Stalin, Gorbatxov i els seus companys reformistes van resoldre arriscar-se a aquests “desastrosos efectes”, apel·lant a les masses.

L’objectiu de Gorbatxov va continuar sent, fins i tot després de la radicalització entre els anys 1986-87, una reforma autoritària, una temptativa de preservar el sistema estalinista a través d’una modernització des de dalt. Era clar que no hi havia cap novetat en l’esmentada estratègia: aquesta va ser intentada freqüentment en els dos últims segles d’història mundial i, en realitat, a Rússia es remunta a una època encara més distant, al temps de Pere el Gran.

Els reformadors autoritaris són vulnerables a una contradicció diagnosticada per Tocqueville: “El moment més perillós per a un govern nefast ocorre quan aquest intenta rectificar-se”. El dilema enfrontat pel règim reformista era que els canvis que intentava realitzar eren probablement massa radicals per a molts dels seus partidaris, però massa tímids per a la majoria de la població.

"<yoastmark

La paràlisi resultant d’una classe governant dividida crea condicions en les quals pot ocórrer una revolució popular des de baix. Tocqueville va basar la seva anàlisi en l’experiència de la Revolució francesa, que va començar amb una temptativa de la monarquia absoluta de Lluïs XVI de reformar-se i va ser destronada per la polarització que va resultar de la reacció aristocràtica i la radicalització popular.

Es poden identificar una dinàmica semblant en diverses temptatives fetes per reformar els règims estalinistes, en les dècades de 1950 i 1960, ja que a fi d’intentar vèncer als sectors conservadors de la burocràcia, que s’oposaven a les reformes en la dècada de 1950, l’aparell polític central (o una part del mateix) va procurar mobilitzar a altres elements de la burocràcia. Aquest va ser el significat real de les campanyes anti-estalinistes de 1953, 1956 i 1962, però eren clars els límits dins dels quals això seria possible.

El començament de la fi

Gran part de la resistència conservadora no podria ser vençuda sense el perill que l’aparell repressiu dirigit contra la resta de la societat quedés paralitzat, desencadenant, d’aquesta manera, forces que podien fàcilment tornar-se en contra de la burocràcia com un tot (com a la RDA el 1953; Polònia i Hongria el 1956, Txecoslovàquia en 1968-69, i a la Xina entre els anys 1966 i 1967). A la pròpia URSS, la burocràcia es va detenir abans de prendre mesures que poguessin tenir aquests desastrosos efectes, des del seu punt de vista.

Cap a finals de la dècada de 1980, confrontat amb una crisi econòmica i social molt més profunda de les que fossin enfrontades abans pels governants de la URSS després de la mort de Stalin, Gorbatxov i els seus companys reformistes van resoldre arriscar-se a aquests “desastrosos efectes”, apel·lant a les masses.

Van obrir una “Caixa de Pandora”, alliberant un riu bullent de forces polítiques que van amenaçar immediatament la pròpia existència del sistema comunista, fronts populars exigint canvis democràtics radicals; moviments nacionalistes en diverses repúbliques no russes, particularment en la regió del Bàltic i en la Transcaucasia, que van pressionar cada vegada més exigint la independència de la URSS; i organitzacions de treballadors formades al marge dels sindicats oficials, especialment després de les vagues de miners de l’estiu i la tardor de l’any 1989. Aquest procés de radicalització política va contribuir, pel seu costat, a estimular la mobilització popular a Europa central i oriental, recompensada a l’hivern de 1989 amb el col·lapse dels règims comunistes a l’esmentada regió. Així doncs la reforma s’havia transformat en revolució i acabaria provocant la desaparició de la mateixa Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.


Per saber-ne més:

  • Cliff, Tony. Capitalismo de estado, En Lucha, Barcelona, 2000.

  • Leguineche, Manuel. La Primavera del Este: 1917-1990 : la caida del comunismo en la otra Europa. Plaza & Janes, Barcelona, 1990.

  • Martin de la Guardia, Ricardo. La Europa del Este, de 1945 a nuestros dias. Ed. Sintesis, Madrid, 1995.

  • Taibo, Carlos. Crísis y cambio en la Europa del Este. Alianza, Madrid, 1995.

Loading Facebook Comments ...