La Generalitat com a institució va tenir 121 presidents en època medieval i moderna. Una institució creada per les Corts de Cervera de 1359. A aquests, cal afegir-ne els 10 d’època contemporània. I recuperem l’article originalment escrit per al web “El Principat”, on parlàvem d’encara tres presidents oblidats més que no compten per al registre oficial. Hi afegim una introducció.

Nicolau d’Olwer formava part de la delegació que es va traslladar a Barcelona per negociar amb Francesc Macià. Enlloc del programa d’Estat Català ni d’ERC es parlava de restituir aquesta institució, i molt menys a la proposta de constitució catalana de l’Habana de 1928.

Per què es va restablir la Generalitat el 1931?

La idea de restablir una institució medieval, com era la Generalitat, va ser del ministre espanyol Lluís Nicolau d’Olwer. El ministre, activista independentista català, va proposar aquest nom per a maquillar la proposta espanyola d’abandonar la idea de la proclamada República Catalana (dins una fantasmal federació de repúbliques ibèriques) i que els catalans es conformessin amb un govern regulat per un estatut d’autonomia. No un estat autonòmic, sinó una autonomia per a Catalunya.

A partir d’aquí, ja és prou conegut que malgrat la rebaixa a contracor acceptada per Macià de renunciar a la República i conformar-se amb un autogovern, l’Estatut de Núria va ser retallat per tot arreu. I encara la seva aplicació no va arribar a fer-se mai del tot efectiva, per l’arribada del bienni negre.

“El cas catala”

Durant el debat de tramitació, el desgast provocat per l’espanyolisme va arcabar essent la principal raó per la qual els militars espanyolistes es revoltaren contra la República. Les campanyes de difamació, acompanyades d’amenaces i manifestacions contràries generalitzades a Espanya, contra els catalans i Catalunya, inclòs un primer cop d’estat (la Sanjurjada), van fer que uns polítics temorencs anessin rebaixant les expectatives republicanes.

Els revisionismes, altrament dit mentiders, s’agafen a un ferro roent per intentar tergiversar la història. Llàstima que que els fets històrics són tossuts. La Generalitat, com a institució, compta amb 134 presidents. Tres d’ells no reconeguts oficialment.

El feixisme espanyol trobà un camp abonat en el populisme, un canal per transmetre’l en la catalanofòbia i uns polítics indecisos que van covar l’ou de la serp. En definitiva, com va dir Pla: “res se sembla tant a un espanyol de dretes, com un espanyol d’esquerres”.  I tal com va reconèixer el president espanyol Manuel Azaña: “si estas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco.” I Franco va morir tranquil·lament al llit de vell, i actualment hi ha una monarquia borbònica restablerta pel dictador. És a dir, que la voluntat de no acceptar cap dret d’autogovern i la impossibilitat de convertir Espanya en un estat descentralitzat, és evident per a qui vol veure-ho.

En resum, per tant, no deixa de tenir gràcia que l’espanyolisme actualment critiqui una institució, i posi en qüestió els 131 presidents oficials de la Generalitat, quan va ser una idea precisament espanyola per a què els catalans abandonessin la idea de la independència.


Article originalment publicat a El Principat

Segons el recompte oficial, seguint una visió de la història per a la qual la història catalana seria només un apèndix de l’espanyola, el Sr. Quim Torra és el 131è president de la Generalitat [1]. El primer de la Generalitat restituïda hauria estat Francesc Macià, el 122è i, per anar a trobar el 121è, ens hauríem de remuntar al 1714.

Abdó Terrades, alcalde de Figueres. Introductor a Catalunya del republicanisme. Autor de "Lo Rei Micomicó" i l'himne republicà "la Campanya". Tomàs Bertran era de la seva quinta. En el terreny polític, intentaren unificar les idees carlistes i republicanes sota el paraigües de les llibertats socialistes i catalanes.
Abdó Terrades, alcalde de Figueres. Introductor a Catalunya del republicanisme. Autor de “Lo Rei Micomicó” i l’himne republicà “la Campanya”. Tomàs Bertran era de la seva quinta. En el terreny polític, intentaren unificar les idees carlistes i republicanes sota el paraigües de les llibertats socialistes i catalanes.

Els llistats oficials

La Generalitat és una institució les funcions de la qual han variat en llarg de la història, però que porta funcionant oficialment des de 1359. De llavors ençà, han estat moltes les vicissituds històriques. Segons la història dels vencedors que els catalans (com a ocupats i vençuts) hem assimilat com a nostra, el període que va des del fatídic 1714 fins a la recuperació d’un govern (rebaixat a autonòmic l’any 1932) seria un forat immens pel que fa a les nostres institucions. Hi va haver la Mancomunitat el 1914, enaltida per la tasca que va fer malgrat els minsos recursos de què disposava, però no era una institució pròpia catalana, sinó l’aprofitament d’una esquerda legal espanyola per esquivar l’esquarterament que representà la divisió provincial.

El llistat oficial de presidents es reprodueix amb aquest forat cronològic a la Viquipèdia, i al llibre de Francesc Gordos-GuarinosDe Berenguer de Cruïlles a Jordi Pujol. Però això, des d’un punt de vista estrictament català, no és veritat pel que fa a la Generalitat, si no és que no es podria entendre com que tot un poble va conservar en l’imaginari col·lectiu el record de les seves institucions perdudes. De fet, al llibre de Francesc Gordos  falta un president que sí és al llistat oficial. Qui pugui consultar el llibre no li quadrarà, mancant-li el 117: Francesc de Valls i Freixa (1704-1706)[2].

Si fóssim conseqüents amb la nostra història però, en realitat, el Sr. Quim Torra hauria de ser el 134è president. Enmig ens en falten tres que les circumstàncies dels diferents governs a Madrid han fet que fossin ignorats per la historiografia catalana clàssica, molt centrada en la barcelonitis, la industrialització i els moviments liberals dins un estat espanyol en formació al segle XIX.

Fnacesc Macià, conegut popularment com "l'avi". Era militar, i va passar a la política arran dels fets del Cu-Cut. Va morir la nit de Nadal de 1933 en l'exercici del càrrec e President. Al 1932, en les primeres eleccions, ERC havia obtingut 56 dels 85 diputats. El partit que ell fundà, Estat Català, i alguns sectors independentistes, no veieren amb bons ulls l'acceptació de l'autonomisme, que a curt termini es demostrà inviable.
Fancesc Macià, conegut popularment com “l’avi”. Era militar, va passar a la política arran dels fets del Cu-Cut!. Va morir la nit de Nadal de 1933 en l’exercici del càrrec de President. Al 1932, en les primeres eleccions, ERC havia obtingut 56 dels 85 diputats. El partit que ell fundà, Estat Català, i alguns sectors independentistes, no veieren amb bons ulls l’acceptació de l’autonomisme, que a curt termini es demostrà inviable.

La història catalana

Òbviament, aquest oblit també és conseqüència del retard en les possibilitats d’estudi i l’acceptació de la nostra pròpia història contemporània, molt centrada encara en els paràmetres marcats per Vicens Vives. La història de les majories republicanes de Catalunya, molt lligades a la industrialització i els moviments obrers, sempre s’han cercat en els lliberals, els demòcrates i els moviments socialistes, els quals finalment, el 1931 van efectivament obtenir una majoria social aclaparadora a tot el Principat. Seguint les idees romàntiques de la historiografia, Francesc Macià va recuperar la numeració de 1714 per, com amb d’altres aspectes, donar una clara idea de recuperació de les llibertats perdudes.

Però això no havia estat ben bé així, ja que entre 1714 i 1931 hi havia hagut vida, sobretot, just abans de la primera restauració i el posterior triomf del catalanisme polític conservador. Per al Principat, pràcticament tot el segle XIX va ser d’estat de guerra. El país i la seva gent encara no havien assumit això del “seny” de Jaume i Balmes (que tampoc se’n sortí amb el seu intent d’unificar les dues branques borbòniques en disputa) i presentaven guerra constantment contra l’invasor, fos aquest francès (sovint en solitari davant la inoperància de Madrid) fos aquest castellà, per exemple, contra els abusos de tot tipus per part de les Capitanies de torn.

Existia també un rerepaís, fora de ciutats més grans que eren lliberals i de la costa (sobretot Barcelona), que era molt tradicional. Ho demostren els alçaments dels Malcontents i les tres carlinades. D’aquestes tres, la segona o dels Malcontents (1846-1849), no va ser només un moviment reaccionari, sinó que confluïren republicans, progressistes radicals i carlins, en la que fou una guerra exclusivament d’àmbit geogràfic català [3]. En conseqüència, les partides carlines tenien més cura de la població civil i va prendre força l’acció política, el que a Catalunya, amb un enemic comú instal·lat a Madrid, es va traduir en l’adaptació pels carlins del terme “furs” com a forma de dotar el Principat d’un autogovern.

El primer president oblidat

Durant la guerra, al París de 1848 de la Primavera dels Pobles, el republicà Abdó Terrades impulsà una oposició republicana, que ja comptava amb la creació d’una Diputació General de Catalunya, és a dir, d’una Generalitat. Tomàs Bertran i Soler hi era present i proclamà el 24 de novembre de 1848 la restauració de la Generalitat, de la qual seria el primer president intentant un acostament entre carlins i lliberals[4]. Segons Tomàs Bertran, ja era hora que el Principat “s’emancipi d’una vegada i constitueixi per ell tot sol, un Estat independent i purament, democràtic” [5]. Aquí, doncs, tindríem el primer president oblidat, el número 122è. Un clar antecedent del catalanisme sobiranista, el que avui en diríem un independentista.

Cada cop sembla més clar a nivell acadèmic, conforme avancen els estudis documentals i les biografies de personatges de l’època, que el naixement del catalanisme polític té un peu en el carlisme. Dit d’una altra manera, el carlisme s’alimentà de la pervivència d’uns valors catalans, tot i que difusos i distorsionats (record de les institucions pròpies i de les lleis pròpies d’abans del 1714) que van saber explotar, i d’un rerepaís, encara majorment agrari malgrat la revolució industrial. Aquesta confluència ajudaria a mantenir viva l’espurna de la voluntat d’autogovern.

Presidents carlins, els tres presidents oblidats de la Generalitat. Estat major carlí. Dibuix de M. Vierge inspirat en una fotografia. Al centre es pot veure a Francesc Savalls, darrer president carlí de la Diputació del General, rodejat del seu estat major.
Presidents carlins, els tres presidents oblidats de la Generalitat. Estat major carlí. Dibuix de M. Vierge inspirat en una fotografia. Al centre, s’hi pot veure en Francesc Savalls, darrer president carlí de la Diputació del General, envoltat del seu estat major.

El carlisme

Això es va veure més clarament durant la Tercera Carlinada (1872-1876), que afectà de nou bàsicament el Principat i el País Basc i Navarra. El pretendent, de nom Carles VII, era, si més no, un record confús més d’aquells que van lluitar amb un altre Carles, l’arxiduc Carles al 1714. Aquesta darrera carlinada era molt present encara durant la proclamació de la república, mentre que per al catalanisme conservador del canvi de segle era un destorb. La visió de trabucaires defensors de la religió a ultrança va ser caricaturitzada i el “foralisme” va ser equiparat amb el “regionalisme”, per la qual cosa, les iniciatives carlines van ser bandejades [6].

Amb posterioritat, ha costat que es reconegués aquest incipient catalanisme en un carlisme del XIX molt transversal, tenint en compte que bona part del carlisme conservador a ultrança que quedava (ja sense bona part de les seves bases populars) va acabar donant suport al cop d’estat feixista del 1936.

Els fets són que els carlins impulsaren la restauració de la Generalitat de Catalunya mitjançant el decret de Carles VII, l’agost de 1874. Des de la seva Cort a Estella, el pretendent va signar un decret amb 20 punts que atorgava plens poders al Principat en tots els àmbits. Aquesta proclamació havia estat precedida el 1872 per una altra sobre la instauració dels furs, que convertia de facto l’antiga Corona d’Aragó en un estat federal.

Poca broma, perquè al llarg de la guerra, els exèrcits carlins van arribar a dominar gairebé tot el territori català, excepte Barcelona i ciutats industrials com Terrassa (on arribaren a entrar i saquejar) o Sabadell, tot sustentant un exèrcit a Catalunya d’uns 14.000 homes. Aquest restabliment de la Generalitat va ser acceptat en la Jura dels furs a Olot i Vic, pel que oficialment es restablí la Diputació General de Catalunya l’1 d’octubre de 1874.

Francesc Savalls i Massot, empordanès. Potser el millor militar català del segle XIX. Va estar implicar en les 3 carlinades. Va arribar a general i va morir a l'exili el 1886. Teòricament, aquest hauria estat l'últim president Carlí. També va ser detituït, acusat injustament de traïció. La seva lleialtat al territori, només comparable a la seva insubordinació
Francesc Savalls i Massot, empordanès i fortament conservador. Potser el millor militar català del segle XIX. Va estar implicar en totes tres carlinades. Va arribar a general i va morir a l’exili el 1886. Teòricament, aquest hauria estat l’últim president Carlí. També va ser destituït, acusat injustament de traïció. La seva lleialtat al territori, només era comparable a la seva insubordinació.

El segon i tercer presidents oblidats

Aquesta Diputació General havia de superar els obstacles que representaven les divergències polítiques i el poder dels cabdills carlins. Però sobretot, centralitzar una hisenda molt necessitada, a més de consolidar l’autoritat sobre el terreny del germà del pretendent, Alfonso, al seu pas per Catalunya junt amb la seva dona Maria de las Nieves. A hores d’ara, la intenció real per aplicar els “fueros” al territori controlat pels carlins i sota l’administració de la Diputació restaurada, estan en discussió.

Però el que està clar és qui va ser el 123è president de la Generalitat: Rafael Tristany (1814-1899), pertanyent a una nissaga de llarga tradició carlina (des de la primera carlinada). Jacint de Macià és potser un personatge cabdal per entendre els moviments polítics a la rereguarda carlina i Joan Mestre i Tudela va ser el principal responsable de l’entitat establerta un mes després a Sant Joan de les Abadesses, d’on es traslladaria a Vidrà i la Seu d’Urgell. L’1 d’octubre de 1874 va ser una diada de festa grossa a Olot, i Rafael Tristany es dirigí des del balcó a la gent congregada mentre de l’ajuntament hi penjaven les inscripcions: “Viva el rei don Carlos VII, restaurador de los antiguos fueros de Cataluña”, “viva la unidad catolica” i “abajo las quintas” [7].

La Diputació va seguir actuant amb molts problemes fins el 18 de març de 1875. Des de desembre de 1874, Antonio Lizarraga havia substituït Tristany en el comandament carlí a Catalunya, però trobant-se aïllat a la Seu d’Urgell, seria Francesc Savalls qui de fet comandaria fins al final la guerra a tot el territori fins al 1875, quan seria nomenat pel pretendent Carles VII Capità General de Catalunya. Per tant, malgrat que la institució funcionava ja dispersa i amb alguns dels seus membres a l’exili, es podria dir que un dels millors militars del XIX catalans, com va ser Francesc Savalls, va ser l’últim president de la Generalitat carlina, el 124è.

Per quin motiu no van pujar al llistat oficial?

I ja tenim els tres presidents oblidats de la Generalitat: Tomàs Bertran i Soler, republicà, i els carlins Rafael Tristany i Francesc Savalls. Evidentment, molts d’aquests coneixements sobre la nostra història no eren coneguts el 1931. Seria doncs de justícia històrica que apareguessin aquests tres presidents, almenys, als llistats oficials de presidents de la Generalitat.

El fet de ser intents no reeixits i de no haver pogut tenir continuïtat no els treu legitimitat. Es podria al·lgar que havien estat intents fets per part dels borbons carlistes, però en aquest cas, tampoc hauríem de comptar els presidents de la Generalitat de la segona restauració borbònica de 1975. Tampoc van poder governar des del Palau de la Generalitat, però tampoc ho va poder fer Josep Irla, que ho va ser des de l’exili, i bé que hi és comptat. Per fer les paus amb la nostra història, seria de justícia reconèixer aquests tres presidents oblidats que van lluitar per restablir, des de les seves idees, les llibertats de Catalunya.


Bibliografia:

[1] Els presidents de la Generalitat [en línia] Web oficial de la institució: [consultat el 04/11/2014] Disponible a: [http://www.president.cat/pres_gov/president/ca/presidencia/origens-generalitat.html].

[2] GORDO-GUARINOS, F: De Berenguer de Cruïlles a Jordi Pujol, de Lleida, Pagès Editors, 2000.

[3] HERNÀNDEZ CARDONA, F X: Història militar de Catalunya (vol. IV), Rafael Dalmau editor, Barcelona , 2004.

[4] Pensament polític i acció revolucionària de Tomàs Bertran i Soler, 1835-1840 [en línia] [consultat el 04/11/2014] Disponible a: [http://www.raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/viewFile/105573/176952].

[5] CAMPS I GIRÓ, J: La Guerra dels Matiners i catalanisme polític (1846-1849) (Barcelona 1978). [en línia][04 novembre de 2014] Disponible a: [http://www.felixcucurull.cat/documents/elfetnacional.pdf].

[6] TOLEDANO GONZÁLEZ, L. F: Carlins i catalanisme. Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, 2002.

[7] TOLEDANO GONZÁLEZ, L. F: Op. cit.

Loading Facebook Comments ...