El temple de Posidó

A l’extrem de l’Àtica, 80 quilòmetres al sud d’Atenes, hi ha una de les postes de sol més famoses de Grècia. L’obligada fotografia mostra la llum vermellenca a tocar del mar, darrera quinze columnes dòriques.

Posta de sol al cap Sounion (font: www.visitgreece.org)
Posta de sol al cap Sounion (font: www.visitgreece.org)

Són els restes del temple erigit a mitjans del segle V aC. És hereu d’un altre temple anterior, del segle VIII aC, que fou destruït pels invasors perses a inicis del segle V aC. Es troba la vora del talús, unes desenes de metres per sobre l’aigua que l’envolta en una posició privilegiada.

La seva posició, molt visible des de les naus que tombaven el cap, va fer que els viatgers posteriors anomenessin aquest indret el “cap de les columnes”.

 “Grafitteros”

Només 16 de les 30 columnes originals resten dempeus actualment. Per guanyar resistència davant els vents provinents del mar, tenien 16 estries longitudinals en comptes de les 20 habituals. L’arquitectura al segles V aC combinava tècnica amb estètica.

La imponent localització del temple de Posidó ha fet que des de sempre, hagi estat un indret força visitat. En son evidències els nombrosos grafittis gravats a les columnes. N’hi ha una immensa varietat, ja des de segle XIX.

Ara bé, un dels més buscats i que esmenten fins i tot les guies turístiques es troba en un dels pilars quadrats: “Byron”. Ho escrigué el poeta britànic Lord Byron el 1824, quan es traslladà a Grècia com a membre de Comitè de Londres per la independència de Grècia, on morí al cap de pocs mesos de malaltia sense poder veure encara la independència grega.

Les cariàtides a la façana lateral de l'Erectèon, a l'acròpolis d'Atenes.
Les cariàtides a la façana lateral de l’Erectèon, a l’acròpolis d’Atenes.

Els marbres l’Elgin

Grècia i per extensió, el classicisme i Orient influïren la seva obra. Byron havia estat anteriorment Grècia, la primera vegada el 1807, i aprengué grec modern. En la seva primera visita a l’Acròpolis, quedà profundament afectat en veure l’espoli que el seu propi estat havia perpetrat principalment de la mà de Thomas Bruce, comte d’Elgin. Mal anomenat “arqueòleg”, concepte que al segle XIX sovint definia un col·leccionista amb prou diners per aconseguir peces. Bruce era escocès, havia fet carrera diplomàtica a Àustria i a Constantinoble on fou ambaixador entre 1799 i 1803.

La presència de Bruce a la capital de l’imperi otomà, i el domini d’aquest sobre territori grec en aquell moment propicià que el comte fes mans i mànigues per a aconseguir peces arqueològiques amb la intenció de decorar la seva residència.

Sota l’habitual aparença d’una primera tasca de documentació, el 1801 Bruce aconseguí un decret reial que li permetia endur-se peces de pedra amb relleus i inscripcions. Dit i fet. El comte no va perdre el temps i anà recollint peces d’arreu de Grècia. Entre els indrets afectats hi havia el temples de Niké Apteros o l’Athenea Niké i l’Erectèon, ambdós a l’Acròpolis d’Atenes.

No es parlaria però del compte d’Elgin si no s’hagués emportat els marbres del Partenó, coneguts des d’aquell moment com els “marbres d’Elgin”. Encara avui son al Museu Britànic de Londres, i també encara avui són reclamants pel govern grec. Al British Museum s’hi poden veure més de la meitat de les metopes  que ornaven el Partenó, així com part del fris i també escultures dels timpans del temple.

El Partenó, a l'acròpolis d'Atenes.
El Partenó, a l’acròpolis d’Atenes.

Manipulació barroera

Edward Clarke escrigué el 1811 una descripció dels treballs per arrencar els marbres on queda clar que la operació fou poc curosa. Els britànics instal·laren màquines que provocaren que part de l‘estructura caigués, trencant les peces en bocins. Es diu que fins i tot el comandant del destacament otomà que es trobava allà en aquell moment, s’esglaià en veure les escultures trinxades a terra.

Per si fos poc, algunes de les peces que s’aconseguiren extreure senceres foren tallades en parts més petites, per a facilitar-ne el transport. Es posen en boca del mateix comte d’Elgin les paraules: “El marbre ens posà dificultats i vaig haver de ser una mica bàrbar…”

Trasllat accidentat

Diu la dita que allò que comença malament… El 1802 sortien del port del Pireu els vaixells carregats amb el botí d’Elgin cap a la Gran Bretanya. Es preveia fer escala a Malta, colònia britànica al sud de Sicília. Està per demostrar que Posidó hi tingués a res veure, però la realitat és que la matinada del 17 de setembre, poc després de sortir, una tempesta obligà a canviar de plans i buscar refugi en un altre port sota control britànic a l’illa de Kythera, al sud de l’Egeu. Abans d’arribar-hi, la fragata Mentor xocà contra el rocallam i s’enfonsà. Disset contenidors de patrimoni grec anaren al fons del mar dels déus.

Detall de les metopes que resten, molt fragmentades, al Partenó.
Detall de les metopes que resten, molt fragmentades, al Partenó.

El naufragi donà lloc a una operació de rescat a càrrec del compte que s’allargà fins a dos anys i que sembla que el deixà en una situació econòmica molt delicada. Es contractaren bussos caçadors d’esponges de l’illa veïna de Kalimnos, que recuperaren frisos, parts de columnes, un tron de marbre, i d’altres parts dels temples.

L’any 1805, el material recuperat fou carregat en dos vaixells de l’armada que ho portaren directament a les sales del “British”. Encara quedaven pendents els darrers elements del botí , entre ells una de les cariàtides de l’Erecteion, que fonen embarcats en l’Hydra, un altre vaixell de l’armada reial.

Arqueologia submarina

La fragata quedà al fons del mar fins que al cap de setanta anys, el govern de la República Grega endegà excavacions al peci sense resultats importants. Cent anys més tard, el 1975, un oceanògraf mediàtic, Jacques Cousteau, també s’hi acostà per a fer-hi immersions sense èxit pel que fa a la recuperació de materials.

Temple de Niké Apteros a l'acròpolis d'Atenes.
Temple de Niké Apteros a l’acròpolis d’Atenes.

S’han fet esforços fins entrat el segle XXI, quan es va abandonar definitivament la recerca de patrimoni arqueològic a la fragata Mentor. El darrer projecte de recerca es va programar el 2011 coincidint amb la inauguració del nou museu de l’Acròpolis. Un equip dirigit per Dimitris Kourkoumelis, només va recuperar estris de navegació i objectes personals de la tripulació, inclòs un tinter que s’ha acceptat com a propietat del comte.

D’entre els objectes personals d’Elgin, l’equip de Koukoumelis recuperà tres monedes de plata  antigues, segurament “comprades” pel comte. La presència d’aquestes monedes ha obert nous interrogants sobre quins materials traslladava la Mentor, apart dels marbres.

35.000 lliures

El material embarcat a la Mentor no arribà mai a la residència del comte. Aquest s’havia vist obligat a demanar ajut al govern britànic en mà d’obra, transport, emmagatzematge, etc. Finalment, les despeses sobrevingudes l’obligaren a vendre els marbres al govern. La transacció tingué lloc el 1816 per 35.000 lliures, molt per sota de la petició inicial de 62.000. El paquet incloïa les desenes de contenidors que ja havien arribat a la seva residència, on s’hi estaven degradant per l’alt grau d’humitat.

Byron en escena

Després de visitar l’Acròpolis el 1810, Lord Byron opinava amb les seves eines. Escrigué un poema anomenat “La maledicció de Minerva”. El text és una denúncia contundent a l’acció d’Elgin i del seu govern, i posa en boca de la deessa conceptes com “usurpador” i “lladre”. El compara als otomans i gots i amb el mateix Alaric. Alhora, Byron deixa clara la seva simpatia per la Grècia clàssica i pels grecs contemporanis. De fet, ell mateix deia que era “l’aire de Grècia que l’havia fet poeta”.

Estàtua dedicada a Lord Byron a Atenes (font: wikimedia)
Estàtua dedicada a Lord Byron a Atenes (Font: wikimedia)

Al poema, Minerva parla del Partenó com un temple violat, i també esmenta un mur “insultat” per Elgin. I és que aquest també era afeccionat a gravar el seu nom als indrets que visitava. Byron va fer un acte molt clàssic de revenja: una damnatio memoriae particular. Va esborrar el grafitti que Elgin havia gravat als murs de l’Erectèon que deia “ho ha fet Elgin” (la inscripció, s’entén). En el seu lloc, Byron hi gravàQuod non fecerunt Gothi, hoc fecerunt Scoti“, que podem traduir com “els escocesos han fet el que no van fer els Gots”, tornant a posar l’acció d’Elgin més enllà del suposat vandalisme dels “bàrbars” otomans.

El 1811 Lord Byron tornà a Londres en vaixell. Paradoxes de la història, ho féu a bord de l’Hydra en el mateix viatge que transportava part del material fruit del pillatge de Lord Elgin.

Eterna discussió 

Amb el trasllat del patrimoni grec a Londres arrencà el debat. No només Lord Byron, sinó altres personatges britànics destacats es mostraren en desacord amb l’espoli.

El diputat J. Newport escribia sobre Elgin: “(…) ha saquejat allò que els turcs i d’altres bàrbars consideraren sagrat”. Un anònim grec del 1810 deia “Ara, Lord Elgin pot vanagloriar-se d’haver arruïnat Atenes”.

Els britànics feren córrer una suposada indiferència dels grecs davant el saqueig. El pintor irlandès Edward Dodwell, però, ho negà tot, documentant queixes dels grecs al sultà, que havia donat els permisos necessaris.

El mateix Dodwell proposà solucions alternatives, com fer motlles de les escultures. Alhora argumentà, literalment, des d’un altre punt de vista. Exposà que Fidias havia esculpit les mètopes i frisos per ésser vistos des de baix. De fet, l’arquitectura de l’antiga Grècia sempre tenia en compte la posició de l’espectador. Per això, el sostre del Partenó era lleugerament corbat i per la mateixa raó, les quatre columnes dels extrems eren lleugerament més estretes. Tot plegat, per a afinar efectes òptics.

La llista de cites oposant-se a l’espoli seria inacabable. Després de la Segona Guerra Mundial, un diputat laborista va proposar al primer ministre Winston Churchill de retornar els marbres com a reconeixement a la resistència grega davant els alemanys. No cal dir que fracassà.

El debat ha passat per alts i baixos però no ha acabat mai. El nou museu de l’Acròpolis presenta espais buits en espera del retorn de les peces del Partenó, repetidament demanat pel govern grec. Fins i tot a l’aeroport d’Atenes hi ha màquines per votar a favor del retorn dels marbres.

La part a favor e l’espoli

Sovint es parla que moltes de les peces que es troben actualment als museus occidentals podrien haver desaparegut per acció del temps o de les màfies. És evident que en alguns casos, podria haver estat així. Ara bé, no sembla que la intenció de Lord Elgin fos la de protegir el patrimoni, sobretot tal i com el va extraure. D’altra banda, un cop el propietari legítim està en condicions de custodiar-lo adequadament, seria obligat d’estudiar la millor manera de tornar al Cèsar, el que és del Cèsar.


Més informació

Museu de l’Acròpolis d’Atenes, una visita obligada per a tothom almenys un cop a la vida.

Loading Facebook Comments ...