Neró va cremar Roma el 68 dC. Aquesta és una de les grans post-veritats històriques que han quallat amb el pas dels anys. De fet, neró no era a la ciutat durant l’imperi, tot i que això no prova res. La mentida s’estén del cinema a la literatura i fins i tot, al món de la informàtica. Donat que en argot informàtic, de gravar un CD o DVD se’n diu “cremar” un disc, resulta que un dels softwares més famosos de gravació s’anomena Nero, i la icona és el Colisseu en flames.

Deixant de banda l’anècdota “friki”, una nit del 9 de juny (o 18 de juliol, segons les fonts) de l’any 64 començava un incendi a la corba del circ màxim, al costat del turó del Palatí, on hi havia el palaus del Cèsars. Des del 13 d’octubre del 54 dC, el Cèsar era Claudi Neró.

Les voltes del circ eren aprofitades per comerciants per instal·la-hi paradetes, i sembla que fou en un d’aquest comerços improvisats que arrencà un dels episodis més funests per a la ciutat.

L’únic historiador que visqué directament l’incendi i en parla fou Plini el Vell (Tàcit també, però no tenia ni deu anys d’edat), però el cas és que tracta el tema molt superficialment. Conten les fonts que les flames es varen estendre per tota la ciutat i que durant cinc dies, destruïren bona part del centre urbà.

Mostra d'opus craticum en una casa d'Hercolano (Campània Itàlia). Es caracteritza per la presència de marcs de fusta en un mur d'opus incertum (pedres poses sense orbre determinat).
Mostra d’opus craticum en una casa d’Hercolano (Campània Itàlia). Es caracteritza per la presència de marcs de fusta en un mur d’opus incertum (pedres poses sense orbre determinat).

L’urbanisme a Roma

La Roma de mitjans del segle IdC tenia una població de poc menys d’un milió d’habitants. Les catorze regions augustes (una mena de districtes) de la ciutat s’estenien sobretot a l’est del Tíber. Els barris populars s’estructuraven al voltant de carrers estrets en els que s’hi aixecaven a banda i banda edificis que podien arribar a 4 o 5 plantes.

Amb el creixement de la ciutat, els carrers havien esdevingut un espai bulliciós i de perill. Per control·lar-lo, Juli Cèsar havia creat una normativa que prohibia el pas de vehicles i l’establiment de comerços ambulants fins la posta de sol. Aquesta normativa donà lloc a un doble món, el diürn i el nocturn, sinistre i agressiu.

Ja al segle III aC havien aparegut a Roma els primers immobles d’habitatges. Construïts en opus craticum, eren perillosos perquè sovint s’enrunaven. Donada la manca de regulació, els propietaris volien construir sempre més alt. Encara avui és visible una estructura de 6 pisos del segle II dC en un vessant del turó del Capitoli. A les plantes baixes s’hi obrien al públic tabernae (comerços), cauponia (tavernes) o tallers, mentre que a les plantes superiors la vida als habitatges no era fàcil. No hi havia aigua, ni cuina. A l’hivern, era comú de fer fogueres per a escalfar-se o cuinar, i els incendis hi trobaven el camp abonat. De fet, eren molt nombrosos.

Amb August, l’alçada màxima dels edificis s’havia establert en 18 metres. Aquesta norma arribà fins el 64 dC, tot i que no tothom l’acomplia, ni molt menys. El gran incendi marcà un abans i un després em la regulació urbanística. L’alçada màxima dels edificis passà a 21 metres, i s’establí una separació mínima de 3 metres entre les ínsules. La llei també preveia la construcció de pòrtics a la planta baixa per crear espai suficient per a la maniobra dels vigili, així com terrasses planes que els facilités la tasca des de l’alçada.

Actualment, podríem cercar una experiència similar a moure’s per aquests barris. Les medines de le ciutats del nord d’Àfrica com per exemple, el cas de Fez presenten una estructura molt similar. No en va, s’han pres com a referència per a algunes de les grans produccions audiovisuals centrades en el món romà.

Menjador de la Domus aurea. (font: ansa.it)
Menjador de la Domus aurea. (font: ansa.it)

El controvertit Neró

Neró Claudi Cèsar August Germànic (Neró, vaja) fou successor de l’emperador Claudi. És descrit pels autors contemporanis com un personatge força especial. La seva actitud tirànica portà Roma a un període de terror. Les principals fonts per al coneixement de Neró son Publi Corneli Tàcit (56-118 dC), a la seva obra Annals, i Suetoni, que el tracta a Els dotze Cèsars.

Val a dir que la informació que ens ha arribat és fruït de plomes crítiques (sobretot en el cas de Suetoni) amb la dinastia Júlia Clàudia, de la que Neró en fou el darrer representant. Arribà al poder molt jove i degut a això, la seva mare Agripina volia exercir de regent. Neró arribà a ordenar-ne la mort, i també de la seva primera muller Octavia, després de casar-se de nou amb Popea. Les seves disbauxes per Roma també eren una altra font d’escàndol.

A part de la seva actitud diguem-ne particular, una altra de les causes que possiblement el féu sospitós de l’incendi és que un cop devastat el centre de Roma, endegà un gran projecte per a construir la seva ostentosa residència. Coneguda com Domus aurea, ocupà 250 hectàrees. Segons Suetoni, un gran llac, vinyes, boscos i prats s’estructuraven al voltant da la construcció, on hi abundaven els elements d’or (d’aquí el nom donat a la Domus). La part residencial tenia com a element central un gran menjador mòbil que rotava sobre el seu eix, simulant el moviment de la terra. Els balnea o complex de banys disposava d’aigua corrent provinent del mar.

ROME Reconstitution de la Domus Aurea

La Domus Aurea ou Maison dorée est un immense palais impérial de la Rome antique, que Néron fit construire, qui couvrait une partie importante de Rome intra muros. Elle comportait plusieurs bâtiments distincts, de vastes jardins, un lac artificiel, mais aussi une salle de banquet dont le plafond en forme de voûte céleste tournait sur lui-même.

Restitució en 3D de la Domus Aurea.

Tornant a les fonts, Tàcit nega la responsabilitat de l’emperador en l’incendi, mentre que Suetoni indica el contrari i Cassi Dió també culpà l’emperador de l’origen del foc. Neró buscà un culpable a ulls de tothom, i el trobà en la secta dels cristians.

El cos de bombers

L’any 6 dC, August havia establert un nou càrrec públic, el Praefectus vigilum. Tenia per objecte comandar un cos també nou, els vigiles, que controlarien la seguretat nocturna als carrer de Roma i també protegirien la ciutat dels incendis. De ben segur que la creació d’aquest cos venia a cobrir necessitats manifestes, i s’endevina que els incendis començaven a ser un problema urbà a la Roma del canvi d’era. Per a fer-hi front, el Praefectus vigilum tenia jurisdicció tant civil com penal, de manera que podia jutjar els ciutadans que no seguissin la normativa.

El cos estava format per 600 homes. Aquesta quantitat inicial anà engruixint-se fins a arribar a uns 7000 esclaus, que després de 6 anys de servei, aconseguien la llibertat. Aquest fet dóna una idea de la perillositat intrínseca a la seva feina, sobretot en comparació amb l’exèrcit. Els legionaris, necessitaven 30 anys de servei per a aconseguir la ciutadania. El 24 dC, Tiberi instaurà la Lex Visellia, que permetia l’entrada de lliberts als vigiles.

Ús d'una bomba d'aigua al Festival Tarraco Viva, 2013.(Thaleia Grup de Reconstrucció Històrica)
Ús d’una bomba d’aigua al Festival Tarraco Viva, 2013. (Thaleia Grup de Reconstrucció Històrica)

La organització interna dels vigiles es dividia segons la tasca a executar. Donat que al segle IdC no existien les mànegues com les coneixem, òbviament calia acostar l’aigua el més a prop del foc possible. Per a fer-ho possible, disposaven del sipho, un carro de cavalls que transportava una bomba d’aigua o siphona, un estri inventat ja a l’antiga Grècia i que descriu Vitrubi. Els siffonarii accionaven manualment els dos pistons de bronze de les bombes per tal que els aquarii poguessin acostar l’aigua a l’incendi amb galledes (amae) tot fent cadena humana.

Els vigiles anaven protegits amb una cota de malla curta. Per a preservar la seguretat dels seus companys, els uncinarii tenien per objectiu de sostenir els murs i estructures afectades amb pèrtigues acabades amb un ganxo. També empraven escales, pales, destrals (dolobrae). La militia vigiles s’organitzava a nivell intern en 7 cohorts, seguint la organització de les legions. Cada cohort era responsable de dos districtes de la ciutat.

Arqueologia dels vigilii

Per tal de preveure una intervenció ràpida, el cos tenia instal·lacions repartides per tota la ciutat, tant quarters (statio) com punts de vigilància (excubitorum).

Actualment, els arqueòlegs tenen localitzats dos jaciments relacionats amb la militia vigiles. Una d’elles es troba a la zona del Celio, i un altre es troba al barri del Trestevere, a l’oest del Tíber. El jaciment, localitzat a mitjans del segle XIX, té l’accés a la via de la VII Cohorte i és de visita recomanable per la seva particularitat. Es troba 8 metres per sota de l’actual nivell del terra i és interpretat com un excubitorium de la cohort VII, que actuava a les regions XI i XIV.

A part de l’estructura arquitectònica, els murs guarden decoració pictòrica i sobretot, una colla de graffitis dels propis membres de la cohort datats al segle II dC, entre el 215 i el 245 dC. És gràcies a aquests grafitti que coneixem la cohort que hi prestava servei, així com el nom i grau d’alguns dels seus membres i la durada del servei. Fins i tot, es pot endevinar si es tractava de torns de dia o de nit. També hi ha gravats fruït de l’avorriment dels vigiles, així com referències a la divinitat protectora (genius Excubitorii).

Loading Facebook Comments ...