El canvi en les polítiques econòmiques i l’enfrontament de la guerra freda van coincidir amb les necessitats d’augment de seguretat en les olimpíades. Tot pels fets de Munic. Els esdeveniments, a grans trets, són molt coneguts: el fracàs en l’intent de rescat dels ostatges, que va acabar amb la mort d’11 membres de l’equip olímpic israelià. Va ser el 5 de setembre de 1972, i les 24 hores que durà el segrest servirien per fer un manual de tot el que no s’ha de fer en una situació d’aquesta gravetat.

Zvir Zamir explica que a resposta d’un oficial israelià sobre la seguretat de l’ambaixada, les autoritats alemanyes li van respondre despectivament: ”Vostè què es pensa? aquí impera l’esperit olímpic”.

Els terroristes van accedir de matinada tranquil·lament a la vila olímpica vestida de xandall amb bosses esportives on duien les armes. Membres de la delegació nord-americana els facilitaren l’accés, tot pensant que eren atletes que s’havien, com ells, fets escàpols per anar-se’n de festa i tornaven tard. Un cop a dins van anar cap on es trobava la delegació israeliana, al pavelló 31, amb total impunitat. Van picar la porta i intentaren entrar a la força. Moshe Weinberg va donar l’avís i junt amb Joseph Romano van contenir prou temps els assaltants perquè escapessin 8 membres de la delegació, gest que els costà la vida. Precisament Romano se li van tallar els genitals i mostrava senyals de tortura.

Luttif Afif (“Issa”), encarregat de l’operació tàctica, era nascut a Natzaret de mare jueva i pare cristià. Havia treballat en la construcció dels equipaments olímpics, pel que coneixia perfectament l’indret. Les nits prèvies havia vist els atletes saltar la tanca prop del pavelló 25A.

Comencen els despropòsits

D’entrada, del segrest terrorista es va haver de fer càrrec la policia alemanya. I és que a causa de les imposicions de la Segona Guerra Mundial, encara el 1972 l’exèrcit alemany tenia restringida la seva intervenció en temps de pau dins el mateix país. Aquest fet, lluny de ser anecdòtic, limità l’accés a material d’elit que hagués anat molt bé, per exemple, ulleres de visió nocturna. Aquest va ser un dels molts despropòsits de la gestió, per part del govern alemany, en l’atemptat de Munic.

La policia va intentar negociar amb els assaltants, després que aquests mateixos es posessin en contacte per fer les seves reivindicacions, però vist que no hi havia manera es va intentar un assalt. El pla era accedir pels conductes de l’aire condicionat, 30 voluntaris (la condició era haver disparat almenys un cop una arma de foc) es van triar per l’operació secreta anomenada en clau: “Sunshine”. El problema era que els terroristes veien tots els moviments de la policia en directe des del sofà, gràcies a la retransmissió que estava fent la mateixa televisió alemanya. Ningú va tallar el llum. L’assalt es va haver d’avortar, evidentment, per molts que els policies anessin disfressats amb xandalls.

Els jocs només es van suspendre durant el dia de l'atemptat, l'endemà es van reanudar amb un acte de record a les víctimes en que els països àrabs es van negar a que les seves banderes onegessin a mig pal. Es va intentar passar pàgina ràpidament, de forma que al partit de futbol Hongria- Alemanya es va fer fora uns espectadors per mostrar una pancarta on hi deia:”17 morts, ja oblidats? “
Els jocs només es van suspendre durant el dia de l’atemptat, l’endemà es van celebrar amb un acte de record a les víctimes en què els països àrabs es van negar que les seves banderes onegessin a mig pal. Es va intentar passar pàgina ràpidament, de forma que al partit de futbol Hongria- Alemanya es va fer fora uns espectadors per mostrar una pancarta on deia: “17 morts, ja oblidats?”

El trasllat a l’aeroport

El següent pla va ser aprofitar el trasllat a l’aeroport, un cop concertada la fuga dels terroristes, però els segrestadors, en inspeccionar el camí fins a l’autobús, van adonar-se que era una emboscada, perquè van veure córrer els policies. Així, van demanar helicòpters per anar cap a l’avió, va ser llavors que la policia es va adonar que els segrestadors eren en realitat 8, i no 5, cosa que els franctiradors no van saber mai. De fet, els franctiradors no eren tal, sinó que únicament eren policies normals que van ser triats perquè practicaven tir els caps de setmana.

Ergo, ni tan sols disposaven d’equipament adequat, més que el fusell estàndard de la policia. Els franctiradors eren 5, mentre que els terroristes 8, pel que era impossible qualsevol acció per eliminar-los a tots. Aquest detall i d’altres sobre l’operació van ser revelats pel cap del Mossad, Zvi Zamir, que davant la negativa de les autoritats alemanyes d’acceptar l’ajuda d’un equip antiterrorista israelià, es va desplaçar personalment a Munic per supervisar l’acció, arribant a la tarda. Un cop transportats segrestadors i ostatges cap a l’aeroport militar de Furstenfeldbruck, on s’intentaria l’assalt definitiu, més despropòsits. Els pilots dels helicòpters van aterrar entre l’avió i la policia, oferint-los una barricada perfecta. I per acabar-ho d’arrodonir, els carros blindats de suport mai no van arribar a l’aeroport, perquè es van quedar atrapats a causa del trànsit. No s’havia obert un camí franc cap a l’aeroport.

Als jocs olímpics de 1932 a Los Angeles els vigilants anaven disfressats de cowboys, amb tota arma duien una corda per enllaçar vaques. El 2012 a Londres es va desplegar l’exèrcit amb míssils terra-aire. Al mig un abans i un després: Munic 1972.

El desastre previsible

Finalment el resultat de tot plegat va ser, vist amb perspectiva, l’únic desastre que es podia donar. En adonar-se els segrestadors que l’avió era buit, i que tot plegat era una trampa, va començar un intens tiroteig, durant el qual els terroristes van matar els ostatges. El tiroteig es va allargar, d’entre altres coses, perquè els franctiradors de la policia no disposaven ni de ràdio per comunicar-se entre ells. Però això no acabà aquí. Al voltant de les 23 hores es va arribar a passar per televisió la notícia que els ostatges havien estat alliberats i que no hi havia hagut víctimes. Però al cap de poc es va haver de rectificar, per, després d’un ball de xifres, acabar reconeixent que no hi havia hagut cap supervivent entre els ostatges. És més, un dels terroristes, Yusuf Nazzal, havia sobreviscut i acabaria escapant.

“Les autoritats alemanyes s’han comportat com uns autèntics ineptes”, Zvi Zamir als seus informes desclassificats.

A partir d’aquí es va obrir un altre front, el de si calia suspendre els jocs, bé per seguretat, bé com a mínim per respecte a les víctimes. Aquí el govern bavarès es va acabar de lluir quan al·legà que: “no podien aturar els jocs perquè no tenien programació alternativa per a la televisió”. Finalment es va imposar l’opinió del COI, segons la qual no es podia donar protagonisme a uns terroristes fent que s’aturessin tots uns jocs olímpics. De totes maneres, l’endemà de l’atemptat el nedador americà Mark Spitz, d’origen jueu, abandonava Munic emportant-se 7 medalles, i altres delegacions com la noruega o l’egípcia també marxarien.

Aquestes van ser les primeres olimpíades que van tenir mascota oficial. Waldi, un gos-salsitxa, la gràcia marcaria tendència per a futures edicions.

Els detalls de l’operació

Bona part de tots aquests detalls s’han mantingut en secret fins fa ben poc. El 1992 van sortir a la llum les primeres fotos de la matança. Va ser coincidint amb la caiguda del mur. Unes fotos que la República Federal Alemanya sempre havia negat que existissin. Posteriorment el govern israelià va desclassificar documentació amb converses mantingudes amb representants del govern de Baviera, el COI i assessors israelians, que publicà el setmanari alemany Der Spiegel el juliol del 2012. Els 45 documents aporten detalls de l’atemptat, incloent-hi evidències de què els serveis secrets alemanys sabien de feia setmanes, per un informant palestí a Beirut, que s’estava preparant l’atemptat. Les famílies dels esportistes morts van posar el crit al cel.

La reivindicació del record a les víctimes

La viuda d’un dels atletes d’esgrima, Ankie Spitzer, que va ser la primera a veure les fotos anys abans, va promoure una campanya perquè a Londres 2012 es fes un minut de silenci amb motiu del 40è aniversari de l’atemptat. Però el president del COI Jacques Rogger va al·legar “tenir les mans lligades” per l’amenaça de fins a 46 estats de fer boicot al minut de silenci. “Les mans del meu home sí que estaven lligades”, va respondre Ankie als mitjans. L’actual president del COI, Thomas Bach, elegit el 2013, diu que farà el possible perquè les víctimes de Munic tinguessin un moment de record a Rio 2016. La campanya al portal Chance.org va aconseguir més de 100.000 adhesions reclamant “només un minut”.


Més informació:

Aquest article en versió reduïda va ser publicat originalment a l’especial en paper de La Fosbury sobre les olimpíades de Rio de Janeiro del 2016. L’encapçalament original era: Un minut pels despropòsits de l’atemptat de Munic 1972.


Llegir més:

Lillehammer: els espies que van sorgir del gel

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...