El passat 5 de gener va fer set anys de la mort del professor d’Història Gabriel Cardona (1938 – 2011). Cardona va generar molta teoria històrica per entendre la dictadura i la transició espanyola que actualment conformen la base d’una generació d’historiadors.

L’historiador Gabriel Cardona, especialista en temes militars, especialment de l’exèrcit espanyol.

Gabriel Cardona

El menorquí Grabriel Cardona, va ser professor associat a la Universitat de Barcelona (UB) i era un gran enamorat de la seva illa i de la història. Els qui van tenir la sort d’assistir a alguna de les seves classes, el recordaran sempre per ser un gran comunicador, i parlar amb coneixement de causa. No només com a investigador, sinó com a protagonista actiu de molts dels fets que explicava.

Cardona era especialista en història militar. Ell mateix havia estat militar. Com explicava, va deixar l’exèrcit després del cop d’estat del 23F. Donat que formava part de l’organització clandestina “Unión Militar Democrática”, la seva vida corria perill. El seu llibre el “Gegant descalç” és encara un referent per entendre un dels pilars sobre el qual encara avui pivota l’estat espanyol.

Actualment encara és vigent la mentalitat que il·lustra el llibre. Com a exemple, el submarí que s’enfonsa pressupostat en 500 milions i que en costarà 4.000 a un estat amb un 50% d’atur juvenil i 13 milions de persones en risc de pobresa. O la despesa estratosfèrica, que encara s’augmenta enguany en un 80%, en plena operació de retallades socials. A hores d’ara, un dels estat europeus amb més quilòmetres de costes, només disposa operatiu d’un porta-avions dièsel, i un antic submarí.

Cardona explicava, a la ràdio o on el convidessin, infinites anècdotes de l’exèrcit espanyol. Com el cas del vaixell que havia de portar armes al Marroc urgentment, però que per manca de pressupost es va aprofitar l’espai sobrant de bodega per carregar-hi altres mercaderies. És clar, en tenir presa, les armes i municions es van posar primer, de manera que en descarregar, el material que era urgent es va haver d’esperar diversos dies fins que es buidés tot el que havien posat al damunt. La corrupció era la normalitat. No cal ni parlar dels desastres, per ineficàcia, de la batalla de l’Habana d’Anual, Monte Arruit o el ridícul pel conflicte del Sàhara.

“L’exèrcit espanyol no ha guanyat una guerra durant els últims 200 anys almenys que s’enfrontés contra la seva pròpia població, i encara si la trobava desarmada.”

L’exèrcit espanyol de la dictadura (1939-1975)

Cardona va saber posar de relleu “la patètica realitat de la institució més poderosa a Espanya durant 40 anys”. L’exèrcit espanyol constituïa un pilar bàsic de l’estat, “base de cantera de polítics”, i social, “donada l’obligatorietat del servei militar, tràgic i mal organitzat, vist com una desgràcia i que va fer agafar odi a una institució cridada a ser escola de ciutadania”. Les conseqüències d’aquestes nefastes misèries de postguerra encara són ben visibles en la política de la monarquia espanyola: “corrumpuda, endarrerida i mísera”.

L’exèrcit era el gran garant victoriós d’una guerra civil guanyada gràcies als recursos nazis i feixistes i a la carn de canó de 70.000 voluntaris marroquins, “les tropes mores”, dedicades al pillatge i la violació de dones. Així, aquell primer exèrcit “s’esforçava braç en alt a fer la salutació romana, en detriment de la salutació militar”, mentre aprofitaven el context internacional criticant els estats lliberals”, “titllant la democràcia d’ideologia caduca” tot assegurament que el futur seria “feixista o comunista”. Aquesta ideologia nazi va permetre desempallegar-se d’elements difícilment reinsertables a la societat a la División Azul per anar a lluitar al front de l’est amb el nazis.

Malgrat ser un pilar de l’estat, el creixement econòmic gradual que es donà malgrat la dictadura va anar paral·lel a l’abandonament de l’exèrcit. Es convertí en un cau “on donar favors o donar poder, en forma de feina i contractes a partidaris i simpatitzants de la dictadura”. Contradictòriament, el finançament d’aquest immens monstre no va parar de créixer, en detriment del partit únic feixista del poder, la Falange.

El 1943, l’estat dedicava només a l’exèrcit de terra el 38% del pressupost total de l’estat. I un 7% més a les forces d’ordre públic (també militaritzades). Falange només en rebia l’1,9%. L’exèrcit es va convertir en un lloc que assegurava un plat de menjar, congraciar-se amb el règim, una font de mà d’obra en condicions d’esclavisme i una sortida fàcil per a l’enorme massa social analfabeta. Així, el 1941 la policia disposava de 1719 oficials, que passaren a ser 3047 només 4 anys després. Les mateixes proporcions s’observaren entre els soldats i l’oficialitat a l’exèrcit. Un exèrcit que va utilitzar les mules fins l’any 1996.

El pressupost es gastava en: «rancho», sous de misèria, uniformes i calçat. Després d’això, no quedava pressupost per aspectes tècnics, ni molt menys per a mantenir una guerra, ni en somnis una d’internacional. No és estrany, doncs, que Hitler no volgués tenir un altre destorb «ajudant» com els italians, més enllà de la carn de canó que va representar la mal organitzada División Azul.

El monstre d’aquest exèrcit no pararia de crèixer i devorar-se a ell mateix. Durant la dècada dels 50 i 60, l’estat seguia gastant 1/5 part del pressupost de l’estat només a l’exèrcit de terra. Més que en l’exèrcit de l’aire i la marina junts. I això, malgrat que la baixa oficialitat tenia sous de misèria i la tropa forçada no cobrava. Arran dels pactes amb els Estats Units, no seria fins a la dècada dels 70 que començaria a arribar material militar nou, procedent de descatalogacions nord-americanes.

L’exèrcit durant la transició (1975-actualitat)

Quan va arribar la transició, l’exèrcit espanyol era una caricatura d’alguna cosa que volia semblar militar. Els alts comandaments es dedicaven a la política i formaven seccions per intentar donar continuïtat a la dictadura després de Franco. Tot l’exèrcit i les forces d’ordre públic havien estat dissenyats única i exclusivament per a la repressió interior. La massa constant de mà d’obra forçada (el servei militar obligatori, popularment: «la mili») havia permès un retard tecnològic d’escàndol. Això sí, l’exèrcit va servir com a eina d’aculturització i homogeneització ideològica. Molts catalans (anomenats despectivament «polacos»), van aprendre la llengua castellana a «la mili». S’intentava que catalans i bascos, a menys que tinguessin amics al règim, anessin el més lluny possible, normalment a zones d’Àfrica o el sud peninsular.

La necessitat de consolidar el nou règim monàrquic, hereu directe de la dictadura, va comportar un canvi d’imatge en l’exèrcit que va haver de jugar el paper de dolent que es redimeix. D’aquesta manera es va orquestrar el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 (el 23F). Una operació de maquillatge polític, que no va comportar grans canvis en les estructures bàsiques de l’exèrcit espanyol.

Cardona anomenava al cop d’estat del 23F “un gran iceberg nostàlgic del passat”. I és que, malgrat la dictadura, “a la mort de Franco dins l’exèrcit hi havia molta diversitat de formes de pensar”. Els records de la guerra civil era cada vegada més, per raons generacionals, cosa del passat de la institució i dels alts comandaments, mentre que a una majoria “Franco havia estat inculcat en les mentalitats” a sang i foc com una figura providencial i general prodigiós, quan no havia estat ni una cosa ni l’altra”.

Els moviment socials, conseqüència del seu desprestigi, especialment impulsats des de Catalunya i País Basc per evidents raons de nació, van posar fi al servei militar obligatori. Amb tot, els pressupostos i la modernització es resisteixen a arribar, essent encara “una reserva espiritual” on les llengües cooficials són prohibides i no s’admet cap tipus de crítica a l’endogàmic sistema corrupte espanyol, tal com s’ha posat de manifest amb el cas del tinent Segura.

Com s’ha vist arran del cas català, tant l’exèrcit com la judicatura, pilars monàrquics que no van patir cap tipus de depuració durant la transició, segueixen essent pilars del nacionalisme espanyol. Són emprats, des del segle XIX, per fer política. Així com en l’educació tampoc va haver-hi cap depuració però les condicions socials van anar arraconant els partidaris de l’ensenyament franquista, això no va passar a l’exèrcit. “A les casernes es conserven impunement estàtues i bustos de Franco amb el pretext que va ser un general i que és història d’Espanya”, el tema és que no hi ha referències iguals a cap altra general ni esdeveniment d’aquesta suposada història.


Més informació

  • CARDONA, G: El gigante descalzo, el ejercito de Franco, Ed. Aguilar, Barcelona, 2003

Aquest article va ser publicat originalment al web historianis.com en anglès com a col·laboració entre aquest web i el nostre.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...