Ciceró parlant al senat romà. | Cessare Maccari (1882-1886)

Els passats 6 i 7 de setembre, el Parlament de Catalunya va aprovar les lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica, que marquen un abans i un després en el procés d’independència de Catalunya. Les lleis es votaren de matinada, després de sessions inacabables que han posat d’actualitat conceptes com hipocresia o sobretot, filibusterisme.

Aquestes dues sessions plenàries passaran a la història per les tàctiques de l’oposició que de forma legítima i legal, espremeren el reglament parlamentari per tal de demorar en extrem l’aprovació de les lleis. Aquests recursos tàctics marquen un moment molt baix pel que fa a una qualitat que ja des del món clàssic, d’abundants assemblees, era bàsica per a qualsevol personatge públic, l’oratòria.

Noms de grans oradors com Demòstenes, Aristòtil, o Ciceró, queden molt lluny, però la situació ens dóna una bona excusa per parlar-ne.

Marc Tul·li Ciceró (fons: wikimedia)
Marc Tul·li Ciceró (original: Gunnar Bach Pedersen; for that version: Louis le Grand [Public domain]

El nom Ciceró

Marc Tul·li Ciceró fou un dels grans oradors de la Història, potser el més gran. S’anomenava així perquè un dels seus avantpassats tenia una berruga al nas amb forma de ciceró (cigró). A l’antiga Roma, els noms de les grans famílies sovint tenien orígens amb tan poc glamur.

El “senyor cigró” entrà en política per primera vegada l’any 77 aC a Sicília. Els seus coneixements en dret i filosofia foren la base del seu perfil polític, que coneixem molt bé atès que s’han conservat nombroses obres seves, des de discursos fins a epistolaris, passant per tractats de retòrica i de filosofia que li donaren el malnom de “príncep de la retòrica”.

Malauradament, mai podrem escoltar la seva dicció, ni el to de la seva veu o el marc gestual dels seus discursos. Una tècnica apresa en el mateix fòrum romà i que podem extrapolar dels textos que tenim a l’abast i que no corresponen exactament a les seves locucions.

Discursos

Després del seu enfrontament amb el corrupte Gai Verres el 70 aC, la retòrica de Ciceró arribà a un punt culminant amb les anomenades Catilinàries. Són una sèrie de quatre discursos escrits el 63 aC i que posen llum sobre els plans de Luci Sergi Catilina, un aristòcrata que després d’haver perdut per segona vegada les eleccions a Cònsol, enfrontant-se al mateix Ciceró, havia planificat una conspiració de gran abast per a arribar al poder per la força amb l’ajut d’altres senadors.

Ciceró, que estava al corrent de la situació gràcies a unes cartes anònimes, pronuncià la primera catilinàra el 8 de novembre. El discurs començà incisivament amb una frase que ha passat a la història de la retòrica i que inevitablement, la mediocritat ha copiat centenars de vegades: Quo usque tandem Catilina patientia nostra? (Fins quan, Catilina, continuaràs posant a prova la nostra paciència?).

Tot i que mancat de proves del tot definitives, Ciceró aconseguí de fer evident que coneixia els plans dels conspiradors i denunciant-ho públicament, provocà la fugida de Catilina aquella mateixa nit en un acte que esdevingué una clara autoinculpació. Només amb la paraula, Ciceró havia aturat un cop de força.

Tècnica discursiva

El poder de la paraula de Ciceró es basava en l’ús de diferents recursos tècnics, que exposà en diversos tractats d’oratòria. L’any 46 aC, gairebé al final de la seva vida, publicà “De partitione oratoria”, un assaig sobre l’oratòria dirigit a la formació del seu propi fill en el qual analitza les característiques de l’orador i les parts del discurs, sempre amb la Filosofia com a element base.

Un discurs s’havia d’organitzar en l’exhordio o introducció, la narració o exposició del tema a tractar, la confirmació o fase en la qual es presenten els arguments i la peroració o conclusió. Per a l’evolució d’aquesta estructura, l’orador necessitava cercar arguments (inventio), endreçar-los (dispositio) i donar-los forma estilística (elocutio) i memoritzar-los (memoria) per finalment, pronunciar-los en públic (actio).

Segons Ciceró, la definició era “l’expressió que mostra, de la forma més breu possible, allò que es tracta en un text o discurs”. Ciceró tenia l’objectiu que els fets descrits fossin vistos i pràcticament “tocats” pels qui l’escoltaven. Era doncs, vital convertir els mots en imatges mitjançant una descripció tan viva com sigui possible, amb poques paraules però de màxima expressivitat per tal de capturar l’atenció dels oients. Calia descriure bé certes sensacions i els seus efectes, i l’oient percebria la por, l’odi…

Pintura de Cesare Maccari que representa el discurs de Ciceró (font: wikimedia)
Pintura de Cesare Maccari que representa el discurs de Ciceró (Cesare Maccari [Public domain])

Oratòria

En el desenvolupament de les diferents fases discursives, emprava diferents figures retòriques. La descripció creava una allau d’informació tant en la forma com en el significat que en destacava l’èmfasi. En un recurs avui anomenat acumulació, Ciceró enumerava fets, preguntes o frases semblants totes juntes. La vitalitat del text era més marcada encara tot lligant diverses frases amb un mateix verb. Aquestes enumeracions podien contemplar una gradació creixent en la informació que donaven, creant un efecte semblant a crescendo en llenguatge musical.

El tricolon consistia a agrupar sèries de tres elements per a destacar així els arguments que defensava (per exemple, el famós Veni, vidi, vinci de Juli Cèsar) mentre que mitjançant l’antonomàsia, cercava d’apropar-se a l’auditori tot parlant de fets o personatges coneguts per tothom, però sense anomenar-los. Seria una mena de “tu ja m’entens”.

Era important d’afavorir l’estètica del llenguatge i a aquest fi, sovint recorria a la l’acumulació d’adjectius al voltant d’un nom o condició i també a circumloquis o rodejos. Les perífrasis substituïen un terme o mot desagradable per un altre més estètic.

L’estètica era la via per a la persuasió de l’oient i per a assolir-ho, calia crear un clima propici a la recepció del missatge. Ciceró sacsejava l’oïda del seu auditori amb anàfores i epífores, això és, la repetició d’una o diverses paraules a l’inici (anàfores) o al final de frases successives (epífores).

A les Catilinàries, Ciceró donà èmfasi al seu discurs amb l’ús de preguntes retòriques, un nou element de persuasió. Eren preguntes que no esperaven resposta i que de fet, eren afirmacions o negacions expressades de forma indirecta. A vegades, les preguntes retòriques eren una contrarèplica d’una altra pregunta, una via per donar per abastament conegut el contingut de l’afirmació presentada com a veritat incontestable. (Schmidt-Radefeldt, 1977, 389).

Els hereus…

Els discursos i la tècnica de Ciceró han estat molt estudiats a les facultats de polítiques del món occidental. El diari britànic “The Guardian” veia un deixeble avantatjat de Ciceró en món occidental: l’anterior president dels Estats Units, Barack Obama, a qui classificava com “ciceronià”. Aquesta adjectivació no només en basava en el seu gran domini de la retòrica, sinó també per la formació comuna en dret i també per la seva qualitat com a escriptor. Com Ciceró, Obama era un “home nou” a la política, un concepte positiu en l’actualitat que a l’antiga Roma era un clar desavantatge davant les famílies que remenaven les cireres des de feia generacions.


Què llegir?

Imperium: (Cicero Trilogy 1)

Buy Imperium: (Cicero Trilogy 1) by Harris, Robert from Amazon’s Fiction Books Store. Everyday low prices on a huge range of new releases and classic fiction.

Article anteriorOperació Embarrass, terrorisme d’estat
Proper articleIbrahim Hannibal, un africà a la cort dels tsars
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg, delienant i tècnic informàtic, veig en la fotografia un camp de gran interès tant patrimonial com estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.