No és novetat que Roma fou el centre del nostre món durant segles gràcies, inicialment, a l’acció de les legions. Un cop feta la feina, l’exèrcit deixava pas al procés de romanització això és, l’establiment del model polític, social i econòmic romà. Tot i que no era l’aspecte prioritari, el resultat de l’activitat comercial esdevingué un factor determinant. Per una banda, era un dels canals principals de la romanització, i alhora, fou un factor vital per a què Roma esdevingués una autèntica metròpoli.

Comerç entre Hispània i Roma

L’Imperi ha estat comparat constantment amb el nostre “mercat comú”. El paral·lelisme no només és adient pels moviments globals de mercaderies, sinó perquè aquest era organitzat, evidentment, segons els interessos de Roma. Al centre de poder s’hi decidia quin producte era el més apte de cada regió per a la seva explotació a gran escala. D’entre tots els productes, la tríada mediterrània formada pel vi, l’oli i el blat eren fonamentals.

El volum de comerç entre Hispània i Roma era important, i així ho evidencien ja en època republicana (segle I aC) autors com Estrabó, Plini o Columel·la. Concretament a l’àrea de la Laietània, ubicada entre la Tordera i el Llobregat i que incloïa la zona de l’actual DO Alella, ja s’hi cultivava la vinya des dels temps dels fenicis. Al segle II aC però, la producció augmentà clarament. Essent benèvols, podem afirmar que el vi laietà no era de gran qualitat. Tot i això, les seves característiques de preu, grau, etc., el feia apte per al consum de les tropes i això donava lloc a un comerç constant amb diferent indrets de l’Imperi, principalment a la Gàlia a partir del port de Narbo (actual Narbona). Una visita al jaciment de la Vallmora de Teià pot il·lustrar el procés productiu el vi a l’època romana.

L’àmfora, l’envàs per excel·lència

El port d’Ostia rebia quantitats ingents de productes provinents de tot el territori. D’allà, els vaixells podien remuntar el Tïber, a vegades arrossegats per animals, fins arribar als ports fluvials de Roma. El recipient de transport per excel·lència eren les àmfores. Es dissenyaven tenint en compte tant el producte que contindrien com el mitjà de transport on calia encabir-les. Així per exemple, les àmfores per a salaons eren llargues i estretes, mentre que les àmfores de vi eren una mica més amples, i les d’oli podien tenir una forma pràcticament esfèrica. Un cop plenes, les àmfores es tapaven amb suro, com ja feien els grecs, que es tancaven amb un tap de suro, fusta o fins i tot guix, segellat per resina o calç.

Símbol actual del barri del Testaccio de Roma (font: wikimedia)
Símbol actual del barri del Testaccio de Roma (font: wikimedia)

Una característica de les àmfores era el pivot, l’acabament en punta de la part interior. Això en permetia l’apilament a les bodegues dels vaixells de manera que s’aguantaven entre elles. També permetia però clavar les àmfores a la sorra de la platja. Cal tenir en compte que a molts punts d’intercanvi no hi havia molls, i els vaixells s’acostaven directament a la platja. Un possible exemple era la mateixa Barcino, on no s’ha localitzat encara cap estructura portuària.

El Testaccio, el vuitè turó

Una mostra prou explícita del volum de mercaderies que arribaven a Roma és l’anomenat mons Testacius o en italià, Monte Testaccio. La denominació prové del concepte “testae” o fragments de ceràmica. No hi ha terra de cap tipus, sinó que és constituït al 100% per material ceràmic.

Vista del mont testaccio en la que s'hi evidencia que està comport al 100% per restes d'àmbofa dispoasats ordenadamant.
Vista del mont testaccio en la que s’hi evidencia que està comport al 100% per restes d’àmbofa dispoasats ordenadamant.

El que ara és un turó, a inicis del segle I dC era un descampat on s’hi varen començar a acumular les àmfores buides. La majoria eren contenidors d’oli provinents de la província de la Baetica, al sud d’Hispània. Actualment, el Testaccio dóna nom a un barri de Roma que s’identifica amb el símbol d’una àmfora, és clar. El turó, amb un perímetre d’un quilòmetre i 36 metres d’alçada, es calcula que va prendre la forma i volum actual després d’abocar-hi fins a més de 50 milions d’àmfores al llarg de dos segles i mig. Les àmfores es disposaven en diferents plataformes graonades. Queda clar que en aquella època no es retornava l’envàs.

Dressel 20.

Tituli picti en una àmfora Dressel 20. (font: archeonavale.org)
Tituli picti en una àmfora Dressel 20. (font: archeonavale.org)

Heinrich Dressel, un arqueòleg prussià a cavall entre el segles XIX i XX, va començar a excavar el Testaccio el 1872 i desenvolupà un sistema de classificació d’àmfores que esdevingué de referència. L’àmfora emprada per al transport d’oli de la Baetica fou classificada com Dressel 20.

A la part superior (coll) de les àmfores hi havia inscripcions pintades (tituli picti) amb informació diversa. La pintura sobre la ceràmica no sempre es conserva, de manera que la majoria de marques d’aquests tipus ens han arribat a partir de l’arqueologia subaquàtica, donat que la manca d’oxigen en facilita la conservació. El Testaccio però conserva moltes d’aquestes inscripcions pintades, i el seu estudi ha permès d’avançar molt en el seu coneixement, per arribar a constatar que contenen sistemàticament la informació següent:

  • El pes del continent que en la majoria de les àmfores del Testaccio, era d’uns 30 kg.

  • El pes del contingut. Les àmfores arribades de la Bètica contenien uns 70 kg d’oli.

  • Indicacions tant per a l’emmagatzematge com per a l’extracció de part del contingut.

  • S’hi indica també noms de personatges que tenien algun paper en el procés de producció i comercialització de l’oli.

  • Una anotació de registre o control, identificable per la presència a l’inici d’una R barrada que segons els autors, pot significar R(ecognitum) o R(ecensitum), el nom d’una ciutat o districte fiscal del producte, la quantitat l’oli ja indicada, un topònim i altres anotacions que varien amb la cronologia. A partir de mitjans del segle II dC., també hi ha la datació consular.

Què ens diu el Testaccio?

Derall d'una intervenció arqueològica de la Universitat de Barcelona al Testaccio (font: ub.edu)
Derall d’una intervenció arqueològica de la Universitat de Barcelona al Testaccio (font: ub.edu)

La bona conservació de la ceràmica amfòrica al Testaccio també ha fet possible la conservació de marques pictòriques fetes abans de la cocció de la peça, i també a la sortida d’aquesta del forn. Aquesta informació és molt important perquè aporta dades sobre la organització dels tallers de producció d’àmfores.

La observació i estudi del turó del Testaccio ens aporta dades directes sobre els processos de producció amfòrica i del comerç d’oli. També ens informa, indirectament, sobre la organització romana i a una possible normativa de residus o el que avui anomenem “abocament selectiu”. Les àmfores d’oli s’abocaven totes al mateix indret i es disposaven acuradament per economitzar l’espai. Aquest abocament concentrat prop del port fluvial i dels magatzems respon al fet que el ràpid deteriorament dels restes d’oli feien les àmfores no aptes per a la reutilització, tai i com passava en àmfores de productes agrícoles. Juntament amb la ceràmica també s’hi disposava calç per a combatre les olors de l’oli en descomposició. Més que un abocament, era una disposició endreçada i organitzada. Hi havia rampes i “vagonetes” per transportar el material a les zones altes.

Turó nou. Nous usos

Actualment, al cim del turó hi ha una creu. A Roma hi ha creus arreu, de manera que pot passar desapercebuda i tot. El cas és que questa respon al fet que a partir del segle XV i per acció del papa Pau II, el via crucis de divendres Sant acabava al Testaccio. Era l’escenari ideal per a recrear-hi el Gòlgota, el turó on fou crucificat Jesucrist.

Més endavant, el “gòlgota” romà tingué un paper estratègic en dos fets bèl·lics. El primer fou durant el setge de Roma l’estiu del 1849. Els defensors de la ciutat hi instal·laren una bateria d’artilleria per castigar els francesos, acampats en una zona propera. La seva acció no evità l’entrada de les tropes franceses a la “ciutat santa”.

Gairebé un segle més tard, durant la Segona Guerra Mundial, tornà a ser emplaçament d’artilleria. En aquest cas, s’hi ubicà una bateria antiaèria de la que encara en queden evidències dels ancoratges a la cota superior.


Recursos on line:

Amphorae. Catàleg d’àmfores on-line.

L’institut d’Arqueologia Clàssica de Catalunya (ICAC), amb seu a Tarragona, ha creat una eina on-line molt útil pel que fa a la catalogació de les àmfores trobades a Hispania.

Malgrat és una eina elaborada per un institut de recerca català i públic, la informació només està disponible en anglès i espanyol.

Presentation – Introduction

Loading Facebook Comments ...