Malgrat que a Europa ens han convençut de què els americans eren “els bons”, en realitat els Estats Units mai van declarar la guerra als nazis. De fet, passaven olímpicament del conflicte, malgrat tot el continent era sota el seu domini. És més, feien negoci amb els anglesos, als quals els venien material de guerra i queviures. Només després de l’atac de Pearl Harbor els americans van declarar la guerra… als japonesos. Però no als nazis.

Els EUA eren neutrals

Henry Ford, condecorat pel delegat nazi amb la Creu de Ferro el 1938, el màxim honor que podia rebre un civil. Els articles de Ford, compilats al llibre "el jueu internacional de 1920, el primer problema del món", van ser inspiració per al Mein Kampf de Hitler de 1924. Ford, a través de la seva filial a Berlín, va regalar 35.000 marcs a Hitler pel seu 50è aniversari. Va ser una font d'ingressos important per al nazis
Henry Ford, condecorat pel delegat nazi amb la Creu de Ferro el 1938. Era el màxim honor que podia rebre un civil. Els articles de Ford, compilats al llibre “el jueu internacional de 1920, el primer problema del món”, van ser inspiració per al Mein Kampf de Hitler de 1924. Ford, a través de la seva filial a Berlín, va regalar 35.000 marcs a Hitler pel seu 50è aniversari. Va ser una font d’ingressos important per al nazis.

Aquesta va ser la realitat. El dia que Alemanya va envair Polònia, França, Anglaterra, membres de la Commonwealth com Austràlia, Sudàfrica i Canada declaraven la guerra al règim nazi. I els Estats Units? “narinant narinant narinant”, que diria el grup la Trinca. Els Estats Units van dir que “no estaven per conflictes” i que “ja s’ho farien els del vell continent”. Ells ja ens havien salvat un cop, a la Gran Guerra (llavors era “Gran”, no va ser la primera, fins que no va haver-hi la segona).

La realitat era, però, una altra. La neutralitat tenia al darrera un influent lobby d’immigrants alemanys, molt ben relacionats amb rics americans com Henry Ford, el propietari de la Ford. El discurs antijueu era ben viu.

Evidentment, l’altra potència tampoc va declarar la guerra als nazis. L’URSS d’Stalin va limitar-se a agafar la seva part del pastís polonès, en virtut del vergonyós tractat Mólotov-Ribbentrop.

Després hi havia els italians, aliats dels nazis. Els italians eren la principal població a ciutats cabdals com Nova York. Els sindicats, molts d’ells amb trames amb la màfia, controlaven totalment el transport i els molls del port de la ciutat. Aquest fet feia molt fàcil boicotejar una ja poc possible entrada dels Estats Units a la guerra. Una altra nacionalitat forta, els irlandesos, tampoc veien amb mals ulls que els anglesos patissin una mica.

Caricatura de l'època contra l'AFC:"i el llop va mastegar i escopir els ossos dels nens...però aquests eren nens estrangers i realment no tenia importància". Notis el nom del diari
Caricatura de l’època contra l’AFC: “i el llop va mastegar i escopir els ossos dels nens… però aquests eren nens estrangers i realment no tenia importància”. Notis el nom del diari

“American first”

I als Estats Units els anava molt bé, això de jugar a dues bandes. Venien armes i queviures als anglesos, i continuaven els seus negocis amb els alemanys. Només recordar la Coca-Cola i l’origen de la Fanta. Durant els primers anys de la guerra, els americans van posar la base de la potent indústria que sustentaria l’imperi econòmic en que es convertiria després de la guerra.

Tan va ser així, que es va crear una associació per a la no participació, The America First Committee. El primer “American First” va arribar a comptar amb més de 800.000 afiliats que pagaven quotes. Aquesta institució va dissoldre’s tres dies després de l’atac a Pearl Harbor. Entre els seus membres fundadors hi havia el futur president Gerald Ford. I entre els  benefactors, l’altra futur president John F Kennedy. L’AFC intentava mantenir les formes, tot i que a les seves files s’hi comptessin declarats simpatitzants nazis, partidaris del predomini blanc i antijueus obertament declarats.

Al març de 1936 es va crear l’associació d’amics germano-americans als Estats Units. Administrativament era una subdivisió del partit nazi. La seu central era a Nova York. Defensaven que George Whashington va ser el primer feixista, entre d’altres perles. I feien demostracions, com la de la foto de portada, el 30 d’octubre de 1939. Ja començada, doncs, la guerra.

Personatges com Charles Augustus Lindbergh maldaven per declarar que Rooselvelt no complia amb els pactes de no bel·ligerància i que per exemple que col·laborava en secret amb els anglesos. Alhora, no amagava la seva simpatia pels nazis. De fet, havia estat convidat per aquests a veure la seva potent flota aèria. A partir de la declaració de guerra, Roosevelt va aprofitar per “fer neteja” d’opositors amb l’excusa de l’espionatge.

Així, el 1942, l’influent escriptor ocultista William Dudley Pelley  va ser condemnat a 15 anys de presó  per agitador. Dudley havia fundat la Legió de Plata, un grup nazi, i era un fervent admirador de Hitler. Un seguidor seu, Gerald Lyman Kenneth Smith,  el 1944 encara en ple conflicte, va fundar un altre partit que recobrava el lema: America First Party. Més conegut com l’American First. El 1947, el partit canviaria de nom pel de “Creuada Nacional Cristiana”.

Hitler declara la guerra als Estats Units

L’estupidesa d’Adolf Hitler va arribar al màxim quan l’11 de desembre de 1941 va declarar la guerra als Estats Units d’Amèrica, un país que produïa cinc vegades més d’armes que l’Alemanya dels millors temps d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Tal qual. Sense avisar ningú del seu partit, només al seu íntim Goebbels, l’11 de desembre de 1941, just 4 dies després de l’atac a Pearl Harbor, Hitler declarà la guerra als Estats Units. Va ser durant la cinquena convocatòria del Reichtag durant la guerra, al majestuós i desaparegut Saló de l’Òpera del Tiergarten, el Kroll.

A primera fila hi seien els ambaixadors d’Itàlia i el Japó, fortament ovacionats pel públic que durant tot el dia aclamava les autoritats als voltants de l’edifici. Davant d’un auditori ple a vessar, Hitler es referí a Roosevelt com a “aquell jueu errant”. Va desplegar un reguitzell de greuges tot denunciant incompliments dels Estats Units i “violacions de dret internacional”.

Franklin Delano Roosevelt està considerat un dels 3 presidents més importants dels Estats Units. Ell sí que volia la guerra, però teia en contra tota l'opinió pública del país. Aquí signant la declaració de guerra contra Japó. El 1941, també s'havia reunit secretament amb Churcgill per la guerra de l'Atlàntic
Franklin Delano Roosevelt està considerat un dels 3 presidents més importants dels Estats Units. Ell sí que volia declarar la guerra, però tenia en contra tota l’opinió pública del país. Aquí signant la declaració de guerra contra Japó. El 1941, també s’havia reunit secretament amb Churcgill per la guerra de l’Atlàntic

Hitler afirmà que Alemanya no podia tolerar més la política dels Estats Units. Evidentment, va recordar els “intents d’ofegament de els potències guanyadores” de la primera guerra mundial i denuncià que les “seguien intentant portar-los a terme”. Un detall interessant és que insistia en que “van ser els aliats qui van voler la guerra“. De fet, aquesta va ser l’única declaració de guerra que van fer els alemanys.

Finalment, va dir que donaria suport a japonesos i italians, i que cap d’ells signaria la pau per separat amb els americans ni amb els anglesos (cosa que els italians van fer finalment).

Un despropòsit a tots els nivells

Per al president Franklin D. Roosevelt, el suïcidi paranoic de Hitler va ser un gran favor. Perquè ni tan sols amb l’atac japonès, Roosevelt les tenia totes de què el Congrés li donés permís per iniciar la guerra. Però ara podia dir que no hi havia més remei, perquè els hi havien declarat a ells.

Un dels arguments esgrimits per Hitler per declarar la guerra als EEUU va ser la captura del mercant alemany Odenwald. Curiosament, formava part de la tripulació l’oficial de ràdio de submarins Helmut Ruge, qui es va convertir oficialment en el primer presoner de guerra dels nord-americans. Tot i que ni es van ni adonar, ni ningú el va delatar.

Per a l’exèrcit alemany, que ja estava immers en dos fronts oposats, era una insensatesa pròpia d’un boig. Per una banda a Anglaterra i per l’altra al front rus. Amb Anglaterra estaven estancats, i a Rússia començaven a estancar-se també i fins i tot, a retrocedir. L’exèrcit Roig començava el que encara era un tímid contraatac, però que ja no pararia.

Fins aquests moments, els nazis havien anat amb força cura de no molestar al cosí americà. Però l’atac de Japó ho va trastocar tot. Els japonesos ho van fer a l’estil Hitler, “sense avisar”. Aquesta declaració es saltava la seva pròpia norma aplicada a la Blitzkrieg.

Els motius de la decisió

Amb els coneixements actuals, només es pot especular. El període de quatre dies entre l’atac japonès i la declaració de Hitler han estat interpretat de dues formes. O que esperava a que fos Roosevelt qui fes la passa, o que va ser un període d’acceptació de l’inevitable. Seguint aquesta segona teoria, hi ha dues variants més: els qui opinen que va ser un suïcidi (i que n’era conscient) i els qui simplement creuen que, davant del que es considerava inevitable, va prendre la decisió de fer-ho ell primer.

Evidentment, no falten els qui creuen que va ser una decisió arrauxada. O simplement un error estratègic. Realment creia que podria fer front a una potència com els Estats Units? És difícil de creure, però no impossible. En contra d’aquesta teoria, hi ha el fet que no li comentés a ningú prèviament la seva decisió. Sembla que era conscient de l’enorme barbaritat que representava. Fins i tot hi ha constància de què Ribbentrop el va intentar persuadir en l’últim moment.

El més probable és que fos una barreja de tot. Els nazis comptarien que era inevitable. Roosevelt havia permès obrir foc contra els vaixells alemanys feia just dos mesos. Amb tot, la declaració es va fer amb cura. Amb una nota a l’ambaixador a Berlín on el convidava a retirar-se a Suïssa i des d’allà, fer-se càrrec de la retirada de passaports i altres gestions.


Les cares dels membres de la cúpula militar eren de “tebeo”. Alguns aplaudeixen a desgana, d’altres tanquen els ulls com dient “redéu”, altres s’ho miren i no s’ho creuen. Les imatges alternes de grans aplaudiments no aconsegueixen encobrir-ho.

Hitler declara la guerra a Estados Unidos / Hitler declares war on United States

http://wwiipress.blogspot.com.es Título: El plan de los nazis Fecha del evento: 12/11/1941 Lugar: Berlín, Alemania Hitler camina entre la guardia de honor en el Reichstag. Funcionarios italianos y japoneses. Público animando. Hitler sentado preparando para hablar. Hitler en el podio, luego de ángulo alto.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...