Encoratjat pel Papa Climent VIII, l’ambaixador Husein Ali Beg Bayat deixava Roma enrere (i també a l’altre ambaixador del xa, l’anglès Anthony Shirley). Posava camí cap a la Cort dels Habsburg ibèrics, Valladolid. Tot i que era la voluntat del xa Abbas que es convidés a Enric IV, rei de França, a sumar-se a l’aliança antiotomana, el duc de Sessa, agent del rei Felip III, va desaconsellar Bayat passar per aquell regne. Sospitava que el francès pogués fer naufragar el projecte d’aliança, i instà l’ambaixada a anar directament als territoris de la Corona d’Aragó.
L’estada a Catalunya
Uruch Beg Bayat, integrant de l’ambaixada i que posteriorment seria conegut com a Don Juan de Persia, el seu nom cristià, relatava que a Salses, a la Catalunya Nord: “el alcaide y capitán general nos regaló como pudiera un gran príncipe” a causa de la importància que es donava al seguici diplomàtic.
A Perpinyà els hi fou concedida una guàrdia de 30 soldats per al camí a Barcelona, ja que aleshores hi havia al territori una important agitació bandolera. Episodis de violència rere els quals s’hi trobaven magnats com el duc de Feria i l’arquebisbe de Tarragona. Serà el duc, aleshores virrei de Catalunya (1596-1602) i amb merescuda fama de busca-raons, qui els rebés el 15 de juliol de 1601 a les portes de Barcelona.
Donada la distinció de l’ambaixador, el duc va convertir l’arribada dels perses en una gran festa a la ciutat en la qual participen les més altes autoritats barcelonines. Tal com descriu un impressionat Uruch Beg:
“y nos salieron a recibir della lo más de la nobleza catalana, y entramos en aquella ciudad, cuya labor de edificios y limpieza de calles nos enamoró mucho. El duque, con ánimo y pecho muy de quien es, nos honró y regaló diez días a su costa, y mandándonos dar caballos y acémilas”.
Qui no quedà gaire satisfet fou l’ambaixador Bayat. A més de la pèrdua dels regals diplomàtics del xa a Moscòvia, des de la seva estada a Roma que més d’un dels nobles perses es miraven molt el cristianisme. La visita a Montserrat degué tenir un fort impacte sobre Uruch Beg. En arribar a Valladolid, es posaria sota la protecció del rei Felip III i abraçaria la fe de Crist amb el nom de Don Juan de Pèrsia, renunciant així a tornar a la Cort del xa Abbas.
En aquesta setmana i mitja d’estada a Barcelona, allotjats al palau del virrei, van dur el seguici persa al monestir de Montserrat. Tot i que eren musulmans, se’ls va permetre visitar les instal·lacions dels monjos, les quals van impressionar molt a Uruch Beg. Donat que no es van produir incidències durant la seva estada a Catalunya, el duc de Feria s’apuntà una victòria sobre les altres faccions nobiliàries del territori, com ara l’encapçalada per l’arquebisbe de Tarragona.
El desinterès de la Cort de Valladolid i el fracàs de l’ambaixada
Després de visitar durant tres dies Saragossa i l’Església del Pilar acompanyats pel duc d’Albuquerque i la noblesa aragonesa, l’ambaixador persa i el seu seguici van deixar enrere les terres de la Corona d’Aragó per a entrar ja a territori castellà on s’aturaren en un poble anomenat Olivares a l’espera de rebre la invitació oficial a la Cort.
El 15 d’Agost entraven a Valladolid on eren rebuts pel rei Felip III i per la reina Margarida d’Àustria, així com pel seu totpoderós ministre, el duc de Lerma. Era el mateix home que havia convençut al rei de traslladar la Cort de Madrid a Valladolid amb la idea de tenir-lo més a la vora dels seus dominis privats. Fou el Consell d’Estat qui és féu càrrec de les propostes del xa i les estudià durant tres setmanes. Mentrestant, Uruch Beg es convertia al cristianisme contra la voluntat de l’ambaixador Bayat i, mostrant poca cura diplomàtica, el rei mateix actuava com a padrí del nou cristià.
Finalment, el 7 de setembre de 1601, el Consell d’Estat es manifestava sobre el projecte del xa Abbas i el rei Felip ratificava la decisió. Es mostraven favorables a què hi hagués pau amb Pèrsia. També accedien a repartir-se les possessions de l’imperi otomà un cop esclatés la guerra, així com a enviar ambaixades oficials a Pèrsia amb la idea de mantenir vives les relacions diplomàtiques. Tot i la voluntat diplomàtica de la Cort de portar-se bé amb el xa Abbas, no és féu res per honorar aquesta aliança. I mentre el xa iniciava una guerra total contra els otomans, les tropes de Felip al Mediterrani Oriental es limitaven a puntuals ajudes econòmiques als rebels grecs, a fi de no veure’s implicats en una guerra oberta amb el soldà.
Els castellans traeixen i els portuguesos reben
Amb les mans buides i menys nobles respecte als que tenia en sortir d’Esfahan, l’ambaixador Bayat marxà a Lisboa on prengué un vaixell que l’havia de dur cap a Pèrsia, i possiblement cap al seu botxí. No necessità el xa l’informe del seu ambaixador per a saber dels pocs resultats obtinguts, ja que les notícies corrien per altres mitjans.
Quan, inesperadament, s’imposà als otomans al camp de batalla i quedà palesa la falta d’acció dels seus aliats Habsburg, el xa començà a assetjar les possessions portugueses pròximes a Pèrsia. Quan l’emperador Rodolf II signà la pau amb el soldà (1607), Abbas prengué la decisió de buscar nous aliats europeus amb la idea de prendre-li Ormuz als portuguesos. Combinant les seves aclaparadores forces de terra i la marina de la Companyia Anglesa de les Índies Orientals, el xa Abbas arrabassà Ormuz als portuguesos el 1622.
La guerra dels 30 anys (1618-48) impedí a la Corona donar el suport necessari als portuguesos d’Ormuz quan el xa Abbas els atacà, sent aquest abandó una de les raons que portaren els portuguesos a rebutjar anys més tard la monarquia dels Habsburg.
L’ambaixada persa havia arribat a la Cort de Valladolid en un moment de fragilitat política otomana i reforçament safàvida. Malauradament per als falcons de la Cort castellana, que haurien gravat el seu nom en la història amb aquest “projecte de croada”, l’estratègia de Felip III i el seu ministre, el duc de Lerma, depenia de la pau al Mediterrani.
Més informació:
A la imatge de portada, la segona visita a Europa d’una ambaixada persa, el 1715. Aquesta vegada sí que van anar a França. Ja dominaven els borbons a les dues bandes dels Pirineus.
