Als camps d’entrenament de l’Acadèmia de policia d’Alger residien militants de diverses organitzacions revolucionàries. Sobretot palestines i moviments d’alliberament africans. També n’hi havia d’europees, fins i tot de l’estat espanyol.

El contraespionatge francès va contactar amb ETA p-m el 1977 per conèixer com eren les seves relacions amb Carlos, el terrorista més buscat per l’estat francès des de 1975.

Entre les organitzacions de l’estat espanyol hi havia representacions del MPAIAC (el moviment revolucionari canari per la independència). El liderava Antonio Cubillo, i disposava d’una emissora en territori africà. O ETA Polític-militar, coneguts popularment com els polimilis, que acabaven de ser autoritzades pel règim de Houari Boumedian per utilitzar els seus camps de entrenament. Era una represàlia algeriana al govern de Madrid per entregar el Sàhara al Regne del Marroc, un fet que ha marcat de forma contundent les relacions entre aquests dos països nord-africans.

Houari Boumédiène, president d’Algèria, en una fotografia de 1978. Estava enfadat amb el govern espanyol per entregar el Sàhara al Marroc. Com a represàlia, va entrenar a comandos bascos i canaris al seu país, per fer “la guitza” als espanyols i plantejar un escenari de guerra encoberta en sòl espanyol. (Fotografia: Wikipedia)

Els camps d’entrenament d’ETA

Molts dels més qualificats militants d’ETA que van destacar per la seva activitat terrorista als anys setanta i vuitanta van passar per aquests camps d’entrenament. Els serveis secrets espanyols els coneixien perfectament, però Algèria era una aliada estratègica pel govern de Madrid des de la seva independència de França l’any 1962. Primer el dictador Franco i desprès els governs democràtics sempre havien tingut Algèria com a una “nació amiga”.

La raó era bàsica: el gas i l’ajuda de Franco als independentistes algerians per desfer-se dels francesos els anys 50 i 60. L’estratègia de Franco va funcionar, ja que el govern algerià va recompensar l’estat espanyol amb un dels contractes més importants de subministrament de gas a la Península. Però tornem a la història original.

Als camps àrids d’Algèria, el terrorista veneçolà Illich Ramírez Sànchez, conegut pel seu nom de guerra Carlos, va connectar amb la representació d’ETA Político-militar. El terrorista internacional més popular (el primer en esdevenir en una estrella mediàtica i en imatge del que més tard es coneixeria com a “terrorisme a la carta”) sentia tirada cap al País Basc (segons una versió explicada per ell mateix tenia descendents bascos), i va convidar els militants polimilis al seu camp d’entrenament del Iemen del Sud. Aquell era un camp d’entrenament molt més precari que els que cedia Algèria, recordava un dels polimilis anys més tard.

Preparant-se amb segrestadors d’avions i el cas Hans-Joachim Klein

Als tres polimilis que van acudir al camp del Iemen del sud els va quedar com a record haver coincidit amb l’escamot de sis terroristes de les Cèl·lules Revolucionàries alemanyes (RZ) i del Front Popular d’Alliberament Palestí (FPAP). Aquests participarien pocs mesos després, el 27 de juny de 1976, en el segrest de l’avió d’Air France, amb 248 passatgers, que feia el recorregut Tel Aviv-París.

El 30 de maig de 1972, tres terroristes de l’Exèrcit Roig Japonès, per un encàrrec de Wadi Haddad, cap d’Accions Internacionals del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina encapçalat per George Habash, van assassinar 26 persones a l’aeroport de Lod de Tel Aviv.

Aquell segrest va culminar a Entebee (Uganda), el 4 de juliol de 1976, amb la intervenció de 100 comandos israelians del Sayeret Matkal (forces especials d’intervenció) que van atacar els terroristes i als soldats ugandesos, dirigits pel dictador del país Idi Amin. L’escamot terrorista sencer va ser assassinat, així com 45 soldats ugandesos i tres ostatges. També va morir l’oficial israelià que va comandar l’operació, Nathan Netanyahu, germà de l’avui primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.

Prèviament a l’assalt, els terroristes havien alliberat els passatgers no jueus, aproximadament la meitat, la qual cosa va molestar a un dels dirigents històrics, Hans-Joachim Klein (conegut amb el nom de guerra de Angie), de les Cèl·lules Revolucionaries Alemanyes. Segons es va saber a través d’una carta que ell mateix va enviar al mitjà Der Spiegel el 1977, Angie va mostrar el seu malestar, quan els seus companys van “separar els jueus” de la resta dels passatgers no jueus, afirmant que era una actitud racista i nazi, que fugia completament del “combat internacionalista”.

El 1978 Klein va contactar amb el Mossad i va ser reclutat per l’agència d’espionatge israelià als que va informar sobre la venda i lliurament d’armes per part dels palestins a grups terroristes oest-europeus segons va confessar en el seu llibre La mort mercenària, publicat el 1979 on explicava les seves experiències com a terrorista. A partir d’aquest moment, Klein és aïllat en un kibutz, al desert del Neguev, per evitar que Carlos o el PFAP intentessin eliminar-lo. Quasi vint anys després, l’any 1998, Klein era detingut amb el nom fals de Dirk Clausen per la policia suïssa al poble de Saint Honorine La Guillaume i entregat a les autoritats franceses on tenia diferents causes pendents.

Soldats israelians que van actuar a “l’Operació Entebbe” l’any 1976. Fotografia: David Rubinger

Carlos i ETA: cooperació i treball

Així doncs l’any 1977 no havia existit més relació entre ETA i el terrorista Carlos que l’estada de tres militants al camp d’entrenament del Iemen del Sud. Però la policia francesa volia conèixer qualsevol detall del terrorista i dels seus centres d’entrenament. Els tres polimilis de l’ETA havien refusat participar en el segrest d’avions, tal i com van fer els seus companys d’armes de les Cèl·lules Revolucionaries Alemanyes.

Carlos s’havia fet famós a nivell mundial, quan el desembre de 1975 va assaltar la seu de l’OPEP a Viena, amb l’objectiu d’assassinar als representants d’Aràbia Saudita i l’Iran, aliats de nord-americans i israelians. Una acció encoberta dels serveis secrets iraquians, que van contractar els seus serveis sota el “pretext” de la causa palestina.

Les Revolutionäre Zellen (RZ) o Cèl·lules Revolucionàries, van ser fundades pels estudiants de Frankfurt, Wilfried Böse “Boni”, Johannes Weinrich “Steve” i Brigitte Kuhlmann “Antoine”. Les RZ no reconeixien mai els seus atemptats i funcionaven amb grups de cinc persones que no tenien relacions amb la resta de l’organització ni les cèl·lules que formaven les RZ. D’aquesta forma, s’aconseguia que les autoritats policials els costés molt d’associar-los entre si. Els primers feien aparentment una vida tranquil·la amb les seves famílies, mentre que els segons havien de viure constantment en la clandestinitat, canviant el seu rostre físic, vivint amb documentació falsa i en llocs diferents cada dos per tres per evitar ser caçats.

Carlos el combatent antiimperalista

Després l’assassinat de Boudia, Wadi Haddad va decidir trucar a un jove veneçolà ensinistrat pel FPAP en els seus camps d’entrenament jordans als quals va arribar després d’estudiar a la universitat Patrice Lumumba de Moscou i que en aquell moment es trobava estudiant a Londres. El jove es deia Ilich Ramírez Sánchez i Haddad el mantenia a Londres sense haver-lo utilitzat perquè no pensava que fos de molta utilitat, el considerava un ‘playboy’ aficionat a les festes, les dones i als bons licors, en definitiva un vividor.

En la història del veneçolà Ilich Ramírez Sánchez, àlies Carlos el Chacal (batejat com a “Chacal” gràcies al diari The Guardian l’any 1974 al trobar-se en el seu pis franc de París la novel·la El Día del Chacal de Frederick Forsysth) s’hi barregen la realitat i la llegenda. Objecte d’atenció en mitjans de comunicació occidentals i immortalitzat en pel·lícules i sèries. Se li ha atribuït la participació en multitud d’accions terroristes arreu del món des dels anys 70 fins la seva detenció al Sudan per part de França l’estiu de 1994. Carlos hauria d’haver tingut “el do” de la ubiqüitat per haver protagonitzat tots els actes amb els quals ha estat relacionat.

Carlos es va estrenar com a home fort del FPAP (Front Popular d’Alliberament Palestí) liderat per Wadi Haddad (agent encobert de la KGB soviètica), amb un intent d’assassinat que va acabar d’una forma còmica. El seu blanc va ser l’empresari britànic Joseph Sieff, una prominent figura de la comunitat jueva, propietari de la cadena de botigues Marks & Spencer i líder de la Federació Sionista de Gran Bretanya. El 30 de desembre de 1973, Ramírez va arribar a la casa de Sieff al benestant barri londinenc de Saint John’s Wood i li va ordenar a una empleada que el portés fins on era l’amo de casa. Va trobar a l’empresari a la banyera i li va disparar a la cara amb una pistola Tokarev. Després va fugir. No va poder realitzar més trets perquè la seva arma es va encallar. La bala va deixar a Sieff inconscient però no el va matar, de fet la bala va sortir rebotada per “culpa” de la dent de Sieff, un història més digne de dibuixos animats que d’un assassí macabre.

Tot i aquest intent d’assassinat, l’aparició d’ “el Chacal” a l’escenari del terrorisme internacional comença arran de l’assassinat de Mohamed Boudia pel Mossad israelià a la ciutat de París el 27 de juny de 1973. Els israelians pensaven que Boudia era un destacat dirigent a Europa de Setembre Negre, una organització creada per l’OLP després de la sagnant repressió que van patir els palestins per part de les autoritats jordanes al setembre de 1970 (d’aquí el seu nom). Setembre Negre havia estat responsable, entre d’altres accions, del segrest i assassinat d’onze atletes d’Israel als Jocs de Munic 1972, tot i que Carlos no va participar-hi. No obstant això, Boudia era en realitat membre d’una altra organització palestina, una escissió del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP), independent i rival de l’OAP. Per Wadi Haddad els mètodes de l’OLP de Yasser Arafat eren excessivament “tous” per a assolir els objectius de recuperar Palestina del domini israelià.

ETA i Carlos, relació directe

Carlos havia evolucionat en la seva activitat terrorista als anys 80. Ja no era un simple home del FPAP palestí. Era un mercenari que treballava per al país que li pagava, en l’òrbita dels enemics dels Estats Units, Israel i França. Entre els seus clients habituals figuraven Iraq, Líbia, Romania, RDA i Síria. El KGB feia la vista grossa amb ell, qui sap, sempre podia donar un cop de mà, a canvi d’uns quants milions de dòlars.

A partir de l’any 1979, la relació entre ETA i el terrorista veneçolà Carlos el “Chacal”, va ser més cordial i directe. En aquesta nova relació “bilateral” un home hi va tenir un paper clau. Era un ciutadà belga d’origen flamenc, Luc Edgar Groven, conegut amb diversos sobrenoms, els més populars eren ErikLucas o Albert. Groven arribaria a ser responsable internacional d’ETA Polític-militar i fins i tot es reuniria amb diferents serveis secrets de l’Europa oriental, com l’Stasi de la República Democràtica d’Alemanya o la Securitate, el servei secret romanès dirigit personalment pel president Nicolae Ceauescu, desprès que el seu cap, Ion Mihai Pacepa, desertés als Estats Units l’any 1978.

Groven pertanyia a l’esquerra radical com molts estrangers que durant el franquisme havien col·laborat amb ETA, donat del renom internacional que va aconseguir després del procés de Burgos de 1970 i de l’atemptat mortal contra el president del Govern franquista, l’almirall Carrero Blanco. Groven, a més d’actuar com a responsable internacional d’ETA Polític-militar des de finals dels anys setanta, treballava també per l’IRA irlandès. Les seves relacions li permetien mantenir contacte amb altres organitzacions armades de l’època i visitar els campaments palestins a l’Orient Mitjà, també amb traficants d’armes i fins i tot de drogues.

Els primers contactes entre les dues organitzacions es van produir el 1980 per mediació del citat Luc Edgar Groven. En la primera reunió, celebrada al setembre d’aquell any a Berlín-Est, hi havia Manuel Cecilia i Ramón Díaz, que després van viatjar amb ell de Budapest (Hongria) a Trípoli (Líbia), via Sofia (Bulgària), com recull un informe redactat llavors per la Secció III/II-8 del Ministeri de l’Interior hongarès. Mitjançant una comissió rogatòria internacional executada el 3 de juliol de 2003 a Bilbao, Groven va explicar que va conèixer a Carlos el 1975 quan el dirigent José María Larretxea, mort el 1996 a Cuba, li va encarregar que aconseguís armes i explosius.

Wadi Haddad, fou durant anys “el cap” de Carlos dintre el FPAP. A mitjans dels anys 70 Haddad va començar a desconfiar de Carlos, al considerar-lo un mercenari que utilitzava als palestins per publicitar-se. Fou expulsat del FPAP. La majoria de campanyes del FPAP foren subvencionades pels serveis secrets iraquians i libis. Fotografia: Autor desconegut.

La capital hongaresa, Budapest, va ser on el terrorista Carlos i Groven, van establir contacte i van fer les primeres reunions de caràcter operatiu. Carlos es va comprometre a proveir d’armes i explosius ETA político-militar a canvi que l’organització li facilités automòbils per cometre atemptats. Va ser un període de col·laboració no molt llarg perquè ETA político-militar va acabar dissolent-se el setembre de 1982.

Atemptats exitosos i frustrats

Des de febrer de 1981, després de l’intent de cop d’Estat frustrat del 23-F, havia iniciat un procés de final de la violència amb una treva. Però fins llavors, i durant dos anys, Carlos i Groven, contrari al procés de final de la violència, van arribar a reunir fins a cinc vegades a Budapest. Els serveis secrets hongaresos els vigilaven, posteriorment passaven els informes als seus homòlegs del KGB, que aparentment feia veure que no el vigilaven.

El primer atemptat de Carlos del que es coneix que va participar-hi ETA político-militar es va produir el 21 de febrer en 1981. Va ser l’atemptat comès a Munic contra els locals de Ràdio Lliure Europa, emissora finançada pels Estats Units per realitzar propaganda contra el bloc soviètic. No obstant això, la veritable col·laboració entre el terrorista i l’organització basca es va produir a partir del 1979 quan Carlos va rebre l’encàrrec del president romanès Nicolae Ceausescu. Els militants polimilis van aconseguir l’automòbil que van utilitzar els terroristes de Carlos per destruir l’emissora de ràdio. L’explosió va rebentar els locals de Ràdio Lliure Europa, però no va causar víctimes. L’operació va fracassar, en no aconseguir l’objectiu de destruir les emissions romaneses, sinó les txeques.

Els sirians entren en acció i el final del bionomi “ETA-Carlos”

Wadi Haddad, líder del FPAP, fou assassinat el 1978, quan el servei secretà israelià, el Mossad, va aconseguir que ingerís bombons impregnats amb verí.

Groven també va aconseguir el vehicle en què van ser detinguts, el 16 de febrer de 1982, Magdalena Kopp, la companya sentimental de Carlos, i Bruno Breguet, àlies Luca, un altre col·laborador del terrorista veneçolà, prop de la seu de la revista Al Watan Al Arabi. Ubicada al carrer Marbeuf de París, era una revista dirigida per sirians exiliats a París que s’havia enfrontant amb el president Háfez al-Ásad (pare de l’actual president de Síria), i van provar d’atempta-hi. Bruno Breguet s’havia empassat set anys de presó a Israel per col·laborar amb el FPAP. Havia estat detingut l’any 1970 quan intentava col·locar una bomba a la ciutat de Haifa. Amb 19 anys, s’havia allistat al FPAP de Wadi Haddad al Líban.

Breguet va intentar disparar contra un policia que els va demanar els papers, però la pistola no va disparar. Van ser detingut juntament amb la parella de Carlos. A l’interior del vehicle, la policia va trobar-hi dues bombones de gas plenes, cinc quilos de penthrita i plans de fuga. Dos mesos després, el 22 d’abril, primer dia del judici de Magdalena Kopp i de Breguet, es va produir un atemptat contra aquesta publicació que va costar la vida a una persona i en va ferir 63. Aquell atemptat va ser un encàrrec de Síria.

ETA p-m va encarregar al mercenari Carlos el 1982 que cobrés al Líban el rescat del segrest del pare del cantant Julio Iglesias. El segrests eren la forma d’obtenir diners més ràpid, a falta d’encàrrecs dels serveis secrets. ETA militar, liderada per Iosu Ternera, mai va voler col·laborar amb Carlos i si amb grups llatinoamericans.

ETA político-militar sempre va negar la participació en aquest acte terrorista i va argumentar que la seva norma era no atemptar en territori francès, on residien molts dels seus membres. França encara no havia decidit actuar amb resolució contra el santuari d’ETA al seu territori i els polimilis, a canvi, evitaven crear problemes a la policia gala. Però Carlos, després de la detenció de la seva novia, va iniciar una intensa campanya terrorista a França per intentar aconseguir el seu alliberament. Entre 1982 i 1985, va assassinar a França 11 persones i en va ferir prop de 150. L’odi i la venjança personal no entraven en els plans dels polimilis, que veient la deriva paranoica de Carlos, van optar per deixar-lo de banda i trencar tota relació amb ell. Havia perdut els papers, s’havia convertint en trist mercenari que actuava per ressentiment.


Més informació:

“Carlos el Chacal”: cómo llegó un venezolano a convertirse en uno de los militantes palestinos más temidos del mundo

De nuevo en el banquillo de los acusados, se negó a decir que su nombre es Ilich Ramírez Sánchez . De todos modos, pocos lo conocen así. En cambio su apodo, ” Carlos e l Chacal” , resuena en muchos puntos del planeta.

Carlos the Jackal Fast Facts

Check out CNN’s Carlos the Jackal Fast Facts for a look at the life of one of the world’s most wanted terrorists.

Carlos the Jackal to face trial in France over 1974 bombing

Carlos the Jackal, the perpetrator of headline-grabbing attacks in the 1970s and early 1980s, goes on trial in France on Monday for the deadly bombing of a Paris shop more than 40 years ago.

The Vanishing of a Left-Wing Terrorist

The President of the United States gets a lot of unsolicited mail. Sack loads of begging letters, death threats, pleas for help, heartfelt congratulations, generalised hate mail, and closely worded arguments for the existence of alien life pour into the over-worked post room at 1600 Pennsylvania Avenue.

Carlos (2010)

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...