La moneda va aparèixer a la península ibèrica de la mà dels grecs de Focea. Una regió al nord de l’actual costa turca de l’Egeu. Arribaren a la primera meitat del segle VI aC. I ho feren pel mateix indret que rememoraria la flamant torxa olímpica del 1992, per Empúries. Abans d’arribar a Empúries, els foceus havien fundat altres colònies, com el cas de Massàlia, actual Marsella, cap al 600 aC. A partir d’aquest enclavament avancen més cap a l’est per a crear una de les colònies més orientals. Amb ells arribà la moneda i el pegàs.

Arriben els grecs

Vista del jaciment d'Empúries (ciutat grega).
Vista del jaciment d’Empúries (ciutat grega).

El mètode de colonització consistia en fer un primer establiment prop de la costa, en una illa. Des d’aquest punt controlaven l’entorn. Al cap d’un temps, passaven al continent per formar-hi una colònia que protegiria el port. El port era vital per a l’activitat comercial. De fet, el mot grec “Emporion” significa “mercat”, cosa que indica la intenció primera de l’establiment. L’illa on tingué lloc el primer contacte és avui terra ferma; Sant Martí d’Empúries.

Donat que els grecs s’expandiren per la Mediterrània sobretot, per a comerciar, es lògic que fossin els introductors de la moneda a les nostres terres. Inicialment, per al comerç amb les tribus iberes del territori s’utilitzà moneda portada pels comerciants d’altres indrets com la mateixa Massàlia. Aviat però la nova colònia necessità d’una seca o taller per elaborar moneda pròpia, i aquesta aparegué a la segona meitat del segle V aC.

La nostra moneda: la Dracma

Dracma d'Atenes (s VIaC)
Dracma d’Atenes (s VIaC)

Era la moneda grega de plata per excel·lència. Pesava uns 4,3 grams i era la unitat a partir de la qual s’establiren múltiples i divisors. Com a múltiples s’establiren la didracma, tetradracma i decadracma amb valor corresponent a 2, 4 i 10 unitats respectivament. Pel que fa als divisors, el més corrent era l’òbol, corresponent a 1/6 de Dracma, que alhora presentava múltiples i fraccions.

Etimològicament, el mot “dracmé” tenia el significat de “grapat”. Segurament, feia referència als 6 òbols o llistons metàl·lics que podien agafar-se amb la mà.

Tot i que les peces seguien unes directrius pel que fa a mida, pes, material i motius representats, podem distingir les monedes elaborades per diferents seques perquè aquestes sovint representaven elements propis. Així per exemple, les monedes d’una altra colònia grega, Rhode, (actual Roses), representarien al revers la imatge d’una rosa vista des de baix. Pel que fa a les dracmes d’Atenes, aquestes presentaven la figura d’una òliba i una branca d’olivera que es féu famosa a tota la Mediterrània.

L’òbol era la peça monetària originària. Abans d’esdevenir una peça de moneda, el mot es referia a un llistó metàl·lic emprat per a coure carn al foc. Més endavant, prengué valor com a element d’intercanvi.

Moneda d’Emporion

Empúries fou doncs l’escenari de l’elaboració de les primeres peces de moneda a la península. Inicialment, a la seca emporitana s’hi encunyaren monedes petites, fraccions de dracma que imitaven els tipus d’altres colònies com Massalia. No fou fins al segle III aC que s’hi produïren les primeres dracmes.

A l’anvers, hi havia un cap femení envoltat per tres dofins, interpretat com una ninfa, la divinitat focea Artemis o bé una divinitat local protectora. Al revers, s’hi representava un pegàs o cavall alat i el text “Emporiton” (dels residents d’Emporion”) evidentment, en grec. El pegàs ja havia estat utilitzat per polis com Corint, i també a Sicília, de manera que segurament la imatge arribà a Emporion d’aquesta illa.

Dracma emporitana de cap modificat del pegàs (font: www.museunacional.cat)
Dracma emporitana de cap modificat del pegàs (font: www.museunacional.cat)

A finals del segle III aC, es donà un canvi al revers de bona part de les dracmes, que les caracteritzà a partir d’aquest moment. El cap del pegàs es convertí en un petit homenet amb un “petasos” o barret rodó d’ala ampla que s’agafa els peus. Amb aquesta postura, la figura prenia la mateixa forma que el cap del cavall.

Precisament a finals del segle III esclatà a la península la que coneixem com II Guerra púnica. Carthago volia arribar a Roma travessant els Alps, de manera que el seu exèrcit travessà l’estret i es dirigí cap al nord seguint la costa. L’exèrcit romà arribà a Empúries el 218 aC per a aturar els cartaginesos i de fet, ja no es mourien d’Iberia. La guerra requeria de recursos monetaris. Calia pagar els soldats d’ambdós bàndols, i aquesta circumstància accelerà molt la circulació de moneda a la península. Les dracmes d’Empúries foren bàsicament emprades per a finançar l’exèrcit romà, donat que Massàlia i per extensió Emporion, eren aliats dels itàlics.

Interpretacions

Donat que aquestes dracmes amb el cap de pegàs modificat foren encunyades a partir de finals del segle III aC, s’ha considerat que poden tenir relació amb la II Guerra púnica. La coincidència cronològica d’aquests dos fets ha donat lloc a teoritzar que les dracmes de la nova tipologia serien les monedes emprades per al finançament de l’exèrcit romà. D’alguna manera, el cap modificat condicionaria el destí de les monedes.

Pel que fa concretament a la representació de la figura humana al cap del cavall, des d’inicis del segle XIX, quan els estudiosos contemporanis s’adonaren d’aquesta característica, s’han succeït les interpretacions sobre el significat de les que n’exposarem tres:

Primera

Santuari dels Grans Déus (Samotràcia, Grècia)
Santuari dels Grans Déus (Samotràcia, Grècia)

Al darrer quart del s.XIX, Pujol i Camps hi veu la representació dels protectors del comerç i la navegació. Segons ell, es tracta dels Cabirs, les divinitats que personifiquen les forces de la Natura i que prenen diferents formes segons la zona. El seu culte és originari del nord de l’Egeu, d’illes com Lemnos i Samotràcia, properes a la costa focea d’on provenien els primers colons l’Emporion.

El principal indret de culte s’ubicava a aquesta segona illa, al santuari dels Grans Déus. L’origen mistèric d’aquestes divinitats i les contradiccions de les diferents fonts històriques, no permeten afinar més el seu paper ni concretar aquesta teoria. Tot i així, el terme pegàs-cabir és acceptat a força manuals de numistàmica de finals dels 90.

Segona

Altres autors com Hubner i Hill hi veuen la representació d’Eros. Aquesta argumentació es basa purament en l’estètica, i es concreta en el fet que les orelles del cavall serien alhora les ales d’Eros.

Cap d’aquestes teories exposades però esmenta la presència del barret. Si aquest fos un petasos, que era d’ús generalitzat, potser convindria considerar que era un dels atributs d’Hermes, el missatges dels déus de peus alats.

Una de les primeres teories, obra de l’estudiós Cavedoni a la primera meitat del segle XIX, identificava el personatge amb Crisaor.

Tercera

Crisaor era un heroi fill de Poseidó i la Medusa. Quan Perseu tallà el cap a la Medusa, del coll d’aquesta nasqueren precisament Pegàs i Crisaor. De manera que podríem dir que ambdós eren germans. Aquesta teoria, basada no només en raonaments estètics i representatius, sinó també en l’anàlisi i vinculació entre ambdós personatges, sembla la més plausible tot i que queda a l’aire.

No hi ha gaire més informació sobre Crisaor. Donat que el nom del personatge significa “el que porta l’espasa d’or”, seria lògic pensar que una representació seva inclouria una espasa. D’altra banda, a vegades Crisaor és descrit com un gegant, cosa que també invalidaria la teoria.

Hermes amb el petasos al cap (font: wikipedia)
Hermes amb el petasos al cap (font: wikipedia)

El pegàs traspassa cultures

La majoria de tipus de monedes d’ús més corrent foren imitades per les comunitats iberes. Compartien territori amb els grecs i a partir de finals del segle II aC. també amb els romans i necessitaven moneda. Posats a triar una tipologia, optaren per les que ja funcionaven al territori. Inicialment copiaren sobretot, les dracmes i les seves fraccions.

Les dracmes iberes imitaven les d’Emporion també pel que fa al cap modificat del pegàs. El seu ús, s’expandí més enllà d’estrictament el comerç grec. Aquestes comunitats les seguiren utilitzant durant la II guerra púnica (218-201 aC), quan els romans s’assentaren definitivament per la força a la península, malgrat la oposició dels ibers. Els romans imposaren estrictes condicions als ibers, i també tributs importants. Aquest foren pagats, en part, amb la dracma del pegàs del cap modificat.


Per saber-ne més:

MONEDES CATALANES

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...