Scuttum. Tarraco Viva. Tarragona (2006).
Scuttum. Tarraco Viva. Tarragona (2006).

Quan hom pensa en l’exèrcit romà, immediatament li vénen al cap les legions. Aquelles formacions tan ben endreçades i uniformades, perfectament enquadrades amb els seus comandaments i estendards. Les seves innovacions, tàctiques, armament i estratègies van ser vigents durant segles. Encara avui en molts aspectes són vàlides. Per exemple, els antiavalots fan servir tàctiques copiades fil per randa de les formacions romanes. Però si els romans van conquerir gairebé tot el món conegut va ser també gràcies a una innovació força simple: “les mules de Mari”.

Al llarg de la història de Roma, les legions van experimentar molts canvis. No tenen res a veure les legions desfetes per Aníbal a Cannae el 216 aC amb l’exèrcit que conquerí la Dàcia el 105 dC. No tenien el mateix nombre de soldats, aquests eren de diferents classes socials, i l’armament i la organització havia variat. I és que al segle I aC tingué lloc el que s’ha vist com el canvi més important al si de l’exèrcit romà. Aquest vingué donat pel Cònsol Gai Màrius.

Gai Màrius, homo novus

Bust de Gai Mari (font: wikimedia)
Bust de Gai Mari (font: wikimedia)

Gai Màrius visqué a cavall entre els segles II i IaC (158 a 86aC). Casat amb Júlia, que seria l’àvia de Juli Cèsar, era el que s’anomenava un “home nou”, un nouvingut a les esferes de poder. Al contrari del que passa avui dia, a l’antiga Roma les novetats no eren ben vistes. Es preferia allò “vell” i per tant tradicional que al llarg dels anys havia demostrat (o no…) la seva vàlua. El nou i per tant desconegut, no agradava. El marquèting actual no tindria massa èxit a Roma.

Malgrat no formar part d’una família “amb solera” en qüestions de poder,  arribà a dirigir el partit Popular sota la protecció del clan dels Metels, una de les famílies més destacades de la República romana. En aquell moment, el terme “popular” encara feia referència “al poble”.

Les batalles a Àfrica li donaren la notorietat que necessitava per a fer campanya política contra la oligarquía dominant. Entre el 107 i el 86 aC fou escollit cònsul fins a set vegades. Enemic declarat de les classes altes que controlaven la República, endegà reformes en diferents àmbits. Ja anteriorment, havia elaborat una llei (lex de suffragiis ferendis) que cercava evitar el suborn en les votacions. Com? fàcil.

Durant els comicis, s’instal·laven unes passarel·les per a què els votants fessin cua i allà eren abordats pels que volien “orientar” el seu vot. La nova llei feia molt més curtes aquestes passarel·les, de manera que dificultava la presència de borinots. Aquesta mesura però no tingué èxit.

En part degut a la seva experiència africana, fou a l’exèrcit on les reformes de Mari es mantingueren més temps. La vida castrense ja no fou la mateixa.

L’exèrcit era feu de les classes altes i només podien formar-ne part aquells que podien costejar la impedimenta. Avui en diríem un exèrcit de “pijos”. Aquest fet anava lligat a la consideració que eren precisament els rics qui més hi podien perdre en cas de guerra. Per tant, eren els primers interessats defensar Roma.

Exèrcit professional

Restitució d'un campament legionari. Festival Tarraco Viva, Tarragona (2006).
Restitució d’un campament legionari.
Cada tenda era ocupada per un contiberni, grup de 8 soldats que constituïa la unitat més petita de la legió. Festival Tarraco Viva, Tarragona (2006).

El sistema tradicional d’allistament havia col·lapsat. Hi havia dificultats per reclutar soldats i s’havia hagut de rebaixar el nivell social mínim per allistar-se. Sal·lustí explica que el mateix Màrius havia disposat excepcionalment de legions de veterans i voluntaris a l’Àfrica.

A partir de Màrius però, l’exèrcit es professionalitzà. S’hi va permetre l’allistament de totes les classes socials, inclosos aquells que no tenien propietats ni armes. Les armes i l’equipament el posaria la República i els soldats l’anirien pagant a compte d’una part del seu salari. A partir d’aquest moment, el gruix de l’exèrcit basculà cap a les classes populars. L’exèrcit guanyà en efectius, es va “popularitzar” i les classes baixes tenien la opció de fer carrera militar i de guanyar un salari durant 25 anys de servei. Era un win-win.

Abans de Màrius, l’exèrcit s’organitzava segons la classe social, amb diferent armament i equipament. La infanteria es dividia en tres categories: al davant, els hastati (llancers, equipats amb una hasta), darrera d’equests els principes (el gruix de soldats, més preparats) i al fons, els triarii (veterans). Aquest cos central de l’exèrcit anava acompanyat d’infanteria lleugera: els velites (joves que duien almenys dues javelines lleugeres o hastae velitares, d’aquí el seu nom) i els equites (cavalleria lleugera). Una legió disposava d’uns 5.000 soldats, organitzats en manípuls de 120 soldats. Cada manípul incloïa les tres categories esmentades, disposades al camp de batalla en llargues files. Les derrotes davant les tribus germàniques de cimbris i teutons els anys 112, 106 i 105 aC van acabar d’impulsar els canvis que endegaria Màrius, iniciats l’any 107 aC.

Legionaris imperials amb pillum. Festival Tarraco Viva. Tarragona, 2007
Legionaris imperials amb pillum. Festival Tarraco Viva. Tarragona, 2007

Màrius homogeneïtzà la infanteria i creà una legió unificada en equipament. Aquest fet repercutí, lògicament, en un augment de l’eficiència bèl·lica. Les tropes auxiliars també es van unificar en el cos que passà a anomenar-se dels auxilia. Els seus membres eren no-ciutadans, i aproximadament tan nombrosos com els legionaris.

La nova legió deixà de banda el manípul i s’organitzà en cohorts, un cos nou de 480 homes que es subdividia en centúries de 80 soldats. La disposició al camp de batalla també canvià, de manera que la legió es disposava en files de tres cohorts. Es guanyava en profunditat de tropes i això possibilitava una ràpida rotació i resituació en batalla.

Els canvis arribaren fins i tot a algunes de les armes emprades fins al moment. Concretament, la llança o pillum fou modificada. Era una javelina pesada amb llarg mànec de fusta acabat, al terç superior, per una llança de ferro. Dissenyada com a arma llancívola per fustigar el front enemic, donava lloc a un problema. Si l’enemic no era abatut, podia arrencar el pillum, segurament clavat a l’escut, i llençar-lo de nou a les files romanes, amb evident perill pels legionaris. Segons Plutarc, el 102 aC, apart de millorar-ne la punta de ferro, Mari féu afeblir l’ancoratge de la part metàl·lica per fer-la d’un sol ús. Quan el pillum es clavés a l’escut enemic, seria impossible d’arrencar perquè en forçar-lo, la part metàl·lica es separaria del pal de fusta.

Demostració d'un legionari carregat per la marxa (Carnuntum, Àustria). Font: wikimedia.
Demostració d’un legionari carregat per la marxa (Carnuntum, Àustria). Font: wikimedia.

Les mules de Màrius

El ritme d’avanç d’un exèrcit el marca sempre l’element més lent. Eliminant la rua de carros que fins al moment portaven el material, la legió guanyava clarament en operabilitat.

El fet de poder comptar amb un exèrcit permanent donava lloc a una planificació en la preparació que no era possible en un exercit “de temporada” que lluitava a l’estiu i tornava a casa a l’hivern. L’entrenament exhaustiu, constants exercicis i llargues desfilades convertiren els legionaris romans en unes autèntiques bèsties.

I precisament aquesta preparació va permetre una altra gran innovació: per poder moure aquest volum de gent i les seves pertinences (una legió es va passar a 4.800 membres més els auxiliars, i un exèrcit eren un mínim dues legions), es va carregar tot a l’esquena dels soldats.

Plutarc explica que els legionaris realitzaven marxes llargues de 30 a 50 quilòmetres diaris carregats amb tot l’equip, que podia arribar als 40 o 50 quilos entre l’escut, casc, pillun, estaques i eines per a fer tanques… També portaven una creu de fusta carregada sobre l’espatlla on hi penjaven estris per cuinar i menjar, una bossa per a la roba i menjar per a dos o tres dies.

Els legionaris també muntaven i desmuntaven les tendes on dormien, i preparaven tot el que necessitaven (menjar, etc). Eren autosuficients. D’aquí, que comencessin a ser coneguts com “les mules de Marius”. També hi havia mules, en el sentit literal, caminant al pas dels soldats. Cada contuberni (grup de 8 homes que constituïa la unitat més petita de la legió) comptaven amb un animal per a transportar els elements més pesats com la tenda de campanya que compartien.

Les àligues de Màrius

Reproducció de àliga d'una legió imperial. Festival Tarraco Viva. Tarragona, 2006.
Reproducció de àliga d’una legió imperial. Festival Tarraco Viva. Tarragona, 2006.

Els estandards i ensenyes de les legions no només eren elements ornamentals o de prestigi, sinó que tenien una funció important tàctica al camp de batalla com a elements visuals de referència per als legionaris. Segons Plini el vell, les subunitats legionàries tenien els seus símbols i n’hi havia a més, cinc de generals: una àliga, un llop, un minotaure, un senglar i un cavall.

És a partir del 104 aC que l’àliga d’argent s’establí com a ensenya principal de les legions, prenent una gran importància. Esdevingué un símbol gairebé religiós, que representava l’ànima mateixa de la legió i alguns autors, els donen pràcticament vida i tot. Perdre una àliga en combat donava lloc a la derrota i encara pitjor, una absoluta humiliació.

Representació de legionaris del s.IaC a l'altar de Domici Ahenobarbus (Museu del Louvre). Font: wikipedia.
Representació de legionaris del s.IaC a l’altar de Domici Ahenobarbus (Museu del Louvre). Font: wikipedia.

L’àliga duia un feix de llamps entre les urpes. El llamp era un element molt relacionat també amb la principal divinitat del panteó romà, Júpiter.  Es situava al capdamunt d’un pal de fusta i hi havia un encarregat de dur-la, l’anomenat aquilifer. El campament comptava amb un templet en lloc privilegiat dedicat a allotjar-la i en èpoques de pau, es dipositava al temple. Es desenvolupà tota una mitologia al voltant de les àligues i la seva recuperació de mans dels enemics, esdevingué prioritat absoluta. Era qüestió d’Estat.

A la llarga les reformes de Miri van ajudar a acabar amb la República, perquè els soldats obeïen els seus generals i no al Senat. Primer provocaren guerres civils i finalment l’arribada de l’imperi

Aquest profunds canvis a la vida militar varen però posar la llavor de posteriors conflictes interns. L’exèrcit es “professioanitzà” en el pitjor sentit: era una eina de guerra. Els legionaris es sentien vinculats i eren fidels, sobretot, al seu general més que no pas a la pròpia República. I els generals arrossegarem les seves legions motivats sobretot per la pròpia conveniència. Aquesta situació conduí Roma a seguit de guerres civils que acabaren amb la República. Cèsar hi posà fi quan, en vèncer la guerra civil contra Pompeu, es féu nomenar dictator perpetuus, teòricament, per defensar-la.


Per saber-ne més:

Armas de Grecia y Roma

No Description

 

 

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...