Teatre de Dionís (s. VaC)
Teatre de Dionís (s. VaC). Seients de marbre per a les autoritats de la polia.

Se’ns fa difícil d’imaginar una polis grega sense el seu teatre. Amb l’orchaestra circular envoltada en més de la meitat del seu perímetre per les grades o cavea, on s’hi situaven els espectadors. Són destacables el teatre de Dionís als peus del Partenó, la increïble sonoritat de l’Epidaure, les magnifiques vistes des de les grades del teatre de Selinunt o la ingent capacitat del de Siracusa. Sense deixar de banda la perfecció arquitectònica del de Milet o la fabulosa situació del de Delfos, a la falda del Mont Parnàs.

Teatre d'Epidaure (Grècia).
Teatre d’Epidaure (Grècia), amb capacitat per a 20.000 espectadors.

La funció del teatre

El teatre ha esdevingut un element que lliga a la perfecció l’Urbanisme i per tant l’Ordre, amb la Cultura. És indissociable del concepte de civilització i no en va fou heretat per Roma, amb lleugeres modificacions arquitectòniques que l’encaixaren en un semicercle perfecte que fou la base de la posterior aparició dels amfiteatres.

A finals del segle VIaC, el noble Clístenes havia endegat reformes a la constitució atenenca (resulta que això de modificar constitucions ja ve de lluny, i no és pas tant complicat…). Les reformes donaren lloc a una major participació dels ciutadans en la política atenenca i aquest fet s’ha identificat com la base de la democràcia. Bona part dels teatres de les polis foren construïts precisament entre els segles IV i IVaC i sovint, foren emprats com espais d’assemblea on s’hi prenien les decisions polítiques que afectaven la vida de la polis. Per tant, eren espais de referència en la vida cívica.

La funció principal de l’espai però, era la celebració d’altres esdeveniments centrals en la vida ciutadana, com les festes rituals dedicades a Dionís que s’allargaven varis dies. S’oferien himnes a la divinitat, processons, sacrificis, i a partir de mitjans segle VIaC, representacions de comèdies i també… de tragèdies.

Assistir-hi valia uns dos òbols (més o menys, un dia de salari) i com al cinema avi dia, el públic, bàsicament masculí, menjava i bevia durant les representacions.

El paper de la tragèdia

Dionís, fill de Zeus, mortal, havia ensenyat els humans el conreu d’un dels productes bàsics de la vida i els rituals grecs: la vinya. Conseqüentment, era el déu del vi i dels seus efectes, les festes i la disbauxa. Cada primavera es celebraven les anomenades “grans dionisies”, en les quals els joves es vestien de sàtirs i ballaven sense aturador. Com no podia ser d’altra manera, els banquets amb vi abundant eren la part central de la festa, que s’allargava fins a altes hores de la matinada al ritme de la música.

Teatre de Dionís (s. VaC).
Teatre de Dionís (s. VaC). Seients de marbre per a les autoritats de la polia.

Però tornem al teatre. Lluny de seu significat actual lligat a desgràcies gratuïtes, a la seva aparició al segle VaC la tragèdia esdevingué un element cultural que anava més enllà d’una simple representació. El seu origen cal situar-lo a Atenes, al context d’un segle que acabaria amb la  construcció del Partenó, símbol i de la màxima expansió comercial i política d’aquesta polis.

Aquesta prosperitat era resultat de les victòries militars gregues davant els perses a Marató i Platea (490 i 479aC). I del paper destacat d’Atenes en les lligues panhel·lènica i de Delos, aliances de diverses polis contra els perses que es basaven sobretot en la potencia militar atenenca i espartana. Un cop expulsats els perses, Atenes “es cobrà” sobradament la seva participació en la Lliga, fins al punt que utilitzà fons econòmics comuns en benefici propi. Atenes es reclamava com a potencia hegemònica del món grec.

Èsquil, pare de la tragèdia

Keramikos (Atenes)
Keramikos. Cementiri de l’antiga Atenes.

Tot i que hi ha constància de textos anteriors, Horaci atribueix a Èsquil el títol honorífic de “pare de la tragèdia”. No era atenenc, sinó d’Eleusis, distant uns 156 estadis (30 quilòmetres) a l’oest. Ambdós indrets tenien una estreta relació sobretot per aspectes religiosos. Cada any, al mes de boedromió (setembre) s’hi celebraven els Misteris, ritus d’iniciació de màxima importància a l’antiga Grècia dedicats a les deesses Demèter i Persèfone que entre d’altres actes, incloïen una processó del cementiri d’Atenes (Keramikos) fins al santuari d’Eleusis.

Èsquil, amb Sòfocles i Eurípides, formava part del “Trident de tràgics” atenesos. De les més de 90 obres que va escriure, ens s’han arribat només 7 i, tot i que no inventà la tragèdia pròpiament dita, si que es donà un abans i un després de la seva figura.

Èsquil innovà. Fou el primer en controlar tots els aspectes de l’obra. Aristòtil explica que fou ell que introduí un segon actor. Fou un canvi molt important, ja que per primera vegada dos personatges dialogaven en escena. Un gran pas endavant pel gènere teatral, que només havia vist diàlegs entre l’únic personatge que hi havia fins al moment i el cor.

Representació de l'obra Prometeu Encadenat al teatre d'Epidaure l'any 1992 (en grec). Una bona opció per veure una tragèdia en llengua i escenari originals.

Teatre d'Argos (Peloponès), excavat a la roca
Teatre d’Argos (Peloponès), excavat a la roca

També influí en diversos elements d’escenografia. Per primera vegada, els personatges vestien segons les directius de l’autor depenent del context del personatge. Les màscares que duien els actors i que representaven els diferents personatges eren objecte de molta cura i sembla que fins i tot, contemplava un calçat de fusta amb sola molt gruixuda que augmentava l’estatura dels actors per tal de compensar la desproporció estètica provocada per les màscares. Aquest aspecte concorda amb el concepte d’estètica de l’Atenes de segle V. El mateix Partenó presenta nombrosos casos de desajustos tècnics premeditats per aconseguir un efecte estètic de perfecció.

Les seves obres i vida

Les tragèdies tenen com a element central el patiment humà (pathos), un patiment que ha de conduir l’home al Coneixement. Tal i com posa en boca d’alguns dels seus personatges. En la tragèdia esquiliana, podríem dir que el patiment és “genètic”. Els personatges pateixen per accions no pas pròpies, sinó dels seus avantpassats. Aquest patiment té una raó de ser però els personatges són, recurrentment, innocents i sucumbeixen davant del destí.

http://https://www.youtube.com/watch?v=jHhOACIISe8

Posta en escena de Les Eumènides, obra que tancava la única trilogia de la tragèdia greda que ens ha arribat: La Orestíada (anglès, subtitulat en espanyol). Obra del 1883 dirigida per Petr Hall.

Tal i com esmenta el seu epitafi, Èsquil sobrevisqué a empreses prou perilloses com les batalles de Marató (490aC) i Salamina (480). La llegenda explica que la mort el sorprengué de forma ben curiosa l’any 455aC.  Èsquil havia visitat l’oracle de Delfos on havia rebut una revelació: moriria aixafat per una casa (o a causa d’una sageta celeste, segons la versió). Coneixedor d’això, decidí de viure al camp, concretament a Sicília, per evitar l’accident que li havien predit. El cas és que un bon dia, una àliga havia atrapat una tortuga. Per tal d’esberlar-la i menjar-ne el contingut, decidí de llençar la tortuga des de l’aire sobre una pedra. L´àliga, però, confongué el cap calb d’Èsquil amb una pedra, hi llençà la tortuga, i el matà.

La interpretació d’aquest fet queda a gust del lector. El més plausible és que la marxa d’Èsquil a Sicília tingués una causa força més pràctica. Segurament el desacord polític amb aquells que havien accedit al poder atenenc cinc anys abans i que precisament era admirador de les seves obres: Pèricles.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...